'DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS' (Proa), de PEP COLL

Parlant amb uns amics de com m’havia agradat Tannöd, el lloc del crim -una novel·la que s’inspira en un fet real i que ells també coneixien-, em van preguntar: ‘I la d’en Pep Coll, que l’has llegit? És brutal". 

En sentir el nom de l’autor se’m va encendre la llumeta. Havia llegit un parell de llibres seus que m’havien agradat molt tant per la temàtica, amarada de llegendes al voltant de la natura, com per l’estil àgil i amb un punt d’ironia. Així doncs, vaig interessar-me per aquest nou llibre del qual em parlaven els meus amics, i ja no vaig poder estar-me de llegir-lo.

Dos taüts negres i dos de blancs, que és el títol d’aquesta darrera obra de l’autor de Muntanyes maleïdes i L’abominable crim de l’Alsina Graells, entre moltes d’altres, gira al voltant de l’assassinat de una família sencera a Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943. El relat s’inicia amb el record del propi autor de com va afectar en les seves pors d’infantesa la petja que va deixar-hi la terrible matança.  Una empremta que ni el temps ni la impunitat dels crims, van ser capaços d’esborrar de la memòria dels vilatans d’aquella zona rural.

La història flueix a través d’un conjunt de relats focalitzats en aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, van tenir relació amb la horrible mort del matrimoni de pagesos i de les seves filles de 14 i 9 anys. Com ja va fer fa més de quaranta anys Truman Capote amb A sang freda, l’autor fa un retrat molt precís i detallat de la zona on té lloc el crim, de les persones que hi viuen i de les històries que al llarg dels anys han configurat tot un entramat de sentiments, no sempre positius. Això fa que ens adonem que hi ha una cosa encara més terrorífica que l’assassinat cruel i luctuós dels pagesos: saber que el mal acostuma a ser més a prop nostre del que ens pensem, i que davant d’això estem ben indefensos.

Amb aquesta magnífica novel·la Pep Coll no només ha fet un retrat extraordinari del món rural de la darrera meitat del segle XX sinó que, a més, ha sabut incorporar molt hàbilment els fets històrics que van marcar aquest període i que van treure a la llum nobleses i roïndats.  Així, hi ha un perfecte equilibri entre la narració evocadora i descriptiva, gairebé antropològica, que ens trasllada a la vall de Carreu de mitjans del segle passat; i la crítica a un sistema i unes formes socials que perpetuen els seus errors devastadors al llarg dels temps. 

Però, a més, hi ha una mirada als abismes, a la gola voraç de la culpa que rossega i que, com al mite grec d’Orestes, empeny caps als viaranys de la bogeria.

Dos taüts negres i dos de blancs és una obra d’un calibre literari que colpeix. El llenguatge s’adapta al discurs que pren el relat per oferir-nos inspirades descripcions o evocacions màgiques d’una terra que és ben viva en l’imaginari col·lectiu. Però, quan cal, les paraules s’esmolen per denunciar la feblesa moral i la resignació mesella que ofeguen el crit que brama 'Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, els pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."