UNA GRAN FERIDA AL COR DE BARCELONA

Quan vaig llegir que la Catalonia tancava vaig sentir com una esgarrapada al mig del pit. Aquesta llibreria és un d’aquells establiments que creeen vincle amb els clients, per això, saber que desapareixerà em va provocar un dolor tan intens. El patiment de la pèrdua.   

Al centre de Barcelona s'ha obert un buit que haurem d’omplir de records per asserenar la nostàlgia. Perquè, encara que ocupin el seu espai físic, allà hi haurà sempre una ferida. I, de  manera similar a quan s'amputa un membre, sentirem la seva presencia malgrat que ja no hi sigui allà. No pot desaparèixer de cop ni tanta història ni tanta memòria, però, sobretot no es pot sadollar el boig desig que ens empeny a tornar als llocs que ja no hi són i on ens vam sentir a gust, aquells que creaven vincle.

Independentment de la seva trajectòria, la Catalonia serà sempre quelcom lligat a la meva infantesa, a la meva joventut, fet i fet: a la meva vida, com ho serà per a tants altres lectors. Un espai agradable i atraient on el temps es deturava i, més recentment, un dels darrers reductes de tots aquells que ens estimem els llibres.

El temps ha passat tan vertiginós com sempre, però la tecnologia ha estat encara més veloç. Hem vist coses que ni imaginàvem i que a mi encara em costen de pair. Però, malgrat tot, hi ha canvis que no aconsegueixes digerir. Són aquells que tenen relació amb tot allò que t’agrada i que estimes. Els que afecten a les coses que voldries que sempre hi fossin.

Per més avantatges que ens doni la tecnologia, la virtualitat i la immediatesa mai no podran consolar-nos de la pèrdua d’aquelles coses i d'aquells indrets que ens feien gaudir. Jo en trobo a faltar molts i la Catalonia, malauradament, serà un mes.

Mentre el món canvia i les persones segueixen igual, m’entristeix veure com el capitalisme continua la seva cursa de devastació. Perquè de lectors n’hi ha, potser més que mai, però això no sembla tenir prou poder per detenir la catàstrofe. Ja fa molt que no es tracta d'un problema de guanys. En la visió voraç d'aquest sistema l'únic que importa és obtenir el màxim benefici. 

Caldrà doncs esperar a què les llibreries amb personalitat, caliu i experiència, aquelles que coneixen els lectors i que en saben de llibres, acullin tots els orfes de la Catalonia. Si ens esforcem una miqueta les ajudarem a trobar el seu lloc, lluny del mercantilisme depredador i sense ànima que arracona el veritable comerç, el que no es mesura per la seva grandària física. Llavors, haurem recuperat un nou espai, amable, proper, en el qual tornar a ser feliços.

AQUELLAS POSTALES DE NAVIDAD...

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Siempre que se acercan las fiestas navideñas recuerdo el tiempo en que solía escribir felicitaciones a mis compañeras de clase.

Postal de Ferràndiz. Foto: todocolección.net

De esto hace más de treinta años, hablo de finales de los 70 y principios de los 80, y seguramente fue una costumbre que duró sólo tres o cuatro años pero, como todo lo que ocurre en la niñez, lo viví de una manera muy intensa e ilusionante.

Antes de que llegaran las vacaciones de Navidad, al salir de la escuela me llegaba hasta una papelería (hoy ya desaparecida) para comprar unas cuantas postales. Sólo unas pocas porque no podía, ni yo ni mis compañeras, coger para toda la clase ya que éramos 40 o 41 niñas (las escuelas mixtas apenas empezaban a imponerse). Por eso teníamos que elegir una cantidad bastante limitada destinada a aquellas que nos eran más cercanas, las que se sentaban cerca de nuestra mesa o con las que solíamos jugar y charlar.

Sin embargo, esto no quitaba ilusión a la tarea de elegir, de la cajita que me ofrecía la dependienta, siete u ocho felicitaciones navideñas para mis amigas. De pie, apoyada en un rincón del mostrador, iba pasando las distintas postales hasta que veía una que me gustaba y la dejaba de lado sobre el vidrio.


Generalmente solían ser de pastorcillos y animalitos, dibujadas con trazos redondeados que daban a las caritas de niños y angelitos una expresión muy tierna. Por ello, solía llevarme las de Joan Ferrándiz, aunque también me gustaban mucho las de Constanza Armengol, J.Vernet, Gallardo o Peralta, ilustradores tan poco reconocidos que cuesta encontrar algo de información sobre ellos en la red.

Una vez había hecho la elección me volvía a casa pensando en lo que escribiría a cada una, porque al día siguiente las entregaría personalmente. El correo sólo era por los familiares o amigos que no vivían en el barrio, las compañeras siempre nos dábamos las felicitaciones en mano. Antes de comenzar la clase, o al terminar, sacamos las postales de la cartera y las repartíamos.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Es curioso, pero no recuerdo cómo eran las que yo recibía. Sólo me ha quedado grabado en la memoria el hecho de la elección, las ilustraciones y aquella papelería que ahora es una tienda de Movistar. Seguramente me debían enviar el mismo estilo de tarjetas, porque a todas nos gustaban las postales de Ferrandiz y los ilustradores que dibujaban los cuentos de nuestra infancia, unos artistas de los que poco sabemos pesar del color que pusieron en nuestras primeras lecturas.

Aunque ahora prefiero otros estilos de felicitación, nunca han dejado de gustarme las de Ferrándiz, quizás porque aquella niña ilusionada de hace tres décadas renace cada Navidad. Aprovechando que estos días está aquí, la dejo elegir una postal para desearos unas FELICES FIESTAS de todo corazón!

Postal de Ferràndiz

AQUELLES POSTALS DE NADAL....

Postal de Ferràndiz. Foto: todocolección.net

Sempre que s'acosten les festes nadalenques recordo el temps en què solia escriure felicitacions a les meves companyes de classe. 

D'això en fa més de trenta anys, parlo de finals dels 70 i principis dels 80, i segurament va ser un costum que va durar només tres o quatre anys però, com tot el que passa a la infantesa, ho vaig viure d'una manera molt intensa i il·lusionant.

Abans que arribessin les vacances de Nadal, en sortir de l'escola m'hi arribava fins a una papereria (avui ja desapareguda) per tal de comprar unes quantes postals. Només unes poques perquè no podia, ni jo ni les meves companyes, agafar-ne per a tota la classe ja que erem 40 o 41 nenes (les escoles mixtes tot just començaven a imposar-se). Per això havíem de triar-ne una quantitat força limitada destinada a aquelles que ens eren més properes, les que seien a la vora o amb les que acostumavem a jugar i xerrar.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

Tanmateix, això no restava il·lusió a la tasca d'escollir, de la capseta que m'oferia la dependenta, set o vuit nadales per a les meves amigues. De peu, recolzada en un racó del taulell, anava passant les diferents postals fins que en veia una que m'agradava i la deixava de banda damunt del vidre.

Generalment solien ser de pastorets i animalets, dibuixades amb traços arrodonits que donaven a les carones d'infants i angelets una expressió molt tendre. Per això, solia endur-me les de Joan Ferràndiz, tot i que també m'agradaven molt les de Constanza Armengol, J.Vernet, Gallardo o Peralta, il·lustradors aquests últims tan poc reconeguts que costa trobar una mica de informació a la xarxa.

Un cop havia fet la tria me'n tornava a casa pensant en el què  escriuria a cadascuna, perquè l'endemà les lliuraria personalment. El correu només era pels familiars o amics que no vivien al barri, les companyes sempre ens les donavem en mà. Abans de començar la classe, o en acabar, treiem les postals de la cartera i les repartíem.

Postal de Constanza. Foto: todocolección.net

És curiós, però no recordo com eren les que jo rebia. Només m'ha quedat gravat a la memòria el fet de la tria, les il·lustracions i aquella papereria que ara és una tenda de Movistar. Segurament em devien enviar el mateix estil de felicitacions, perquè a totes ens agradaven les postals de Ferrandiz i dels il·lustradors que dibuixaven els contes de la nostra infantesa, uns artistes dels que poc sabem malgrat el color que van posar a les nostres primeres lectures.

Tot i que ara prefereixo altres estils de felicitació, mai no han deixat d'agradar-me les de Ferràndiz, potser perquè aquella nena il·lusionada de fa tres dècades revifa cada Nadal. Aprofitant que aquest dies és aquí,  la deixo triar una postal per desitjar-vos unes BONES FESTES de tot cor!

Postal de Ferràndiz

LA VERITABLE SÍNDROME DE DIÒGENES

És la que estic experimentant des de fa uns anys. I dic "veritable" perquè sempre m'ha sobtat que aquest transtorn dugui el nom del filòsof que anava per la vida sense res. Suposo que deu ser pel caire antisocial de les persones que el pateixen.

En el meu cas d'antisocial ja ho era però és que, a mida que passa el temps, cada cop em vaig acostant més a la forma de fer del cínic de Sínope que vivia dins una bóta i només tenia una manta, una bossa, un bastó i una escudella. I aquesta encara la va llançar el dia que va veure un gos bevent directament de l'aigua.

Tinc la impressió que les possessions m'esclavitzen. Com més coses tinc més feina i, per tant, menys temps. Una altra cosa seria si tingués prous diners per a pagar a algú que se n'ocupés però no és el cas, així que prefereixo tenir menys i ser més lliure.

Abans somiava amb una casa gran amb jardí i tota la pesca, però vaig viure a la part de dalt d'una casa partida en dos pisos que tenia un trosset de jardí, minúscul i, tanmateix, vaig haver de sacrificar tots el matins de diumenge a aquell bocinet de terra. Ara somio amb un pis de 40 m2 amb el just i prou.

Ja fa temps que m'ho rumio molt abans d'agafar res. Si es tracta d'un paper m'ho llegeixo i el deixo, i si es tracta d'objectes si en compro un en llanço un altre. Però, tot i amb això, en la darrera neteja de cosas prescindibles hem llançat més de seixanta bosses.

Ara em sento alliberada i he descobert que em trobo molt més a gust amb la buidor que en l'atapeïment. Al cap i a la fi, no és altra cosa que triar si es prefereix adular a l'emperador o menjar llenties:

"Cert dia en que Diògenes estava menjant un plat de llenties va arribar un altre filòsof, que s'havia fet ric afalagant al rei Alexandre el Gran, i li va dir:

- Diògenes, si fossis submís i alabessis al rei no hauries de menjar aquesta porqueria de llenties.

Llavors, ell li va respondre:

- Si tu aprenguessis a menjar llenties, no t'hauries de degradar adulant el rei."

EL QUE FA CENT

Aquest és el post número 100 d'aquest blog. No tinc coneixements de numerologia, però aquest número és un referent per a tothom: els anys que fan un segle, la divisió de les monedes, la temperatura en que bull l'aigua, els percentatges.. així que no m'he pogut estar de remarcar el fet.

Cent són els anys de solitud, els sentits secrets, les gavines que no sabem on aniràn, els anys que va durar la guerra medieval, els que va dormir la bella dorment, les potes dels centpeus, el nom de les botigues avantpassades dels "xinos"....

L'ANY DE LA METAMORFOSI

L'any 2009 serà sempre el del canvi.

Després de gairebé 14 anys vam haver de tancar la nostra llibreria, un projecte en el que vam creure durant molt de temps, amb el que vam gaudir i patir, amb el que ens vam vincular i del que que vam fer el nostre sistema de vida. Sobretot jo.

Però les circumstàncies manen, i un ha de fer el que cal. Vaig haver de deixar enrera més d'una dècada d'hàbits, canviar l'entorn, canviar el ritme.

Vaig sorgir de la crisàlide com una Lady Godiva que es mostra al món, amb la diferència de que jo l'he descobert sense que ningú s'haguès de tancar a casa. Ara el meu projecte continua, sense la llibreria però amb els llibres.

Bon any a tothom!

QUAN JA COMENÇAVA A BUSCAR LA VEU DELS ARBRES

Aprofitant que la meva cosina Gloria ha recuperat unes fotos que jo no sabia que existien, i en les que ja es veuen les meves inclinacions naturals, recupero aquest text que vaig escriure l'any passat en fer els 40:

CONFESSO QUE HE VISCUT 40 ANYS

Néixer el maig del 68 atorga al fet un toc de distinció o, si més no, el fa peculiar. Però és possible que, a més, aquesta notorietat distintiva tingui un matís profètic en l’ésser que arriba aquell mes, acostant-lo a la rebel·lia, a l’inconformisme, adreçant els seus ulls cap a la desesperació d’un món que no li agrada, mentre espurneja anhels damunt la llet maternal per a que creixi desitjant, sospirant per una societat que deforma la idea que va formar-se als seus ulls quan van obrir-se, avui fa exactament 40 anys.

Ignoro si va ser això el que va passar quan em van portar al món, dins la reberveració que des de París s’obria pas mentre jo ni tan sols caminava, quan tot just començava a despertar, com si encara no m’hagués nascut la consciència. Després, amb el temps, van arribar les passes que em vincularien al món, un món que s’obria més enllà dels meus membres, acabats de fer, i que van anar de l’alenada materna al cercle familiar, un cercle d’atencions i d’afectes, un paradís de la generosa devoció que es la materialització de l’amor, d’aquell amor, el veritable, el que protegeix i defensa.

Més endavant, els records, memòria del meu germà, el meu company, la meva meitat de món, un món que s’anava fent més gran per a encabir a un altre germà, el meu nen, el meu petit a qui jo volia protegir i cuidar sempre. Anys entranyables en els que, ni per casualitat s’intuïa l’egoisme, i en els quals el dolor era només una caiguda o, com a molt, un enuig que la tendresa absorvia i tot tornava a ser aquell cercle d’atencions i d’afectes, d’aquell amor, el veritable.

Aquell maig inquiet va anar quedant enrera i la consciència es va despertar, a la fi, començant a exigir. Volia saber, “la dels perquès” em deia la mare. Aquella necessitat de conèixer interrogava l’àvia, s’entretenia en detalls i anècdotes, però també assetjava a l’avi qui, de vegades, explotava la imaginació per a barrejar-la amb la mentida innocent que és més vistosa i sedueix la ingenuïtat, especialment la meva, tan voraç.

Després van venir les lectures, anys de descobriments que em van permetre conèixer fets però que també van apropar-me a la crueltat, al veritable dolor, a l’egoisme, a tot allò que al cercle, el meu cercle, no existia. L’adolescència va irrompre i, amb ella, la nostàlgia d’aquell temps feliç, únic. Sortir del cercle, endintsar-se a la selva social per a descobrir que l’individu no és persona i que no s’és sinó que es representa. La imatge que va formar-se la meva consciència, tenint com a referència el cercle aquell, va desmoronar-se esdevenint part del passat i, llavors, vaig sumar-me a l’engranatge humà que segueix girant mentre l’esclavatge es perpetua amb altres noms.

No m’agrada el món on visc, per haver nascut el maig del 68 o perquè sóc com tots els que senten i pensen com jo, els que van néixer llavors, abans o que naixeran després, com els que acosten les seves mans, com el company, el que comparteix la meva vida, com l’amiga, la que escolta i recolza, com les veus i l’escalfor de tots aquells en qui reconec aquell cercle, tan diferent i aliè al despietat cercle global.

Exerceixo el meu dret a la malanconia, mentre altres exerceixen el convenciment cap a la felicitat que els mana l’autoajut, perquè no estic sola en la meva decepció, ho dic sense amargor amb el total convenciment de què el món que jo creia, en el que jo vaig somiar, es troba només en ell, en ella, en els meus nens, avui homes, i en els que m’apropen les seves mans.

“Vamos directos al desastre, pero, ¡joder, en qué coches!” Eduardo Galeano

Aquesta frase, llegida a una revista que em van donar els de Greenpeace dissabte passat mentre passejava per Mataró, em va colpir perquè reflecteix una realitat absurda i perillosa de la que ja vaig parlar en aquest blog: la del domini dels cotxes.

La publicació alerta del fet que des de 1990 les emissions de gasos d’efecte hivernacle del sector del transport han augmentat gairebé un 30%. Aquests gasos són els principals responsables del canvi climàtic i, per això, molts països han hagut de reduir les emisions del sector elèctric o del residencial. Però el transport privat per carretera i l’aviació han augmentat dràsticament en els darrers vint anys sense que s’hagi fet gaire per limitar les seves emissions.

Segons informa la revista:

“A més d’un fort increment de les emissions de CO2 a l’atmosfera, s’ha marcat un desenvolupament territorial fet a la mida del cotxe i del camió, amb greus efectes sobre la biodiversitat, l’accidentatlitat, el consum energètic i la fragmentació del territori”.

Tot això, suposo, en nom de la “llibertat” i la “comoditat” que diuen que dóna el cotxe. I dic suposo perquè totes dues estan sotmeses a la immensa fortuna de trobar aparcament, i supeditades a una enorme despesa de diners (assegurança, reparacions, benzina, pàrquing, impostos...) L’única explicació que trobo a aquest enamorament col·lectiu que ens està portant cap a la destrucció és que aquests gasos tinguin alguna substància estupefaent capaç de produir habituació en l'individu i d'alterar-ne profundament la personalitat, el comportament i àdhuc l'equilibri fisiològic (cito definició de l’Enciclopèdia Catalana).

Espero que algun prodigi ens faci despertar d’aquest encantament, pel bé del planeta i de nosaltres mateixos.

LLENÇO LA TOVALLOLA PER SEGONA VEGADA

Quan fa vint anys vaig intentar treure'm el carnet de conduir vaig haver de plegar, perquè era un drama cada cop que feia una pràctica. No m'agradava, em feia por i el professor em colapsava quan m'escridassava per no haver fet alguna cosa bé.

Molts anys després, vaig pensar que no havia estat capaç per diversos motius: la meva inseguretat en ser molt jove, el fet de fer les pràctiques quan encara no tenia la teòrica (en aquella època es podia fer), i que el professor em cridés. Em vaig equivocar, és una qüestió meva, d'incapacitat, i he hagut d'assumir-la a base d'invertir temps i diners. Tanmateix, ja mai més no tindré la recança de no haver-m'ho tret. Ho he intentat, aquest cop he aguantat més perquè tinc més experiència, més seguretat, i menys pors, però la meva concepció de les coses és simple i pura, no s'adiu amb el extremadament complex món del trànsit, ni amb la seva pressió.

Vull gaudir de la lectura si vaig en transport públic, del paisatge o meditar mentre camino. El que no vull és haver d'estar mirant tres retrovisors, el velocímetre, el comptarevolucions, els semàfors, les senyals i les marques vials, mentre controlo el volant, les marxes, l'"embrague", el fre, l'accelerador i l'intermitent, i em preocupo d'interpretar-ho tot i reaccionar amb inmediatesa davant els diferents condicionants mentre preveig el que es pot o no esdevenir. No estic preparada per això.

QUINA ÉS LA VERITABLE HISTÒRIA?

Divendres passat vaig anar a Argentona on projectaven el documental L’enigma Cervantes de David Grau. Jo ja l’havia vist i recordo que em va sorprendre molt, per això vaig voler tornar-lo a veure. Anys enrera, Jordi Bilbeny, historiador i autor del llibre Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, ens havia comentat que estava investigant els origens de l’autor de El Quijote i que sospitava que podia ser català. La nostra reacció fou propera a la estupefacció. ¿Es podia qüestionar l'origen del paradigma de la literatura en llengua castellana? Per aquest motiu vaig anar a veure el documental, per curiositat i, sincerament, vaig quedar força impressionada. Impressionada i indignada. Perquè em va fer veure que no tot el que ens ensenyen està provat i, per tant, no sabem si és la veritat. L’enigma Cervantes no és una defensa aferrissada de la catalanitat de Cervantes sinó una exposició per part de diverses persones coneixedores del tema, de les seves impressions i observacions, les quals ens fan adonar-nos que no hi ha res que demostri que Cervantes era castellà.

Això sol ja mostra que alguna cosa no funciona. El seu origen no està clar, els documents tant bon punt citen el seu naixement a Valladolid, com a Madrid, Alcalà de Henares, Granada o Sevilla. Els originals i les primeres edicions han desaparegut, per tant, no sabem en quina llengua es va escriure originariament. Hi ha nombroses i constant catalanades al text, Màrius Serra en llegeix unes quantes i, com ell diu, sembla de cançò de La Trinca. Les millors gestes del protagonista passen a Barcelona, cita al bandoler català Rocaguinarda i, a més de parlar de Catalunya com la millor nació, diu que amb aquest llibre homenatja al Tirant lo Blanc. Per si tot això no fos suficient, bona part de la biografia coneguda de Cervantes transcorre per possessions de l’antiga corona catalano-aragonesa com Nàpols, Sicília o València. I encara hi ha més coses que ens poden fer qüestionar que fos castellà.

Em sembla terrible una ocultació així, perquè, encara que no fos català, el que és evident és que hi ha hagut manipulació i si han manipulat això segur que no ha estat un cas aïllat. Ara entenc molt millor les motivacions de Jordi Bilbeny. Després d’anys d’estudiar la descoberta d’Amèrica i trobar tantes falsificacions, censures i tergiversacions no em sorprèn que segueixi estirant del fil. No és ja una qüestió de catalanitat, sino de veritat. Sense anar més lluny, és el que va passar amb Colom, avui dia ja està més que provat que no era genovés ni castellà, però encara es continua mantenint aquesta versió. A 42º La història prohibida de Jordi Mató, que tracta sobre l’origen català de la descoberta d’Amèrica, es demostra la impossibilitat de que les caravel.les poguessin salpar de Palos, en canvi, segons han provat els documents, a Pals (Baix Empordà) hi havia port als segles XVI i XVII. Les descripcions que es fan de Palos coincideixen amb Pals, per exemple la muralla. Ni tant sols existeix Palos de Moguer, hi ha un Palos de la Frontera i un Moguer.

Els treballs de nombrosos estudiosos han provat que el seu cognom era Colom, que el seu escut duia armes catalanes, que no escrivia en italià, que va fer servir topònims del Mediterrani Occidental per a batejar poblacions de les Amèriques (mai va emprar cap de la Liguria), que coneixia el castellà però no el suficient perquè de tant en tant feia catalanades. Fins i tot el Discovery Chanel va emetre un programa que assegurava que era probable que fos un corsari català segons els estudis d’historiadors americans i espanyols. L’anàlisi antropològic i els estudis lingüístics dels seus escrits assenyalen Catalunya, Mallorca o d’altres zones de parla catalana com a llocs de naixement del navegant.

Jo no sóc històriadora, em refio del que em diuen o del que llegeixo, per això m’indigna veure coses com aquestes. Quan hi penso, no ho trobo tan forasenyat, com els pot semblar a molts, el fet de que siguin catalans les personalitats més importants de la història. No m’ho sembla perquè de vegades el més evident és el que no veiem. Crec que els catalans al llarg de la història hem mostrat un caràcter emprenedor i cosmopolita, potser per la seva localització. Hem estat navegants, comerciants, guerrers... I hem estat reprimits molts cops, fins i tot amb una croada, la dels albigesos, però hem tornat a renèixer cada vegada. Tot plegat em recorda una mica el que va passar amb França, un petit territori que es va anar engrandint, de vegades amb l’ajut de Roma (altre cop els albigesos) que va aconseguir imposar la seva llengua i la seva cultura a base d’exterminar la dels altres.

INFLUÈNCIA

Una noia asseguda dins un vagó de Metro llegeix. Quan s'acosta la seva parada tanca el llibre i s'aixeca. S'atura davant de les portes mentre la velocitat del tren es va reduint. El Metro entra a l'estació. S'atura. Les portes s'obren i, a l'andana, davant mateix d'ella, una altra noia sosté un llibre a les mans. Per uns brevíssims segons podriem pensar que estem davant d'un mirall. Però no, perquè la noia no és pas la mateixa, només el llibre és el mateix. Una imatge que es repeteix de forma polièdrica arreu. Ja no cal intentar esbrinar quin títol és perquè es tracta del fenòmen editorial de torn.

Aquesta escena em sembla prou significativa. Jo no la he viscut, me la va explicar el meu germà Jordi, però si que sóc testimoni del fet que tothom (per tothom vull dir una gran majoria) fa el que fa tothom. Això em fa preguntar-me si és que la moda s'imposa al criteri o si és que la gent no en té? Necessiten sentir-se part d'un grup? Tenen por d'arriscar-se a ser diferents? No em considero una persona amb una personalitat forta, no sóc cap rebel, però tampoc m'agrada que em vulguin influenciar. Al cap i a la fi, l'imposició del majoritari no deixa de ser una tirania o, si més no, una manera de marginar.

El que passa amb els llibres no és altra cosa que un efecte més de les modes i la conseqüent alienació dels individus. El mateix llibre que llegeixen diferents personas les quals, amb tota probabilitat, tindràn el cos tatuat i foradat perquè ara toca. Doncs, vés per on, a mi basta que ho faci tothom per a que se'm passin les ganes. Em deixo assessorar, aconsellar, però per persones amb el criteri de les quals confio, no per anuncis, campanyes, espots i similars. No em sembla que la societat de mercat sigui precisament una bona influència.

BIG BROTHER IS WATCHING YOU

Cifras y letras

Lucía Etxebarria

Son 35 los fallecidos por gripe A. 6.000 muertos anuales de accidentes automovilísticos. 16.000 muertos anuales por enfermedades directamente relacionadas con la contaminación del aire. Uno se debería sentir más cercano a las dos segundas clases de víctimas porque el coche o el taxi o el autobús lo coges todos los días y el aire contaminado lo respiras a diario, y estadísticamente, es mucho más fácil que te acabe matando un coche o una insuficiencia respiratoria que la palmes por el A/H1N1.

Los medios construyen una hiperrealidad que es más real que la realidad. La imagen de los medios tiene que ser de consumo rápido, desechable, y por lo tanto confortable. La gripe es triste, pero confortable, no te hace pensar. El problema surge cuando la imagen deja de ser confortable y complaciente. Porque en este momento el público reacciona y toma conciencia.

Decía Steiner que lo que no se nombra no existe. Pero eso ha cambiado. Y ahora es: lo que no se ve en la tele no existe. Son los medios los que crean la opinión pública desde la hiperrealidad, un simulacro infinito de una realidad que se desvanece en las imágenes digitales. Es la burbuja digital, producida por los medios, la que forja las preocupaciones sociales.

El caso es que la gripe genera un gran negocio, el de los antigripales, y la promoción del transporte público se cargaría muchos. Y eso no le interesa al sistema. Al sistema le conviene que te preocupes por vacunarte, pero no tanto tu salud como te podrían hacer creer.

Aquesta és la columna d’avui del diari gratuït ADN. M’ha semblat molt encertada perquè comparteixo la mateixa idea de que estem anant cap a la societat que va descriure Orwell a 1984. El Gran Germà, que no només ens vigila sinò que també ens diu el que hem de fer i el que hem de pensar, ha pres la forma d’una pantalla. Un dels objectius és el consum, la base d’aquest món nostre, i ens fan creure que ens cal molt més del que veritablement necessitem. Llavors sorgeix la paradoxa: la comoditat i l’ostentació passan per davant de la seguretat o de la tranquil.litat. El cotxe és un bon exemple: ha aconseguit que ciutats i pobles siguin només per a ells.

Tot això em recorda a quan els blancs intentaven convèncer als indis americans dels avantatges del tren. “Si ara trigueu una setmana per arribar al poble més proper, amb el tren trigareu 1 dia”, els deien, a la qual cosa ells simplement van respondre “i que farem els altres 6 dies?".

De què serveix que tinguem aparells que ens ajudin si això representa que hem de fer més feina? Per què no ens fixem en el que veritablement importa en lloc de en el que volen que ens amoïni o que comprem?

UN PASSEIG PER LA NOSTÀLGIA

Gairebé cada setmana vaig a veure els meus pares. Els canvis al barri on fa tant de temps que hi viuen, i on jo vaig crèixer, són evidents. La plaça de ciment va ser substituïda fa anys per una amb gespa i jocs infantils, el pont que creuava l’avinguda Meridiana ja no hi és, les casernes tampoc, molts establiments han desaparegut o han estat reemplaçats per uns altres, fins i tot les façanes i les portes dels edificis són unes altres. Tanmateix, tot això ho he anat veient a mida que els anys passaven, he viscut els canvis gradualment de manera que ja no em sorprenen quan els comparo amb el record. Però hi ha llocs del barri que no havia tornat a visitar, la meva memòria els conservava aturats en una instantània de passat congelat, ignorant l’aspecte que els ha atorgat el present. Fins fa una setmana.

Vaig anar a fer un tomb amb el meu germà Jordi i ens vam endinsar per carrers que feia prop d’una trentena d’anys que no trepitjava. Ell m’anava informant de les desaparicions: de comerços, de negocis, d’edificis, mentre jo observava el nou paisatge d’antics carrerons que recordo estrets i que ara s’obren en solars inesperats, espais que esperen la construcció i que es conjuguen amb blocs de pisos antics o les restes d’una antiga fàbrica que desafia el disseny més recent dels parcs.

Passejant entre capes de realitat que envernissen el passat, torno a èpoques remotes, les de la meva infantesa, quan els rails del tren solcaven el terra on avui s’erigeix un centre comercial. L’escola on vaig cursar EGB tampoc existeix, sabia que l’havien enderrocat però encara no coneixia els efectes. Ara ja els he vist. Una pista de bàsquet i una esplanada amb una plaça solapen el meu record i sembla impossible que hi càpiga. Serà que he crescut? Més aviat crec que és un efecte neuronal, una impressió que escurça el dies com més avances per la vida i converteix el passat en un miratge de temps lent, quasi immòbil.

Ara tot sembla més ràpid i més petit. En aquest lloc intento ubicar els patis de primer i segon amb l’escala on un dia ens van retratar, el pati gran amb el parvulari i els habitacles destinats a classes que l’envoltaven per tres costats, el mur de ciment que el tancava amb les dues portes d’entrada i, fora, l’espai esglaonat en tres nivells i porticat per un cantó. Tot això ja no hi és, tampoc la botiga on comprava caramels d’eucaliptus, un parell per 1 pesseta, clar que tampoc hi és ja la pesseta, ni l’Spar, ni les finestres amb reixes de ferro que recordaven (ara ho sé) l’època franquista en que es va construïr el col•legi.

La imatge actual és segurament millor, de fet, el que jo recordo va ser un despropòsit social i arquitectònic en la idea inicial del conjunt decidit en època de la República. Al marge d’això, crec que és inevitable que la ment vertebri el record i que vulgui veure en la realitat un vestigi d’altres temps, la prova que demostri que un dia vam ser infants.

LES MATINADES A CABRERA

Em pregunto quin sentit tenen, a banda de despertar-nos, perquè si nomès es tracta d'això ho trobo ben absurd. Mai he trobat sentit al fet de molestar a d'altri per diversió. No m'agrada fer als demés el que no m'agrada que em facin. Però cada any els tinc sota la finestra amb els petards omplint el carrer de soroll i brutícia. Suposo que no deuen atrevir-se a anar a cap altre lloc on no tindríen tants miraments com en tinc jo que només em queixo.

La única solució que trobo és marxar, com han fet diverses persones, perquè si hi ha alguna cosa que detesto és el soroll. No li veig la gràcia a contaminar acústicament, alterar als animals i embrutar el poble. La fira i les orquestes no em molesten i això que les tinc al costat, és un so que puc tolerar, però els petards només són soroll. Suportaria molt millor una cercavila, que és el que solen fer persones amb un gust més refinat que prefereixen la música als trons.

Crec que les festes no haurien de basar-se en molestar i a les matinades no els hi veig cap altre funció. Quina diferència amb la Fira Iberoromana on l'objectiu és divertir, difondre coneixements, oferir productes de la terra, engalanar el poble... jo cada any hi porto als meus pares i aquest any fins i tot han vingut els meus tiets de Sudàfrica que van quedar encantats. Dubto que si els obliguessin a despertar-se amb petards s'haguessin endut una impressió tan favorable. Sort que els romans no coneixien la pólvora!

L'IMPERI DELS COTXES

Quan va ser que el món es va convertir en un lloc per als cotxes? Poc a poc, des dels llunyans principis del segle passat, quan a algú se li va ocòrrer d’instal·lar un motor a un vehicle, aquests aparells han anat fent seu el que abans era el nostre espai.

Ja no és només que haguem de vigilar en travessar un carrer, també hem d’estar alerta caminant per la vorera per tal que no surti un cotxe d’un garatge o d’un parking, o que s’enfili per a recollir o deixar a algú. També hem de patir el soroll, fins i tot a dintre de casa, per no parlar de la contaminació i de que és una de les principals causes de mortalitat. A més, per si tot això no fos suficient, és una veritable màquina de gastar diners, més encara per a aquells que es veuen obligats a pagar un parking perquè als seus barris no hi ha manera de poder aparcar.

És indiferent que visquis a un poble, jo visc a Cabrera de Mar i moltes persones em diuen “què tranquil que deu ser”, bé, segur que hi ha llocs amb molt més trànsit, però moltes vegades haig de tancar la finestra per a poder escoltar la televisió perquè els camions que passen per la riera no em deixen sentir-la, tampoc puc estar gaire segura caminant per la vorera perquè més d’una vegada m’ha passat allò de trobar-me algún que sortia d’un garatge o que s’enfilava, i sort que no tinc problemes d’insomni ni em molesta el soroll per a dormir perquè la circulació és constant.

Tot això és normal, sí, ara que les ciutats i els pobles s’han convertit en territori de cotxes, però recordo quan passava els estius i els caps de setmana a Mas d’en Gall, una urbanització d’Esparraguera, i el meu germà petit podia anar amb tricicle tranquilament pel carrer sense que hi haguès cap perill, crec que a Cabrera i a moltíssims pobles fa trenta anys passava el mateix.

Però en aquest temps, i això és el que em sorprèn, hem permés de posar-nos en perill, d’intoxicar el medi ambient, de gastar diners i de perdre oïda per tal de tenir un vehicle amb motor, però es que a més, ens hem convençut de que és imprescindible!

Penso que el secret de aquest estrany autoconvenciment és directament proporcional a la nostra comoditat i a la nostra vanitat. De vegades penso que les persones som com aquells indis que els espanyols enredaven amb pedretes de colors, som tan manipulables que em fa por fins on podrem arribar.