"Aquest primer llibre és la fotografia que mai no vaig fer del moment exacte en què el meu pare i jo, un matí d'hivern que havia nevat, vam pujar en un avió de fusta i ens vam llançar a planar per damunt de la ciutat de Barcelona. Sense vent."
Una imatge, un record, paraules... jo he vist poques vegades neu a Barcelona, però sí he pujat en un avió de fusta i he planat per damunt de la ciutat. Sense vent. Potser per això m'he deixat arrossegar pel laberint d'imatges, records i paraules d'aquest llibre de Lolita Bosch. He planat damunt dels seus impulsos, confesso que, de vegades, m'hi he perdut, però, així i tot he seguit emmirallant-me en la mateixa tristesa estranya i condemnada en què m'ha fet reconèixer (pàgina 42).
Sóc curiosa, m'agrada saber el màxim sobre els pobles, les cases i les persones, per això la lectura d'aquest llibre ha estat un capbussament en l'univers de Lolita Bosch que m'ha permés conèixer una mica d'on prové, entendre què la mou i reconèixer alguna de les seves pulsions. Ha estat una lectura impel·lida per la màgia, la de l'enyor, la de l'amor i, sobretot, la de la mirada.
Llegint Ara, escric he tingut la sensació de participar d'un joc de prestidigitació literària en que l'autora crea la il·lusió de ser lectora al mateix temps que escriptora. Perquè planant damunt la ciutat la mirada ens porta allà on són els nostres pensaments: Barcelona, el far de Menorca, el camí que duu a l'antic camí de la Virgen de Guadalupe a Cáceres, la plaça de Santo Domingo del centre històric de Ciutat de Mèxic....
Et recomano que llegeixis Qui vam ser o l'Elisa Kiseljak de la Lolita Bosch.
ResponEliminaGràcies per la recomanació, Espolsada. El cert és que hauria d'haver llegit alguna cosa de l'autora abans d'aquest llibre, perquè en fa referència i explica algunes coses referents a la seva escriptura. Tindré en compte aquests dos títols que em dius.
ResponElimina