'LOS SECRETOS DE ESTHER', de RUTH BERNÁRDEZ

Finalizo el año con la reseña de un libro que he esperado ansiosamente, no ya desde que supe que iba a publicarse sino mucho antes. Porque desde que conocí a la autora, Ruth Bernárdez, a través del Foro oficial de Esther, supe que más tarde o más temprano escribiría sobre la protagonista de Esther y su mundo ya que pocas personas saben tanto sobre sus aventuras, personajes y sobre su creadora. Así que era sólo cuestión de tiempo que apareciera una publicación como Los secretos deEsther.

El título ya es lo suficientemente explícito como para darnos idea de lo que nos vamos a encontrar nada más pasar la primera página. Pero, además, el prólogo de Rosa Martí nos situa en el ámbito inquieto de la expectación al estimular nuestros recuerdos, evocando la emoción con la que una gran mayoría de mujeres de mi generación leíamos las aventuras de Esther, preparándonos para contemplar a nuestra heroína con una mirada distinta. Y así es. Nada más adentrarnos en la lectura del primer capítulo notamos como nuestro enfoque cambia radicalmente.

Los secretos de Esther empieza por acercarnos a la creadora de las magníficas ilustraciones de Esther y su mundo, Pura Campos. A medida que la vamos conociendo y vemos su evolución profesional, comprendemos como ha sido capaz de dotar de una personalidad tan definida a todos y cada uno de los personajes que intervienen en el cómic. Esa aproximación al quehacer de la ilustradora nos lleva enseguida hacia los protagonistas de las historietas. En tan solo unos párrafos, la autora del libro describe con precisión los distintos carácteres de los personajes y nos demuestra que, ademas de las características que les aporta el guión, se apoyan también en una imagen nacida de la ilimitada creatividad de Pura Campos. Así, nos percatamos de la habilidad de la artista para conseguir que las distintas formas de ser se manifiesten a través del vestuario, de los colores, de los complementos... Luego, se nos muestra cómo esa capacidad de Pura se manifiesta también en el cambio de décadas, en las tendencias de los 70 y de los 80, sobretodo en el campo de la moda, pero también en el de la música y en las costumbres.

A medida que el libro avanza Ruth Bernárdez desgrana las virtudes y defectos de cada personaje e, incluso, interpreta los orígenes de sus comportamientos. Como un cirujano, disecciona las relaciones sociales que los unen e incluso se adentra en el ámbito geográfico e histórico donde tienen lugar las aventuras, aportando curiosidades sobre censuras y adaptaciones en nuestro país.

Aunque sigamos sintiendo la misma simpatía y una idéntica afinidad con la protagonista de las historietas, al leer Los secretos de Esther nos damos cuenta de detalles que nos habian pasado por alto o a los que no habíamos dado demasiada importancia. Es entonces cuando estos adquieren una nueva magnitud. Y no sólo eso, sino que, además, damos un nuevo valor a todo el entramado creado por los autores, Phillip Douglas y Pura Campos, para dotar de humanidad a los personajes.

Ruth Bernárdez (derecha), Pura Campos y Carlos Portela en la presentación del libro en Madrid.  Foto: Tebeosfera.com.

Ese, sin duda, es el gran acierto y la mayor virtud de Esther y su mundo: el realismo y la verosimilitud de un universo en el que todos nos hemos reconocido. Gracias a ello se ha podido crear un vínculo tan estrecho con los lectores. Una unión que pervive a lo largo del tiempo porque avanza con él, que es lo que nos demuestra  Los secretos de Esther.

Lo que no es un secreto es que Ruth Bernárdez ha hecho un trabajo minucioso en el que se nota el gran conocimiento que tiene de los cómics de Esther y su mundo, así como su experiencia como periodista. Es una obra escrita en un lenguage claro y directo, sin otra ambición que la de mostrar la incidencia que el paso del tiempo ha tenido en la evolución de la historieta protagonizada por la pecosa y tímida adolescente, sobretodo en lo relacionado con la moda, costumbres y ocio. El resultado es un libro ameno, interesante y visualmente atractivo, que, como ya he dicho, nos hace ver a Esther con otros ojos.

AQUELLAS POSTALES DE NAVIDAD...

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Siempre que se acercan las fiestas navideñas recuerdo el tiempo en que solía escribir felicitaciones a mis compañeras de clase.

Postal de Ferràndiz. Foto: todocolección.net

De esto hace más de treinta años, hablo de finales de los 70 y principios de los 80, y seguramente fue una costumbre que duró sólo tres o cuatro años pero, como todo lo que ocurre en la niñez, lo viví de una manera muy intensa e ilusionante.

Antes de que llegaran las vacaciones de Navidad, al salir de la escuela me llegaba hasta una papelería (hoy ya desaparecida) para comprar unas cuantas postales. Sólo unas pocas porque no podía, ni yo ni mis compañeras, coger para toda la clase ya que éramos 40 o 41 niñas (las escuelas mixtas apenas empezaban a imponerse). Por eso teníamos que elegir una cantidad bastante limitada destinada a aquellas que nos eran más cercanas, las que se sentaban cerca de nuestra mesa o con las que solíamos jugar y charlar.

Sin embargo, esto no quitaba ilusión a la tarea de elegir, de la cajita que me ofrecía la dependienta, siete u ocho felicitaciones navideñas para mis amigas. De pie, apoyada en un rincón del mostrador, iba pasando las distintas postales hasta que veía una que me gustaba y la dejaba de lado sobre el vidrio.


Generalmente solían ser de pastorcillos y animalitos, dibujadas con trazos redondeados que daban a las caritas de niños y angelitos una expresión muy tierna. Por ello, solía llevarme las de Joan Ferrándiz, aunque también me gustaban mucho las de Constanza Armengol, J.Vernet, Gallardo o Peralta, ilustradores tan poco reconocidos que cuesta encontrar algo de información sobre ellos en la red.

Una vez había hecho la elección me volvía a casa pensando en lo que escribiría a cada una, porque al día siguiente las entregaría personalmente. El correo sólo era por los familiares o amigos que no vivían en el barrio, las compañeras siempre nos dábamos las felicitaciones en mano. Antes de comenzar la clase, o al terminar, sacamos las postales de la cartera y las repartíamos.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Es curioso, pero no recuerdo cómo eran las que yo recibía. Sólo me ha quedado grabado en la memoria el hecho de la elección, las ilustraciones y aquella papelería que ahora es una tienda de Movistar. Seguramente me debían enviar el mismo estilo de tarjetas, porque a todas nos gustaban las postales de Ferrandiz y los ilustradores que dibujaban los cuentos de nuestra infancia, unos artistas de los que poco sabemos pesar del color que pusieron en nuestras primeras lecturas.

Aunque ahora prefiero otros estilos de felicitación, nunca han dejado de gustarme las de Ferrándiz, quizás porque aquella niña ilusionada de hace tres décadas renace cada Navidad. Aprovechando que estos días está aquí, la dejo elegir una postal para desearos unas FELICES FIESTAS de todo corazón!

Postal de Ferràndiz

AQUELLES POSTALS DE NADAL....

Postal de Ferràndiz. Foto: todocolección.net

Sempre que s'acosten les festes nadalenques recordo el temps en què solia escriure felicitacions a les meves companyes de classe. 

D'això en fa més de trenta anys, parlo de finals dels 70 i principis dels 80, i segurament va ser un costum que va durar només tres o quatre anys però, com tot el que passa a la infantesa, ho vaig viure d'una manera molt intensa i il·lusionant.

Abans que arribessin les vacances de Nadal, en sortir de l'escola m'hi arribava fins a una papereria (avui ja desapareguda) per tal de comprar unes quantes postals. Només unes poques perquè no podia, ni jo ni les meves companyes, agafar-ne per a tota la classe ja que erem 40 o 41 nenes (les escoles mixtes tot just començaven a imposar-se). Per això havíem de triar-ne una quantitat força limitada destinada a aquelles que ens eren més properes, les que seien a la vora o amb les que acostumavem a jugar i xerrar.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Tanmateix, això no restava il·lusió a la tasca d'escollir, de la capseta que m'oferia la dependenta, set o vuit nadales per a les meves amigues. De peu, recolzada en un racó del taulell, anava passant les diferents postals fins que en veia una que m'agradava i la deixava de banda damunt del vidre.

Generalment solien ser de pastorets i animalets, dibuixades amb traços arrodonits que donaven a les carones d'infants i angelets una expressió molt tendre. Per això, solia endur-me les de Joan Ferràndiz, tot i que també m'agradaven molt les de Constanza Armengol, J.Vernet, Gallardo o Peralta, il·lustradors aquests últims tan poc reconeguts que costa trobar una mica de informació a la xarxa.

Un cop havia fet la tria me'n tornava a casa pensant en el què  escriuria a cadascuna, perquè l'endemà les lliuraria personalment. El correu només era pels familiars o amics que no vivien al barri, les companyes sempre ens les donavem en mà. Abans de començar la classe, o en acabar, treiem les postals de la cartera i les repartíem.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

És curiós, però no recordo com eren les que jo rebia. Només m'ha quedat gravat a la memòria el fet de la tria, les il·lustracions i aquella papereria que ara és una tenda de Movistar. Segurament em devien enviar el mateix estil de felicitacions, perquè a totes ens agradaven les postals de Ferrandiz i dels il·lustradors que dibuixaven els contes de la nostra infantesa, uns artistes dels que poc sabem malgrat el color que van posar a les nostres primeres lectures.

Tot i que ara prefereixo altres estils de felicitació, mai no han deixat d'agradar-me les de Ferràndiz, potser perquè aquella nena il·lusionada de fa tres dècades revifa cada Nadal. Aprofitant que aquest dies és aquí,  la deixo triar una postal per desitjar-vos unes BONES FESTES de tot cor!

Postal de Ferràndiz

'EL CORAZÓN DE HANNAH', de ROCÍO CARMONA

La autora de La gramática del amor, Rocío Carmona,  acaba de publicar una nueva novela. En este caso, aunque el estilo sigue manteniendo la misma introspección reflexiva y emocional, el argumento es mucho más rico y sus personajes bastante más complejos.

La protagonista de la historia es, como se deduce por el título, Hannah, una chica cuya principal particularidad es que pertenece a la agrupación religiosa de los Amish. Esta circunstancia le sirve a la autora para recrear, con una meticulosidad realmente asombrosa, ese mundo anclado en las tradiciones y forma de vida de más de tres siglos atrás. Sin embargo, la vida de la chica, tan previsible y segura, sufre un giro radical cuando aparece un joven periodista, Daniel, perteneciente a la sociedad moderna que ellos rechazan.

Ese es el punto de partida sentimental que lleva a Hannah a plantearse un futuro que hasta entonces no se había cuestionado. El impulso pasional que siente hacia el chico, junto con su inquietud juvenil, la llevan a sobrepasar los límites impuestos por los suyos y acaban por convertirla en una condenada. Rechazada y castigada por su familia y sus vecinos, Hannah consigue sobreponerse a la adversidad y toma la determinación de seguir su propio camino. Sin embargo, ese otro mundo aparentemente más permisivo e ilimitado no resulta ser tampoco un lugar agradable. Enfrentada a su soledad, sus dudas y sus miedos, encontrar a Daniel se convierte en su único objetivo. Pero la búsqueda encierra también amargas sorpresas para ella.

Con una minuciosidad delicada y precisa, Rocío Carmona retrata un mundo idílico pero despiadado para recrear luego una sociedad de fingida libertad, que esconde tras de sí un inmenso vacío. Y en mitad de tanta hostilidad, las personas surgen como estrellas en el firmamento. Iluminando esos vacíos y marcando en las sombras una senda donde orientarse.

En esta nueva obra se percibe como la autora ha madurado literariamente. Con un lenguaje cuidado y sencillo, se sumerge en las inquietudes de los protagonistas consiguiendo evocar la desazón que produce una sociedad sin alma. Los protagonistas parecen naúfragos a la deriva que consiguen orientarse sólo a veces. Sólo un personaje se escapa a ese vagabundeo y es, precisamente, un nómada. El resto son criaturas que intentan librarse de un presente demasiado voraz, tan ávido de sueños que a veces les engulle. Es el caso de uno de los personajes, el alter ego de Hannah, que Carmona introduce de forma velada como su contrapunto oscuro. Se trata de una historia donde la protagonista se ha dejado vencer, donde los peligros del presente han conseguido cobrarse una víctima.

Rocío Carmona hace emerger en El corazón de Hannah la grandeza de la pequeñez haciendo hincapié en el valor de la autenticidad. Pero, además (y creo que es uno de los grandes aciertos del libro) nos muestra a partes iguales los defectos y las virtudes de dos formas de vida opuestas sin decantarse por ninguna de ellas. Simplemente deja a los personajes, y de paso al lector, encontrar su propia senda.

‘EL SECRET DEL MEU TURBANT’, de NADIA GHULAM i AGNÈS ROTGER

Foto: Núria López.

Fa poc més d’una setmana que vaig assistir a la xerrada a càrrec de Nadia Ghulam, organitzada per la Biblioteca Ilturo, en col·laboració amb l’associació D’ones de Cabrera de Mar.

Tan bon punt vaig assabentar-me d’aquest acte, vaig tenir clar que no em podia (ni volia) perdre aquella conferència. Uns mesos abans havia llegit un article d’opinió, escrit per Glòria Olivella, de l’Associació Unesco El Masnou, sobre la xerrada que Ghulam va fer a la biblioteca de Teià, i em va interessar molt la seva història. Així doncs, vaig començar a llegir El secret del meu turbant per tal de poder conèixer a fons les vivències de la seva protagonista i co-autora del llibre, una noia de l'Afganistan que es va veure forçada a viure com a home durant uns quants anys.

Només vaig necessitar dos dies per llegir-lo. La força del relat, el valor que traspuava aquell testimoni i l’agilitat del llenguatge en van ser els responsables. De seguida em va seduir la protagonista, un ser de carn i ossos que semblava parlar-me a mi, confiar-me els seus records, els seus anhels, la seva personal odissea... El seu periple em va commoure, però no perquè em provoqués indignació o llàstima, no, sinó per la seva capacitat de fer-me veure la força que pot desvetllar el pur desig de viure.

En acabar el llibre les meves ganes de conèixer a la protagonista d’aquella temible experiència eren immenses. Ja havia llegit novel·les testimonials, K.L. Reich o Si això és un home, però aquest era el primer cop que podria parlar amb el seu autor. Per això quan la vaig veure vaig sentir un gran respecte. De fet, em vaig sentir privilegiada de tenir l’oportunitat de xerrar directament amb un testimoni de la història, amb algú que havia conegut el cantó més fosc dels humans, algú que havia tensat els seus propis límits i que, segurament, era el més semblant a un heroi.

Nadia Ghulam va omplir totes les expectatives que tenia. Es va expressar en un correcte català, demostrant la seva gran capacitat d’aprenentage i les seves ganes de conèixer; i va saber comunicar, com ho fa al llibre, la intensitat de la seva experiència. Crec que tots els que érem allà vam quedar impressionats en veure la saviesa d’una dona tan jove. Sense haver arribat encara als 30, Nadia va ser capaç d’ensenyar-nos a valorar tot el que tenim i ens va demostrar que la voluntat és mes forta que la por.

El secret del meu turbant és fruit, segons ens va explicar, del seu desig que apreciem tot allò que ens passa desapercebut. Perquè ella va perdre, fa molts anys, un munt de coses, entre elles part de la seva infantesa. Tanmateix, el record d’aquell temps, d’aquella felicitat, no l’abandona i podem palpar-lo al llarg dels fulls. Enmig de les bombes, la fam i la lluita per sobreviure, hi ha una memòria que és, crec, la que la impel·leix a tirar endavant. 

La història de Nadia Ghulam és del millor que he llegit darrerament. Perquè, a més de la importància del seu testimoniatge, el llibre està escrit amb una senzillesa elegant, feta de frases breus però sense deixar de banda una delicadesa gairebé poètica. És el resultat de l’habilitat literaria d’AgnèsRotger i la nitidesa dialèctica de Nadia Ghulam qui, tal com va dir, va revisar amb cura tot el que la seva companya escrivia després que ella li expliqués. Aquest acurat treball els va valer el Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010. Un guardó, sens dubte, ben merescut.

‘BARCELONA BLUES’, de FRANCESC MIRALLES

Hace ya bastante que leí El caballero de la armadura oxidada, una sugerente fábula sobre los miedos, angustias e inquietudes que solemos ir acumulando con los años. Aunque no soy muy aficionada a este tipo de obras, porque acostumbran a ser repetitivas y adolecen de un positivismo poco realista (para mi), disfruté de su lectura y procuré aplicarme la moraleja.

Muchos años más tarde, es decir este verano, cayó en mis manos un ejemplar de Barcelona Blues, una novela inencontrable durante dos lustros pero que, para mi fortuna, acababa de ser publicada en un sello de bolsillo: Books4Poket.

Nada más empezar a leerla empaticé y simpaticé con el protagonista, un caballero de hoy en día, un hidalgo sin otra armadura que un cinismo sutil con el que se enfrenta a conflictos, fruto de la realidad, con los que no resulta nada complicado equipararse.

Este hombre cotidiano se convierte, a medida que avanza la lectura, en un verdadero héroe. Afronta su día a día con un  gran sentido práctico, generalmente humorístico lo que le vuelve optimista pero en un grado verosímil. Sus verdaderas hazañas son lograr mantener la lucidez y la serenidad en una sociedad desquiciada, participar de esa locura intentando mantener el equilibrio y aprendiendo de todo lo que sucede a su alrededor.

Este caballero ya ha logrado librarse de su armadura, sin embargo, con sus peripecias nos enseña como podemos desprendernos de la nuestra. A través de las vivencias de este editor con alma de músico, descubrimos muchas de las preocupaciones, aflicciones y anhelos que nos oprimen a diario. Él las encuentra en los autores, en los desvelos de su hija adolescente, en sus amigos y, sobretodo, en su propia soledad.

De todas sus enseñanzas me quedo con esta que, además, resume la esencia del libro:

"He descubierto algo: no hay que hacer caso a la música de fondo; de lo que se trata aquí es de saber cuál es el repertorio con el que vamos por la vida, cuáles son los grandes éxitos y las caras B."

'LA CASA DE LA TORRE', de ISABEL DEL RÍO

Tot just fa un parell de mesos que s'ha publicat el segon llibre d'aquesta pertorbadora bilogia quan, veient les bones crítiques i l'entusiasme dels lectors, m'he animat a endinsar-me en les pàgines del primer volum.

Haig d'admetre que no m'agraden gaire les històries truculentes ni el gènere fantàstic, però, atès que sóc conscient que un bon llibre (com una bona pel·licula) escapen de les limitacions de les categories em vaig arriscar.

Tan bon punt vaig començar la lectura em vaig adonar que l'havia encertat. El primer que em va captivar va ser l'estil, una escriptura senzilla però, alhora, rica, plena de matisos per descriure la llum i la foscor, tan present al llarg de les pàgines. Després, em va arrossegar la trama farcida d'històries colpidores, amb personatges extrems, hereus de contes i de novel·les amb capacitat suficient com per a condensar la quinta essència dels sentiments humans.

Però, a més, en cada aventura de la protagonista, em semblava trobar la petjada d'un altre autor, fruit segurament de l'avidesa lectora de Isabel del Río, que homenatja a escriptors com l'autor de Peter Pan o un dels primers creadors de la literatura infantil, Perrault. Sense deixar de banda el seu peculiar estil, ple de força i creativitat, la novel·la sembla acostar-nos als monstres lovecrafians matisats per la imaginació prolífica de l'autora. Aquestes criatures habiten un univers que sembla sorgit d'un malson de Poe i decorat amb espurnes d'un surrealisme que remet a Murakami. En definitiva, és un món hereu de moltes lectures, confegit des de la passió per la literatura, modelat de somnis i de malsons, una aventura trepidant que sap mantenir-nos expectants i que conecta amb algun plec recòndit dels nostres temors.

Crec que Isabel de Río ha sabut reinventar el gènere de l'horror. Sense deixar de banda les arrels d'aquest tipus de literatura, ha aconseguit donar una clau de volta que recupera els clàssics fantasmes i els vincula a  les nostres pors més recents.

Cal destacar també les magnífiques il·lustracions d'Oriol Malet.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu el blog: La casa del torreón.

'EL ABANICO DE SEDA', de LISA SEE

Los entusiastas de Pearl S.Buck, autora de inolvidables novelas ambientadas en la China tradicional, así como los amantes de la cultura asiática no pueden perderse esta historia que retrata con detalle la antigua sociedad china.

Según se explica en la Nota de la autora, al principio del libro, cierto día, durante los años 60, una anciana se desmayó en una estación rural china. Al registrar sus pertenencias para poder identificarla, la policía encontró unos papeles que parecían escritos con un código secreto. Inmediatamente arrestaron a la mujer y la retuvieron bajo la acusación de espionaje, ya que se hallaban en los años de la Revolución Cultural. No obstante, los eruditos destinados a descifrar el código se dieron cuenta enseguida de que todo aquello no tenía nada que ver con ninguna intriga internacional. Se trataba, simplemente, de un lenguaje escrito utilizado sólo por mujeres y que se había mantenido en "secreto" a los ojos de los hombres durante un milenio: el nu shu.

Aisladas en sus casas y sometidas a la férrea autoridad masculina, aquel había sido durante siglos el único medio de expresión de la mujer china. Un lenguaje que atrajo la atención de la novelista de origen chino, Lisa See, sirviéndole para contar una conmovedora historia de amistad entre dos chicas de la China del siglo XIX.  Para ello, en el año 2002, See viajó a la provincia de Huan, cuna de esta milenaria escritura fonética, con el objetivo de estudiarla en profundidad. A partir de sus investigaciones, la autora concibió esta emotiva historia sobre la amistad entre dos mujeres: Lirio Blanco y Flor de Nieve, al mismo tiempo que recreaba los usos y costumbres de aquella sociedad.

La novela comienza cuando Lirio Blanco, una tímida niña de siete años hija de un campesino, es hermanada con Flor de Nieve, que vive en un pueblo lejano y proviene de una familia acomodada. Por medio de una ceremonia ancestral, ambas se convierten en laotong («mi otro yo» o «alma gemela»), un vínculo que dura toda la vida y que será más profundo que el matrimonio. Desde el principio, y a lo largo de los años, Lirio Blanco y Flor de Nieve se intercambiarán mensajes en nu shu escritos en un abanico de seda que las sirvientas llevarán de una casa a la otra. Así transmitirán lo que nadie conoce: sus más íntimos pensamientos y emociones, a la vez que se consolarán de las penalidades del matrimonio y la maternidad. El nu shu las mantendrá unidas a lo largo de los años hasta que un error en la interpretación de uno de los mensajes amenazará con truncar su profunda amistad.

Una novela impresionante y sensible, que retrata con detalle y preciosismo tanto el mundo exterior de las normas y las reglas impuestas por los hombres; como el mundo interior, oculto, reprimido y sumiso que era el reino de las mujeres en la China más tradicional.

'EL GRAN GATSBY', de FRANCIS SCOTT FITGERALD

Si hagués de triar una paraula que definís aquesta novel·la seria, sens dubte,  'il·lusió'. Perquè ja començant pel títol, que és només aparença, tot en el llibre està cobert d'un vel que distorsiona (volgudament) la realitat.

La majestuositat de la casa de Gatsby, la diversió de les seves festes, la despreocupació que desprenen els seus personatges... tot és un miratge que armonitza a la perfecció amb l'època en què viuen: els feliços vint.

És per això que la novel·la s'inicia amb un frívol desplegament descriptiu destinat a evocar aquell univers. Però, llavors, quan la lectura avança perillosament cap a la monotonia, l'argument pren una nova volada que capgira del tot aquell món superficial.

Quan ja tothom ha abandonat la festa només queda James Gatz encarat al reflex enganyós del gran Gatsby. Aleshores, des de l'altra banda del mirall comencen a sorgir els veritables rostres de la tragèdia, aquells que s'amagaven rera l'efervescència de l'espectacle.

Scott Fitzgerald aconsegueix, com ja he dit,  crear un paral·lelisme entre el període històric i els personatges. I ho fa d'una manera tan magistral que ens trobem vivint la mateixa sensació il·lusòria de felicitat forçada i el mateix buit golut que les aparences no aconsegueixen sadollar. Per això, en acabar la lectura ens sentim vençuts per la mateixa fatalitat que va esclafar a alguns dels grans mites literaris.

Precisament, Vargas Llosa compara a Gatsby amb el Quixot i amb Madame Bovary:

(...) Gatsby es un hombre al que un agente fatídico, inflamando su deseo y su imaginación, pone en entredicho con el mundo real y dispara hacia el sueño. Como al Quijote las novelas de caballerías y a Madame Bovary las historias de amor (...)

James Gatz està posseït per un desig que l'arrossega i que arriba a convertir-lo en "el gran Gatsby". Però, en realitat, només l'ha fet un gran somiador.

Una cinquantena de persones en la presentació de 'Pergamí llatí, datat en 1353'

Aquest és primer volum d'una nova col·lecció de llibres d'història de La Comarcal edicions , i va ser presentat a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, el passat dijous 20 de setembre.

Podeu llegir una breu crònica en aquest enllaç: La Comarcal Edicions/notícies.

'CAFÈ BALCÀNIC', de FRANCESC MIRALLES

A la seva obra Llibre del desassossec Fernando Pessoa va escriure: "Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és el què veiem, sinó allò que som". Una reflexió que es manifesta de manera molt clara a Cafè Balcànic, un periple en què es projecta la propia essència del viatge: reconeixer-nos en la mirada que atorgem a cada lloc, a cada passa.

El recorregut que fa l’autor, Francesc Miralles, és un desplaçament que aplega temps i espai, però també persones. Es tracta d'individus que ens ajuden a descobrir el paisatge i a veure’l amb uns altres ulls. I en aquest trajecte el món es perfila com un petit univers, tan allunyat del nostre que ens fa qüestionar-nos si nosaltres també som els mateixos.

A Café Balcànic es reflecteix perfectament quin és l'efecte del viatge, la transformació que ens envaeix quan deixem enrera els nostres racons coneguts. Llavors, les conviccions, els costums i les referències se’ns trastoquen per donar pas a l’heterònim que signi el nostre quadern de viatge. Aquesta és la gran virtud de l’autor: fer-nos veure que és possible el descobriment, no d’uns altres mons, sinó d’uns altres ‘jo’. Aconseguir que ens adonem que el sentit últim del periple és reconeixer-nos en la nostra multiplicitat. Saber que  també la vida és un viatge i que mai és tard per descobrir-nos.

L’aparent senzillesa amb què Francesc Miralles descriu els seus viatges és el bitllet d’anada a una lectura engrescadora. I, un cop embarcat en l’aventura balcànica, ja és impossible fer-se enrera. La capacitat evocadora d’uns temps convulsos (els dels anys finals de Iugoslàvia amb tots els seus conflictes) i la riquesa anecdòtica amb què farceix el text ho impedeixen. Apurarem el cafè i és possible que el més intuitius puguin llegir el seu futur en el pòsit.

Llegint Cafè Balcànic es té la sensació que el seu autor, i torno a citar a Pessoa, "Ja ha vist tot el que encara no ha vist". 

Podeu llegir un fragment del llibre aquí: ¿Por qué viajamos?

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY', de MARY ANN SHAFFER y Annie Barrows

Leí este libro hará unos tres años, cuando acababa de publicarse. Por aquella época yo trabajaba de librera y a menudo los comerciales de las editoriales me daban muestras de libros que estaban a punto de salir. Recuerdo que, al empezar a leer, me pregunté si sería capaz de atraparme. El motivo de mi duda se debía a que se trata de una novela escrita en forma epistolar, por lo que arrancaba con una carta en la que la protagonista comenta ciertos hechos con los que el lector aún no está familiarizado.

Para mi sorpresa, no sólo me atrapó sino que me sedujo a lo largo de todas sus páginas que devoré con avidez.

La acción se sitúa a inicios del año 1946, cuando Londres empieza a resurgir de la debacle  provocada por la Segunda Guerra Mundial. La protagonista es una escritora, Juliet Ashton, quien por azar entra en contacto con uno de los habitantes de una de las  isla del Canal de la Mancha, Guernsey. A medida que Juliet y el desconocido intercambian cartas, ella se va quedando atrapada en el curioso mundo de él y de sus vecinos, los miembros de una peculiar sociedad literaria.  A través de las cartas se nos muestra la variopinta galería de personajes, todos unidos por su aficción a la literatura, y su manera de sobrellevar la ocupación nazi organizando reuniones de lectura alrededor de un pastel de piel de patata.

'L'ÒPERA DE VIGATA', D'ANDREA CAMILLERI

L'autor de la coneguda sèrie protagonitzada pel comisari Montalbano, Andrea Camilleri, demostra en aquest llibre el seu mestratge literari, fruit de la seva experiència com a guionista, escriptor i director teatral durany anys.

Així, amb aquesta obra Camilleri elabora un calidoscopi de personatges i de fets que mostren diverses facetes d'un mateix argument. Com si l'escriptor hagues utilitzat la tècnica del patchwork per confegir una flaçada literaria, els capítols són relats que poden ser llegits independentment i que, alhora, s'insereixen dins la trama general.

Al voltant de la indesitjada representació d'una òpera a un poble sicilià, s'expliquen tot un seguit d'històries que conflueixen per crear aquest "patchword" que podría ser llegit, tal com indica el traductor Pau Vidal, en un ordre diferent al publicat, ja que són pedaços d'una mateixa labor.

Dins l'extensa galeria de personatges desfilen un nen desvetllat per un incendi, una jove vídua d'un mariner que viu una aventura galant, un prefecte enamorat de la seva dona, un fuster entès en música, uns revolucionaris, un mafiós o un metge impacient. Tots ells serveixen per retratar el caràcter de la societat siciliana del segle XIX, uns trets en els que es poden reconèixer també aspectes universals de l'ànima humana.

Cal destacar la tasca del traductor, Pau Vidal, que ha aconseguit traslladar a les variants del català els matisos que Camilleri dóna al llenguatge a través dels dialectes sicilians.

'DESCUBRIENDO EL CORAZÓN DE LA TIERRA', d'ISABEL RODRÍGUEZ VILA

Vaig conèixer a Isabel Rodríguez quan va venir a la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, per presentar el seu darrer llibre, Descubriendo el corazón de la Tierra, siete lugares cambiaron mi chip, editat per Plataforma Editorial.

En escoltar-la, em va captivar la manera en què explicava les seves experiències al llarg de molts anys de viatjar pel món i d'ajudar a persones mancades de tantíssimes coses. Em va atraure la manera tendra, impregnada d'amor, amb què parlava d'aquelles cultures. Lluny de centrar-se en les seves mancances materials, en el patiment, la desigualtat i tantes altres penúries, l'Isabel oferia una visió enriquidora d'aquelles gents i les seves possessions molt menys tangibles. Persones que han sabut mantenir una saviesa ancestral, un equilibri sa amb el seu entorn preservant-se, d'aquesta manera, de tots els mals que afecten al nostre primer món.

En llegir el seu llibre, Descubriendo el corazón de la tierra, he percebut aquest respecte cap a uns éssers humans que han sabut mantenir la seva essència. Al llarg dels set relats que expliquen els set respectius viatges a diferents països, Isabel deixa notar una humilitat molt lúcida que apunta a un estil de vida molt més ple i feliç. Una senzillesa que ens hagués evitat el desastre a tots nivells, ecològic, econòmic, social... al que ens adrecem.

Però, a banda de la reflexió que poguem extreure de la lectura, també podem gaudir amb les detallades descripcions que ofereix sobre llocs, costums, menjars, vestits... La exhuberant natura del Brasil, la magnitud aclaparadora dels paisatges australians o la riquesa cultural i natural de l'Àfrica, són alguns dels escenaris que es retraten a l'obra.

Aquest és el segon llibre d'Isabel Rodríguez Vila, el primer va ser Goundi, unas vacaciones diferentes, també editat per Plataforma Editorial. Els drets i beneficis obtinguts d'aquestes publicacions van destinats a l'Associació Misión y desarrollo para Goundi, de la que Isabel és vicepresidenta.

Podeu llegir una entrevista que li vaig fer a la revista La Clau, págines 36 i 37: Entrevista Isabel Rodríguez Vila.

TRILOGÍA 'El Bosque', de Esther Sanz

La revista ForoEsther del mes de abril incluía una interesante entrevista con la autora de la saga El Bosque, Esther Sanz, y considero que merece la pena reseñar los dos libros que han aparecido hasta la fecha. Se trata de El bosque de los corazones dormidos y El jardín de las Hadas sin sueño. 

La primera novela, El bosque de los corazones dormidos, se inicia con el giro sufrido en la vida de Clara, la protagonista, tras el fallecimiento de su madre y de su abuela con poco tiempo de diferencia. Esa circunstancia hace que tenga que desplazarse de su Barcelona natal hasta un pueblo de la provincia de Soria, donde vive su único pariente vivo, su tío Álvaro. La hosquedad de él impulsará a la chica a instalarse en un caserón solitario, situado en mitad del bosque, donde una serie de inquietantes sucesos desencadenarán en una peculiar aventura que le descubrirá un increíble secreto.

El relato es la crónica de un despertar amoroso, salpimentado con las peripecias provocadas por la revelación de algo insólito que pondrá a la protagonista al límite. De ese modo, la narración se convierte en  un delicado ejercicio de introspección en el que Clara irá dejando de lado su amargura, para avanzar hacia su propio conocimiento y el de la realidad que la rodea. Así, descubrirá su pasado, el poder de sus convicciones y de sus emociones, así cómo algunos aspectos tenebrosos del alma humana. Pero, sobretodo, descubrirá un amor intenso y peculiar hacia un joven con una extraordinaria historia.

En la segunda novela, El jardín de las Hadas sin sueño, encontramos de nuevo a Clara, que ha tenido que cambiarse de nombre y huir, renunciando a su antigua vida, para proteger aquello que más ama. Lejos del bosque, donde ya no está segura, la protagonista ha elegido como refugio uno de los barrios más acomodados de Londres. Sin embargo, la amenaza vuelve a alcanzarla y vuelve a poner en peligro su secreto.

En esta nueva aventura, Clara se cuestionará la fuerza de su amor. Aunque está segura de sus sentimientos hacia el extraordinario joven del bosque, una incipiente atracción hacia uno de sus perseguidores comienza a surgir.  

Tanto la primera como la segunda novela comparten el mismo ritmo ágil que obliga a seguir leyendo. El misterio que envuelve la narración se mezcla con la delicada belleza del lenguaje en la que se intuye una profunda admiración por la naturaleza, atracción por las leyendas y por la literatura, y un cuidado dominio de las palabras. Como un orfebre, Esther Sanz, elabora una sutil trama aderezada con la dosis justa de intriga, romance y acción.

Pero, además, para las fans de Esther y su mundo, la saga tiene un atractivo añadido, porque es inevitable no ver en Clara un reflejo de la propia Esther. Una chica sensible pero resuelta, tímida y, a la vez, audaz. Ambas sufren la pérdida de un ser querido, son románticas, soñadoras e idealistas.

Podéis ver la página web de la saga en este enlace: El Bosque.

La canción 'Sleeping heart' de Nikosia está inspirada en esta historia.

'A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU', LEONARDO SCIASCIA

Aquest llibre està considerat com a policíac, però a mi m'ha semblat més una novel·la social. Perquè la investigació que té lloc és només una excusa per  mostrar l'hetereogènia actitud dels personatges.

La narració s'inicia després d'un aparentment inexplicable doble assassinat. A partir d'aquí, i de la mà d'un protagonista completament apartat dels tòpics associats als detectius, van sorgint tot un seguit de personatges que acaben per configurar la idiosincràsia del poble sicilià.

El retrat que Sciascia en fa és, senzillament, meravellós. Amb les paraules precises, però sense deixar de banda l'exquisidesa del llenguatge, copsa les personalitats i les predisposicions que conformen el món que retrata. Així, la lectura flueix fins arrossegar-nos a un món arrelat en segles de pobresa i d'invassions que ha acabat regit per violents codis d'honor.

Amb una claredat desafiadora, Leonardo Sciascia porta l'evidència d'aquell tarannà dolorosament assumit fins a un relat on el menys important és descobrir l'assassí.

OBLIVION, de FRANCESC MIRALLES

Si se quiere llenar una taza, antes hay que vaciarla.

Esta es la enseñanza que el maestro zen dio al sabio budista cuando llegó a él lleno de ideas y de opiniones. Porque, como explica Henri Brunel en su libro, Los más bellos cuentos zen, “el objeto del Zen es devolvernos nuestro ‘rostro original’, nuestra inocencia”.

Este cuento me parece muy apropiado para comentar la última novela de Francesc Miralles, Oblivion, ya que es una historia en la que se percibe la esencia del Zen.

El argumento gira alrededor de ese estado de pureza que nos hace comulgar con el universo. Una situación que descubre el joven protagonista, Sasha, al cruzar las puertas que le llevan a un desconcertante lugar llamado Oblivion. Ese espacio bien podría ser lo que Brunel define como “lo infinito en lo finito”. Porque, a partir de ese momento, su concepción del mundo y de si mismo se modifica.

Como si el tiempo convergiera en esa interrogación en la que se convierte su vida, Sasha revive su pasado ya que él ya ha vivido experiencias más allá de lo real. De hecho, la novela se inicia con una anécdota de su infancia en la que sus sueños de niño de llegar al planeta Marte le llevan hasta otro cielo. ‘Un cielo tras otro’, como ya sugiere el Leitmotiv de la historia. Y en el horizonte de esos cielos está su verdad.

En su peculiar aventura, esos sueños de niño no dejan de acompañarle y dan sentido a su existencia cuando los hechos del presente se complican. Todo a su alrededor está impregnado de ese ‘rostro original’ que es él mismo: el del niño que desea ir a Marte y se aventura por territorios carcomidos y rocosos.

En su periplo místico y galáctico le acompañan diversos personajes. Todos, de alguna manera, proyectan facetas de él mismo. La vital y extravagante vecina es un reflejo de su rebeldía. Su tío, un vestigio de la inocencia infantil con sus sueños y sus anhelos. Y la misteriosa joven que descubre en Oblivion, es la fuerza, su pasión, el móvil que le anima en ese viaje hacia su esencia.

Cómo es habitual en Miralles, además de la historia principal, el argumento nos asoma a otros pequeños mundos. En el camino encontramos las huellas de otras aventuras, citas, pinceladas literarias, aroma de música, evocadoras acuarelas, referencias al cine y, sobretodo, a la filosofía platónica.

Quizás porque Francesc Miralles pone mucho de sí mismo en cada uno de sus libros, el lector acaba por proyectar en ellos su propia imagen. Enfrentados a esa proyección, leyendo Oblivion volverán a sentirse en la adolescencia, impulsados por los mismos anhelos que, quizás, un día dejaron atrás. Y en esa introspección común es muy posible que se transformen, como describió el escritor japonés Soseki, en un gran universo.

"He arrojado esa cosa minúscula

que llaman ‘yo’

y me he convertido en el mundo inmenso".

Fuji Rojo. Katsushika Hokusai

ENTREVISTA A JOAN-DANIEL BEZSONOFF

Fa ja molts anys que vaig conèixer a Joan-Daniel Bezsonoff. Va ser a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, i ell començava a publicar. Amb el temps i amb el seu treball, ha aconseguit situar-se en un lloc destacat de les lletres catalanes. Actualment és un dels escriptors amb més projecció a la Catalunya Nord.

Aquí teniu l'entrevista que li he fet fa uns dies:

5 Preguntes de lletres

ENTREVISTA A SEBASTIÀ BENNASSAR

El periodista i escriptor Sebastià Bennassar ha compartit la seva experiència personal en el món de les lletres en una entrevista que li he fet per al web de La Comarcal Edicions.

En ella, Bennassar, dóna la seva opinió sobre l'estat de la literatura en general i de la catalana en particular.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres

'RETRUM', de FRANCESC MIRALLES

Quan érem morts i La neu negra són les dues novel·les que formen la bilogía Retrum, una obra que recupera l'essència de l'estètica gòtica i trasllada al lector a aquest període de l'adolescència rebel i malenconiosa que anhela la solitud.

En el primer llibre, Quan érem morts, el protagonista, Christian, un noi de 16 anys, explica el canvi experimentat en la seva vida després de la dramàtica pèrdua del seu germà bessó. Desvinculat dels seus companys i de la seva família, es recrea en la tristesa i en l'aïllament fins al moment en què dues noies i un noi apareixen en la seva vida. L'aspecte lúgubre i enigmàtic dels tres joves aconsegueixen despertar l'interès de Christian, la qual cosa acabarà per afectar la seva monòtona existència. A partir d'aquest moment, la trajectòria vital del protagonista es converteix en un viatge cap al submón gòtic de la mà dels seus nous companys. Amb ells, aprendrà a veure la realitat des d'un altre prisma, alhora que descobrirà la força de la passió i els seus múltiples efectes, veient-se immers en un tràgic succés que li portarà fins als seus propis límits.

A la segona novel·la, La neu negra, trobem un protagonista molt més segur que ha d'enfrontar-se a les amenaces derivades del camí que ha escollit seguir. Ferm en les seves conviccions, no dubta a portar les seves decisions fins a les últimes conseqüències. Com en el llibre anterior, gens és superflu i tot és evocador, amanit amb interessants pinzellades que ens apropen a personatges maleïts, a llocs temuts i a llegendes i mites oblidats.

En Retrum la història flueix a un ritme adequadament àgil que sedueix fins a les últimes pàgines. Es poden trobar en ella nombrosos elements que recorden la narrativa de terror sorgida a la fi del segle XVIII i principis del XIX: l'amor pasional dels protagonistes, els escenaris inquietants (en aquest cas cementiris), les trames melodramàtiques (amb la tragèdia que arrossega el protagonista) i, sobretot, el pervers antagonista, és a dir, el dolent. Un personatge bàsic en tota novel·la clàssica de terror.

El protagonista per la seva banda, és el prototip de l'heroi romàntic: Rebel amb tot el que li envolta, decidit a buscar la seva pròpia destinació, solitari i una mica arrogant. És un personatge elegant, místic i misteriós que posseeix una espècie d'aura de perill que el fa irresistible. Pel que fa als personatges femenins, es pot intuir en ells a les femmes fatals de la literatura romàntica i a les vampiresses sorgides en els inicis del cinema. Tant l'heroïna com la seva antagonista representen aquest arquetip de fémines que poden portar a l'home a la perdició.

Però, a més, els dos llibres contenen constants referències musicals que remeten al moviment gòtic. A mesura que es desenvolupa la història s'introdueixen temes concordes a cada sentiment narrat que es claven en l'ànima turmentada del protagonista i la sacsegen, com una tempestat.

L'autor de Retrum, Francesc Miralles, demostra la seva habilitat com a narrador elaborant una trama suggeridora i àgil. Però, a més, posa de manifest la seva capacitat divulgadora introduint nombrosos referents literaris, artístics i culturals. Miralles, escriptor versàtil i prolífic, periodista i músic, deixa entreveure la seva passió per les lletres i per la música desplegant en ambdues novel·les la seva capacitat de seducció a través d'una història impactant i commovedora.

'LA LUNA Y LAS HOGUERAS', de CESARE PAVESE

"¿Qué puede decirle este valle a una familia que viene del mar, que no ha oído hablar jamás de la luna ni de las hogueras? Hay que haberlo vivido, llevarlo en la sangre como el vino y la polenta. Sólo así puedes conocerlo sin necesidad de crearlo con palabras, sólo así todo lo que durante años has llevado dentro de ti sin saberlo puede despertar con el ruido del trinquete de un carro, con el coletazo de un buey, con el sabor de la sopa, con una voz que se oye en la plaza por la noche".

L'arrel etimològica de la paraula ioga prové del sànscrit i significa 'unir'. Desconec si Cesare Pavese estava familiaritzat amb aquesta disciplina però, llegint la seva novel·la La luna y las hogueras, m'hi ha fet pensar molt. La història transmet aquesta sensació de vincle amb l'entorn i la presència d'un jo més espiritual que material.

Insisteixo: Què gran Cesare Pavese!

Uneix amb el jou passat i present i va obrint solcs en la memòria d'aquella manera que va saber expressar, conmovedorament, Salvador Espriu:

"Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records".

Així, tota l'experiència vital del protagonista se'ns mostra com la vinculació amb la terra lligada, al seu torn, a l'esdevenir de la gent, dels animals, de les collites... En la seva aventura per altres móns, amb altres persones, en temps diferents, aquest home que acaba de deixar enrera la joventut, termina per confluir en el mateix lloc del qual no sembla haver marxat mai.

Així, la seva existència és, en petita escala, un miratge còsmic d'una realitat molt més gran que, finalment, el supera. Volgudament ens el fa Pavese fill de pares desconeguts, perquè, al cap i a la fi, els seus pares són el cel i la terra, un present etern on conflueixen els temps de tots aquells que l'han precedit.

Amb una extraordinària lucidesa, Cesare Pavese sap retratar aquell moment de nostàlgia rebel que ens assola quan ens adonem del pes de tot el nostre passat. Llavors és quan recuperem la saviesa, aquell coneixement que cal estrenar un cop s'assoleix la serenitat de saber que el temps sempre ha estat amb nosaltres.

"También yo conocía la historia de la luna y las hogueras. Sólo que, caí en la cuenta, ya no recordaba que la sabía".

ENTREVISTA A SÍLVIA ROMERO

L'escriptora Sílvia Romero m'ha parlat sobre la seva experiència amb la literatura i m'ha donat la seva opinió sobre alguns aspectes del món literari, en una entrevista que li he fet a l'espai web de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres

‘QUANTIC LOVE’, de SONIA FERNÁNDEZ-VIDAL

Barrejar la ciència amb les emocions pot ser un experiment curiós i, fins i tot, arriscat. Tanmateix, quan algú posseeix (com és el cas de l'autora d'aquest llibre) un esperit indagatori i un intens amor pel coneixement, el risc no l’aturarà en el moment de tirar endavant la investigació, per peculiar que aquesta sigui.

Així, al meu entendre, Sonia Fernández-Vidal, que ja va demostrar a La porta dels tres panys aquesta passió per barrejar a les seves provetes literàries física i aventura, s’arrisca en el difícil equilibri existent entre l’eterna dualitat del cos i de la ment.

El terreny d’experimentació en aquesta novel·la és l’efervescent món dels joves, tan vital i expansiu, que es manifesta en l’entorn tecnològic del CERN, (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire), a la ciutat suïssa de Ginebra. Allà és on arriba la protagonista, una jove amb una incipient atracció cap a la ciència, per tal de treballar a la cafeteria d’aquesta organització amb l’objectiu d’aconseguir els diners que li calen per poder pagar-se la universitat.

Aquesta noia intel·ligent, però encara sense cap mena de formació científica, de seguida desperta l’empatia del lector poc familiaritzat amb la ciència (com és el meu cas), servint de fil conductor per endintsar-lo en temes de física, matemàtica o astronomia. L’autora ho fa amb habilitat, de manera que tota aquesta informació queda inserida en l’argument en forma d’anècdotes o comentaris, que aporten un interès afegit a la història.

Però per a la protagonista no tot és servir cafès i familiaritzar-se amb un món que l’apassiona, perquè aviat el seu cor comença a competir amb l’animació que regna al seu cervell. Els responsables del desvetllament del seu òrgan bategador són dos nois ben diferents: d'una banda, un extravertit periodista; de l'altra, un científic extremadament reservat. A partir d’aquí, ella haurà de passar pel tamís sentiments i conjectures per tal de provar de resoldre, tal com es diu al llibre, “l’equació de l’amor”.

Tot aquest procés evoluciona orbitant al voltant d’una sèrie de personatges, amics i coneguts de la protagonista, que ajuden a mostrar les facetes per les quals ella va passant, a mida que descobreix més coses sobre els dos nois. D’altra banda, contribueixen a donar agilitat a la narració afegint, a voltes, un to humorístic que encara fa més fluida la lectura.

Quantic Love és, en definitiva, una manera d’abocar-se al prodigi, a la petita gran maravella del cosmos que no deixa mai de manifestar-se tant al nostre interior com en tot allò que ens envolta.

Us deixo la banda sonora del llibre que va compondre el grup Nikosia.