dilluns, 30 de novembre de 2009

'NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES', d'EDGAR ALLAN POE


Han passat prop de trenta anys des de la darrera vegada que vaig llegir a Poe. Tornar a llegir-lo ha estat gairebé com descobrir-lo, perquè ara duc un bagatge lector i una experiència que han canviat tant la meva perspectiva com les meves emocions. El resultat ha estat:

A) No m'ha impactat com llavors. Aquella angoixa i temor que em feien veure la nit i les ombres de manera inquietant després de llegir alguna de les seves històries ha desaparegut.

B) M'he adonat de la importància pionera dels seus relats. La originalitat no tan sols de la manera en que planteja la intriga, sinó també la de crear figures literàries com les del detectiu o el vampir.

C) M'ha semblat detallista i analític, el seu discurs se m'ha fet una mica feixuc acostumada a lectures més àgils, però eren altres temps i les coses es feien per a durar.

D) He descobert la seva versatilitat, que el fa capaç de moure's del misteri a la fantasia passant per l'humor i el surrealisme.

La conclusió, doncs, és que jo no sóc ja tan impressionable, però que Poe continua mantenint intacta la capacitat de sorprendre a despit dels anys que passin. Que va ser un precursor i que descriu exhaustivament fets i emocions. És com una llavor que conté la futura collita del gènere policíac i de misteri. I totes les seves històries petits fruits que ja anticipen els paràmetres de les grans novel·les a venir.

Cal llegir-lo amb paciència, degustant cada paraula i des de la perspectiva del seu món, més pausat, menys cenyit a les presses. Perquè el seu univers, és lent, dens, constant, com una pèndola.

diumenge, 29 de novembre de 2009

'FA MIL ANYS QUE SÓC AQUÍ', de MARIOLINA VENEZIA

Mariolina Venezia és una escenògrafa i guionista italiana que havia publicat anteriorment llibres de poesia i un volum de narracions. Es va atrevir amb la novel.la amb la seva òpera prima Fa mil anys que sóc aquí, i el resultat no ha pogut ser més espectacular: se la compara amb Cien años de soledad, va guanyar el prestigiós premi Campiello 2007 i el Premi llibreter i, a més, la crítica ha dit que és un exemple de “l’art de narrar”. La emprempta de la natura poètica de la seva escriptura és present al llarg d’aquesta història familiar, que es centra en las dones i que abraça més d’un segle d’història.

Hi havia dies que s’alçava un vent de colors que aixecava la pols i tot començava a llevar com la pasta del pa sota la flassada. Tornaven els fets que ja havien passat i els que encara havien de venir es feien visibles. Aquells dies els corrents d’aire sota les portes semblaven rialletes d’infants no nascuts, s’entortolligaven als turmells de les dones amb llaços impalpables i les feien empassegar. Petaven els vidres de les finestres. La llet quallava a les galledes. Els homes es posaven la roba que no tocava i les nenes es tornaven dones.”

La novel.la es situa a un poble d’Italia, Grottole, relatant les vivències dels diferents personatges, pels quals els grans esdeveniments passen gairebè sense adonar-se’n, enmig dels petits fets de la seva qüotidianeitat. Uns personatges que tenen una fondària desolada, irònica a voltes, i la herència dels personatges que els van precedir i que els fan entranyables i propers a la vegada.

dimecres, 25 de novembre de 2009

'LA SANG DE LES FLORS', d'ANITA AMIRREZVANI


"Al principi no hi havia res i després hi va haver. Abans de Déu, ningú no existia."

Aquest és el començament de la novel.la, que ens remet, inevitablement a Les mil i una nits. D'aquesta manera, com si es tractés d'un conte, ens endinsem en la vida d'una noia de catorze anys a un poble iranià del segle XVII, a la fascinant i mítica Pèrsia. Però la fatalitat, la mort del seu pare, deixa a la noia i a la seva mare a les portes de la indigència a causa d'una societat en la que el futur de la dona depenia totalment dels homes. És per això que es veuen obligades a desplaçar-se a Esfahan, llavors la capital, a casa del seu oncle que les acull. Però les seves vides no seran precisament la d'una Sherezade, malgrat viure a una de les més belles ciutats del món musulmà d'aleshores.

Amb delicadessa i d'una manera que captiva i fascina, l'autora ens fa reviure el món aparentment fastuós del perses, però també les seves miseries, un món on la protagonista aprén i lluita valent-se del seu talent confeccionant catifes, un art molt apreciat no només a l'orient, sino també a Europa.

Pels amants de novel.les sobre altres cultures, i pels que van gaudir amb La noia de la perla, amb qui s'ha comparat aquest llibre, és una lectura obligada que, espero, els farà gaudir tant com a mi.

dilluns, 23 de novembre de 2009

POESIA LÈSBICA


La poesia amorosa en totes les seves facetes no deixa mai d'inspirar. En el cas de l'amor lèsbic solem remetre'ns a un passat d'illa grega, però no cal anar tan lluny. Lesbos reneix cada cop amb més força i amb més bellesa, com es pot veure en els reculls escrits i inspirats per dones d'avui dia.

Susana Hernández és un bon exemple. Recentment ha estat guardonada amb el I Premio de Poesía Lésbica Versalles, que organitza l'Associació Defrente de Sevilla, amb el poemari titulat El corazón del tiempo. Aquest guardó, es suma a d'altres com el I Premio Ciudad de Sant Adrián de Besós de Novela 2005, el Premio de Novela Corta Valdemembra 2005, o el Premio Contradiction 2003.

Fa temps que conec a la Susana i no deixa mai de sorprendre'm. La seva novel·la La puta que leía a Jack Kerouac mereixeria haver estat publicada en una editorial de prestigi. Pel seu mestratge de la paraula, per la capacitat d'anàlisi i la introspecció profunda amb que ens explica la vida d'una noia que estima. A Susana Hernández només li manca la catapulta que la llenci a l'univers editorial. Crec que no trigarà gaire però, mentrestant, anem fent boca amb alguns dels seus poemes:

EL CORAZÓN DEL TIEMPO

SEDA

A las puertas del cielo

me sorprende la noche

bautizada en las marismas

de tu cuerpo,

prendida en la suavidad

de tus senos

ansiosa de ti

avariciosa de la seda

que te envuelve y me derrota.

A las puertas del cielo

me rindo ante tus besos.

PALABRAS INCENDIARIAS

Palabras incendiarias arrasan mis venas.

Te siento en la lejanía

hermosa y serena

como un rumor que nuca se acalla

como la hiedra trepa a las barandillas

de tus deseos.

Tan adentro

y a la vez,

lejos, muy lejos.

Allí donde el malecón rompe con el mar

y el mar ya no es mar,

es negrura salvaje y viscosa.

Allí donde tú y yo no somos nada,

apenas sombras difusas a contraluz

mapas desteñidos por el tiempo.

Allí entre tu cuerpo y el abismo

nacen y mueren las palabras que te escribo.

SEPTIEMBRE

No quiero conocer tus secretos,

tan sólo tumbarme en la hierba

y caer de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

Apaga la vela

y afila los sentidos,

vendré a cerrar

tus ojos cansados

mojaré mis labios,

y caeré de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

No digas nada,

deja que el tiempo

se encargue de nosotras.

PARTE DE LO QUE TE DEBO

Después del sol,

el calor de mis manos

renueva mi cuerpo.

Veo tu risa caer al vacío,

y sé que mañana será un día

extrañamente dulce,

extrañamente quieto.

Las tardes están aprendiendo

a silenciar mi deseo.

Te cedo mis besos,

como una fianza

un modo de desfallecer

hermoso y digno.

Siempre quise

entregar las armas,

arrojar las toallas del ajuar,

romper todas las barajas,

hacer un boquete

en el corazón del tiempo.

Siento tu lengua cruzando

la simetría de mis piernas.

La piel de los leopardos

ha perdido su brillo.

dissabte, 21 de novembre de 2009

'UNA LECTORA POC CORRENT', d'ALAN BENNET


"És un dia qualsevol al Palau de Buckingham i els gossos de la Reina no paren de bordar cap a una banda del jardí per on ella no acostuma a passejar. Seguint-los, la Reina descobreix, aparcada, la biblioteca mòbil de Westminster, una furgoneta antiquada amb un bibliotecari també antiquat i Norman, un treballador de la cuina reial jovenet i pèl-roig, a qui Sa Majestat no havia vist mai. Una mica obligada per les circumstàncies, la Reina s’emporta un llibre en préstec, sense saber que a partir d’aquell moment les visites a la biblioteca i el fet de conèixer Norman li canviaran del tot la vida."

Aquest és el començament d'un brillant retrat sobre les aparences i les conveniències, un llibre escrit amb la subtil acidesa que caracteritza l'humor britànic: formal i directe, reflexiu i precís. Vaig gaudir molt amb la història, la manera en que està escrita, la crítica tan real i, especialment, el final, genial, que s'ajusta perfectament al tarannà de tota la novel.la.

Ens explica com un fet tan inofensiu com és l'hàbit de la lectura pot, tractant-se de la Reina d'Anglaterra, esdevenir un problema d'estat, amb unes conseqüencies que arriben a ser, fins i tot, ridícules. Tot plegat ens fa reflexionar sobre la frivolitat de la societat que ens envolta però, això si, sense perdre el somriure.

dimecres, 18 de novembre de 2009

“Vamos directos al desastre, pero, ¡joder, en qué coches!” Eduardo Galeano


Aquesta frase, llegida a una revista que em van donar els de Greenpeace dissabte passat mentre passejava per Mataró, em va colpir perquè reflecteix una realitat absurda i perillosa de la que ja vaig parlar en aquest blog: la del domini dels cotxes.

La publicació alerta del fet que des de 1990 les emissions de gasos d’efecte hivernacle del sector del transport han augmentat gairebé un 30%. Aquests gasos són els principals responsables del canvi climàtic i, per això, molts països han hagut de reduir les emisions del sector elèctric o del residencial. Però el transport privat per carretera i l’aviació han augmentat dràsticament en els darrers vint anys sense que s’hagi fet gaire per limitar les seves emissions.

Segons informa la revista:

A més d’un fort increment de les emissions de CO2 a l’atmosfera, s’ha marcat un desenvolupament territorial fet a la mida del cotxe i del camió, amb greus efectes sobre la biodiversitat, l’accidentatlitat, el consum energètic i la fragmentació del territori”.

Tot això, suposo, en nom de la “llibertat” i la “comoditat” que diuen que dóna el cotxe. I dic suposo perquè totes dues estan sotmeses a la immensa fortuna de trobar aparcament, i supeditades a una enorme despesa de diners (assegurança, reparacions, benzina, pàrquing, impostos...) L’única explicació que trobo a aquest enamorament col·lectiu que ens està portant cap a la destrucció és que aquests gasos tinguin alguna substància estupefaent capaç de produir habituació en l'individu i d'alterar-ne profundament la personalitat, el comportament i àdhuc l'equilibri fisiològic (cito definició de l’Enciclopèdia Catalana).

Espero que algun prodigi ens faci despertar d’aquest encantament, pel bé del planeta i de nosaltres mateixos.

dilluns, 16 de novembre de 2009

'LES VEUS DEL PAMANO', de JAUME CABRÉ


Avui s'emet el primer dels dos capítols de la minisèrie que ha fet TV3, basada en la novel·la de Jaume Cabré. Tinc molta curiositat en veure com han pogut adaptar aquesta història, perquè no crec que hagi estat gens fàcil.

Recordo que la vaig llegir perquè me la van recomenar, i ha estat una de les millors novel·les que he llegit els darrers anys. Hi ha moltes històries que van del passat fins al present, però el fil que les uneix ens mostra molts aspectes de l'ànima humana. Trobo fascinant el personatge de la senyora rica i el seu insaciable afany per convertir-ho tot en diners, molt ben retratada, com l'alcalde prepotent i fatxenda, en fi, com tots, personatges que demostren la esfereïdora capacitat de matissos que hi ha entre les persones.

A veure si a la pantalla arriba tan clar aquest misatge, i colpeix tant la història com el llibre ho fa.

diumenge, 15 de novembre de 2009

'LA SEGONA MORT DE JESÚS DE NATZARET', de FRANCESC PUIGPELAT


De moment, tot el que he llegit de Francesc Puigpelat m’ha agradat força: Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, va ser una interessant descoberta i Els llops una agradable sorpresa pel canvi de registre, res a veure amb la novel.la històrica escrita de forma epistolar de la primera però igualment atraient.

La segona mort de Jesús de Natzaret, torna a revelar la capacitat innovadora d’aquest escriptor, la seva habilitat no només per a escriure sobre temes i gèneres diferents, sinó també per a fer-ho en diferents estils. Aquest cop utilitza la forma d’una mena de diari, un estudi, dut a terme per un banquer empès a fer d’investigador i que ens descobreix una trama que va més enllà de la conxorxa per a revelar les fonts primitives de les creences en les quals es basteix tota religió, costum i tradició. Què hi ha? Què hi pot haver rere la mort de Jesús de Natzaret? És cert tot el que ens van explicar?

Tinc debilitat per aquests temes, per això de seguida vaig descobrir la petjada del meu admirat Robert Graves, però hi ha molt més que, gràcies a aquesta novel.la, vaig descobrir. Una trama sorprenent que dóna més d'un gir, al voltant d’una història que arrela en els mites que són, al cap i a la fi, la nostra inquietut més pregona.

dimecres, 11 de novembre de 2009

ALGUNS DELS MILLORS INSULTS DE L'ESCURÇÓ


Asos de l'aviació:

Són el més fatxenda que ha existit des que lady Godiva va anar a les curses d'Ascott tot dient que no tenia res per vestir-se.

Baldrik:

Déu va crear l'home a la seva imatge, i fóra un descrèdit per als cristians que Déu se t'assemblés una mica.

Els seus servis són tan últils com ho fóra una perruqueria a la sortida de la guillotina.

Baldrick com a actor còmic:

Ets el pitjor actor que ha conegut el món des que sant Pau va caure del cavall fent d'extra a Jerusalem.

Baldrick com a creador de plans astuts:

Baldrick, és el pitjor pla des que en Lincoln va dir allò de "N'estic fins al capdamunt de quedar-me a casa. Anem al teatre!"

Baldrick gastrònom:

Aquest lloc fa la mateixa pudor que els pantalons d'una cuirassa després de la guerra dels Cent Anys. Baldrick, has tornat a menjar fems, avui?

Guerra:

No hi ha hagut mai una guerra pitjor des que Olaf el Pilós, rei dels víkings, va encarregar sense adonar-se'n vuitanta mil cascos de batalla amb les banyes cap a dins.

Príncep George:

El cervell de l'ase d'en George és de la mida de les dames d'honor d'un casament de conills.

Tinent George com a artista de varietats:

Ha estat la imitació d'una dona menys convincent des que en Tarzan va agafar-li les mitges a la Jane i es va menjar el seu pintallavis.

diumenge, 8 de novembre de 2009

EDGAR ALLAN POE


Aquest any ha fet dos-cents anys del naixement d'aquest escriptor, tot un referent de la novel.la de misteri i de por, de la introspecció morbosa, de la filosofia descarnada, de la estètica gòtica que transcedeix i inspira, posem per cas, Tim Burton.

Divendres passat vaig assabentar-me que la biblioteca del meu poble dedicarà la propera tertúlia a Poe. Així que vaig endur-me les Narracions extraordinàries sota el braç (és una metàfora perquè me les vaig endur en una bossa ben maca que em van regalar), així que ara estic immersa en la seva lectura o, en alguns casos, relectura, perquè algunes ja les havia llegit.

Recordo quan vaig descobrir aquest autor, allà per la meva adolescencia remota, i com van colpir-me aquelles històries angoixants, aquell buit insondable cap a on m'abocava el pànic, sent, com era, impressionable, les imatges i les sensacions que expressava em van conmoure tant que vaig haver de deixar de llegir-lo. Potser ara no em provocaran les mateixes sensacions, però és inegable la capacitat de remoure l'ànim i, sobretot, l'originalitat que va representar en el seu temps la seva manera d'escriure.

George Bernard Shaw el va descriure extremadament bé en l'article que va escriure sobre ell en motiu del primer centenari del seu naixement:

" Sobre todas las cosas, Poe es grande porque es independiente de las atracciones baratas, independiente del sexo, del patriotismo, de las peleas, del sentimentalismo, del esnobismo, de la gula y de todo el resto de las mercancías vulgares que circulan en su profesión. Eso es lo que le confiere una soberbia distinción. Aborda algo tan trillado como la emoción de una niña moribunda en Annabel Lee , y lo desvulgariza al instante. Ni siquiera pudo entretenerse con historias de detectives sin antes purificar la atmósfera de éstas hasta que se volvieron más edificantes que la mayoría de los himnos antiguos o modernos. Sus versos a veces alarman y confunden al lector dejando entrever su propia belleza; pero esa belleza no es nunca la belleza de la carne. Nunca se le podría decir, como hay que decir con cierta inquietud a tantos artistas modernos: "Sí, amigo mío, pero éstas son cosas que las mujeres y los hombres deben vivir , no escribir sobre ellas. La literatura no es el agujero de una cerradura para que gente con hambre de afectos espíe los banquetes del cuerpo". Desde luego, nunca se convirtió en algo así en manos de Poe. La vida no puede dar lo que él nos da, excepto mediante el gran arte; y su instintiva observancia de esta distinción y el hecho de que nunca mendigó, como mendigaría la mayoría de los escritores, hacen de él el más legítimo y el más clásico de los escritores modernos"

Profeta, ocell, o diable, continuarà segle rera segle responent-nos "Mai més".

divendres, 6 de novembre de 2009

'ILTURO, L’OPPIDUM LAIETÀ', de JAUME BORRÀS I FERRER


Segons l'autor: "els contes que expliquen les pedres". Perquè a Cabrera de Mar, la antiga Ilturo del romans, n'hi ha moltes i totes tenen la seva història.

Es tracta d’una primera novel•la ambientada al segle III a.c. al nord-est de la península ibèrica. És fruit de l'interès de l'autor per les arrels del seu poble, que no pas d'una veritable vocació escriptora, com ens explica en l'introducció del llibre.

L’oppidum es refereix al poblat fortificat. Sembla ser que el ibers per referir-se a ciutat emmurallada feien servir el prefix “iltir” o “iltur”, i els romans “oppidum”.
El llibre comença amb un epíleg que titula “Antecedents”, que ens situa en el context històric i geogràfic. L’autor reivindica la importància de les restes trobades a Cabrera de Mar que mostren la rellevància del poblat que hi va haver aquí. Ens dóna informació sobre la cultura ibèrica i més concretament sobre Ilturo.

La novel•la comença amb l’execució pública d’un home per a seguir amb un salt enrera de 18 anys que explica els fets precedents que donaràn lloc a l’execució del primer capítol. Relata el naixement d’un noi, Likine, i d’una noia, Ebaiki, i la relació entre les famílies de tots dos. Es van explicant els ritus de naixement, les tasques que es feien al poblat com la pesca, el conreu, l’apicultura... a través del protagonista, Likine.

Després, comença l’acció. Un emissari d’un comerciant d’Emporion arriba al poblat per fer tractes amb el pare de la noia. El personatge, que és un indesitjable, vol abussar d’ella qui es defensa i el deixa greument ferit. Quan ell fuig, el pare de la noia i un altre home el segueixen i el troben mort, però el pare decideix dir que l’ha mort ell per a defensar la seva filla. El jutgen i el condemnen a mort (que és el primer capítol).

Ebaiki, la noia, és donada en esclavatge al comerciant d’Emporion per compensar-lo per haver mort al seu emissari, mentre Likine i els seus parents intenten buscar proves que mostrin que va ser tot en defensa pròpia. No arriben a temps i quan ho poden demostrar, la noia ja ha marxat i Likine ha d’anar a buscar-la. A partir d’aqui, s’expliquen d’una banda les peripècies de Likine pel camí, on troba diferents poblats i personatges, i d’altra l’experiència d’Ebaiki a partir de la seva arribada a Emporion.

L’argument és senzill, el que veritablement importa en aquesta història és mostrar la manera en que vivíen els ibers. Hi ha una voluntat divulgativa impressionant, són evidents els coneixements de l’autor i la informació que aboca en la novel•la, de manera que es pot aprendre i fer-se una idea de la seva cultura ibera de manera fàcil.

dimarts, 3 de novembre de 2009

'EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI', de CARSON MCCULLERS


Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la, de seguida vaig veure que estava francament ben escrita, però no és infreqüent que llibres ben escrits no aconseguixin mantenir l'interès en l'argument. Com a mínim, a mi em passa.

Al principi em va engrescar la manera d'explicar la peculiar amistad entre dos sordmuds i el seu univers tan concret. Després, vaig flaquejar una mica quan comencen a introduir-se d'altres personatges. Però, una vegada familiaritzada amb les particularitats de cadascú, vaig deixar-me endur per ells, vaig mirar amb els seus ulls, vaig compartir les seves inquietuts, les seves pors i vaig caçar en solitud somnis, ideals i anhels.

La història no és altra cosa que la suma de vides que s'enllacen, tan properes però tan desconegudes pels qui tenen a la vora. L'argument és una realitat decebedora, un escenari on els personatges actuen amagant la seva veritable personalitat. Com en un ball de màscares, com a la vida mateixa, passen de nens a adults, de joves a vells, de treballadors a esguerrats, d'una manera gens extraordinària. Nomès la solitud dóna oïdes als sords, melodia als músics i cames als coixos.

La veu que té aquesta soledat és la de la poesia, una reflexiva manera d'explicar des de dins el que anima un poblet, aliè als grans esdeveniments previs a la Segona Guerra Mundial, un poble que podria ser l'ànima de tothom.