dilluns, 13 de febrer de 2012

'LA LUNA Y LAS HOGUERAS', de CESARE PAVESE

"¿Qué puede decirle este valle a una familia que viene del mar, que no ha oído hablar jamás de la luna ni de las hogueras? Hay que haberlo vivido, llevarlo en la sangre como el vino y la polenta. Sólo así puedes conocerlo sin necesidad de crearlo con palabras, sólo así todo lo que durante años has llevado dentro de ti sin saberlo puede despertar con el ruido del trinquete de un carro, con el coletazo de un buey, con el sabor de la sopa, con una voz que se oye en la plaza por la noche".

L'arrel etimològica de la paraula ioga prové del sànscrit i significa 'unir'. Desconec si Cesare Pavese estava familiaritzat amb aquesta disciplina però, llegint la seva novel·la La luna y las hogueras, m'hi ha fet pensar molt. La història transmet aquesta sensació de vincle amb l'entorn i la presència d'un jo més espiritual que material.

Insisteixo: Què gran Cesare Pavese!

Uneix amb el jou passat i present i va obrint solcs en la memòria d'aquella manera que va saber expressar, conmovedorament, Salvador Espriu:

"Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records".

Així, tota l'experiència vital del protagonista se'ns mostra com la vinculació amb la terra lligada, al seu torn, a l'esdevenir de la gent, dels animals, de les collites... En la seva aventura per altres móns, amb altres persones, en temps diferents, aquest home que acaba de deixar enrera la joventut, termina per confluir en el mateix lloc del qual no sembla haver marxat mai.

Així, la seva existència és, en petita escala, un miratge còsmic d'una realitat molt més gran que, finalment, el supera. Volgudament ens el fa Pavese fill de pares desconeguts, perquè, al cap i a la fi, els seus pares són el cel i la terra, un present etern on conflueixen els temps de tots aquells que l'han precedit.

Amb una extraordinària lucidesa, Cesare Pavese sap retratar aquell moment de nostàlgia rebel que ens assola quan ens adonem del pes de tot el nostre passat. Llavors és quan recuperem la saviesa, aquell coneixement que cal estrenar un cop s'assoleix la serenitat de saber que el temps sempre ha estat amb nosaltres.

"También yo conocía la historia de la luna y las hogueras. Sólo que, caí en la cuenta, ya no recordaba que la sabía".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada