dimecres, 26 de setembre de 2012

'EL GRAN GATSBY', de FRANCIS SCOTT FITGERALD

Si hagués de triar una paraula que definís aquesta novel·la seria, sens dubte,  'il·lusió'. Perquè ja començant pel títol, que és només aparença, tot en el llibre està cobert d'un vel que distorsiona (volgudament) la realitat.

La majestuositat de la casa de Gatsby, la diversió de les seves festes, la despreocupació que desprenen els seus personatges... tot és un miratge que armonitza a la perfecció amb l'època en què viuen: els feliços vint.

És per això que la novel·la s'inicia amb un frívol desplegament descriptiu destinat a evocar aquell univers. Però, llavors, quan la lectura avança perillosament cap a la monotonia, l'argument pren una nova volada que capgira del tot aquell món superficial.

Quan ja tothom ha abandonat la festa només queda James Gatz encarat al reflex enganyós del gran Gatsby. Aleshores, des de l'altra banda del mirall comencen a sorgir els veritables rostres de la tragèdia, aquells que s'amagaven rera l'efervescència de l'espectacle.

Scott Fitzgerald aconsegueix, com ja he dit,  crear un paral·lelisme entre el període històric i els personatges. I ho fa d'una manera tan magistral que ens trobem vivint la mateixa sensació il·lusòria de felicitat forçada i el mateix buit golut que les aparences no aconsegueixen sadollar. Per això, en acabar la lectura ens sentim vençuts per la mateixa fatalitat que va esclafar a alguns dels grans mites literaris.

Precisament, Vargas Llosa compara a Gatsby amb el Quixot i amb Madame Bovary:

(...) Gatsby es un hombre al que un agente fatídico, inflamando su deseo y su imaginación, pone en entredicho con el mundo real y dispara hacia el sueño. Como al Quijote las novelas de caballerías y a Madame Bovary las historias de amor (...)

James Gatz està posseït per un desig que l'arrossega i que arriba a convertir-lo en "el gran Gatsby". Però, en realitat, només l'ha fet un gran somiador.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Una cinquantena de persones en la presentació de 'Pergamí llatí, datat en 1353'




Aquest és primer volum d'una nova col·lecció de llibres d'història de La Comarcal edicions , i va ser presentat a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, el passat dijous 20 de setembre.

Podeu llegir una breu crònica en aquest enllaç: La Comarcal Edicions/notícies.

diumenge, 9 de setembre de 2012

'CAFÈ BALCÀNIC', de FRANCESC MIRALLES

A la seva obra Llibre del desassossec Fernando Pessoa va escriure: "Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és el què veiem, sinó allò que som". Una reflexió que es manifesta de manera molt clara a Cafè Balcànic, un periple en què es projecta la propia essència del viatge: reconeixer-nos en la mirada que atorgem a cada lloc, a cada passa.

El recorregut que fa l’autor, Francesc Miralles, és un desplaçament que aplega temps i espai, però també persones. Es tracta d'individus que ens ajuden a descobrir el paisatge i a veure’l amb uns altres ulls. I en aquest trajecte el món es perfila com un petit univers, tan allunyat del nostre que ens fa qüestionar-nos si nosaltres també som els mateixos.

A Café Balcànic es reflecteix perfectament quin és l'efecte del viatge, la transformació que ens envaeix quan deixem enrera els nostres racons coneguts. Llavors, les conviccions, els costums i les referències se’ns trastoquen per donar pas a l’heterònim que signi el nostre quadern de viatge. Aquesta és la gran virtud de l’autor: fer-nos veure que és possible el descobriment, no d’uns altres mons, sinó d’uns altres ‘jo’. Aconseguir que ens adonem que el sentit últim del periple és reconeixer-nos en la nostra multiplicitat. Saber que  també la vida és un viatge i que mai és tard per descobrir-nos.

L’aparent senzillesa amb què Francesc Miralles descriu els seus viatges és el bitllet d’anada a una lectura engrescadora. I, un cop embarcat en l’aventura balcànica, ja és impossible fer-se enrera. La capacitat evocadora d’uns temps convulsos (els dels anys finals de Iugoslàvia amb tots els seus conflictes) i la riquesa anecdòtica amb què farceix el text ho impedeixen. Apurarem el cafè i és possible que el més intuitius puguin llegir el seu futur en el pòsit.

Llegint Cafè Balcànic es té la sensació que el seu autor, i torno a citar a Pessoa, "Ja ha vist tot el que encara no ha vist". 

Podeu llegir un fragment del llibre aquí: ¿Por qué viajamos?