divendres, 29 d’abril del 2011
'AUNQUE SEAMOS MALDITAS', d'EUGENIA RICO
Un llibre difícil de definir. La sinopsi només dóna una idea aproximada del que es trobarà el lector, per tant, cal aventurar-se en la seva lectura i descobrir que ens trobem amb una història explicada amb una originalitat colpidora, amb una reflexió lúcida i sentida, amb una introspecció sobre el temps i l'espai que ens mostra a tots units, a despit de l'época que ens hagi tocat viure. Això és, al cap i a la fi, el que els passa a les protagonistes atès que la història que acaben vivint és la mateixa.
He gaudit molt llegint aquest llibre, tot i que l'argument no és gens destacable: dues històries que conflueixen, la d'una dona en l'actualitat a la recerca d'una altra dona en el passat. El que destaca és el caire gairebé filosófic i els matissos quasi poètics en que es mou l'argument. El toc màgic, intrigant, i el deliberat misteri que envolta cada moviment de la protagonista i que fa que el present en el que viu ens resulti gairebé més increïble que el passat on viu l'altre personatge.
Un fris colpidor sobre la marginalitat, la incomprensió, la pèrdua i les passions que són, en definitiva, tot allò que ens diferencia.
dimecres, 20 d’abril del 2011
'LES BAULES LES POSA EL TEMPS'
Un altre fragment relacionat amb una altra anècdota.
"Del seu festeig ell no en parlava i ella molt poc, només l’anècdota de la bufetada i la del dia en què van anar a nedar al Manzanares. La noia tenia 19 anys i, quan ell li va demanar que es comprés un vestit de bany, va comprar el més barat que va trobar. Encara recordava el preu. Quan li va ensenyar, presumit com era, li va dir que no aniria amb ell amb aquell banyador i li’n va comprar un altre més del triple de car. Cinquanta, seixanta anys més tard deia el preu dels dos vestits de bany i els nens reien de la gasiveria de la iaia, però en secret, s’admiraven de la seva memòria, que posava preu a les coses i nom als plats d’allò que havia menjat tant de temps enrera.
L’anècdota no acabava aquí, prenia un caire més dramàtic quan explicava com, desacostumada a l’aigua, va acabar al fons del riu gratant la sorra amb desesperació mentre ell reia pensant que jugava. “Caballero, esta señorita se está ahogando”, deia que el va avisar algú, i als néts els admirava la contenció d’aquella frase expressada en la correcció d’una parla que avui ningú ja coneix. La van treure de l’aigua i des de llavors mai més es va tornar a banyar en cap riu, llac, mar, bassa o banyera. La seva filla, molt després, feia broma d’això i deia als seus fills que havien de fer guardiola per comprar un banyador a la iaia. Ells s’ho creien, malgrat que la iaia digués que era de secà.
Hi ha una fotografia d’aquell dia. En blanc i negre, rectangular. Se la veu asseguda amb el vestit de bany de cinc duros posat. Està més grassa del que serà després, per això sobta que una dona tan prima hagi pogut tenir aquell cos. La cara
ovalada, els cabells pentinats a la moda en onades ben marcades. Els nas bonic, la boca petita. S’assembla a la seva segona néta. Totes les fotografies posteriors la mostraran ja molt prima, amb el semblant més estret i ells ulls destacant ben clars i intensos."
divendres, 15 d’abril del 2011
FA 41 ANYS...
... del naixement del meu germà Jordi.
L'any passat, en homenatge als seus 40, li vaig escriure una història titulada Les baules les posa el temps.
El títol es refereix a una anècdota de fa molts anys, quan erem nens: Jo havia sentit a algú per la tele dient aquesta amenaçadora frase "un eslabón más para tu cadena" i em va agradar. Així, un dia que ell es va negar a fer alguna cosa (ja no recordo què) vaig aprofitar per utilitzar-la. Ell se'm va quedar mirant impressionat i confús i em va preguntar 'i què és un 'eslabón?'.
Moltes vegades hem recordat aquesta escena de la setciències i l'ingenu. Per això vaig posar-li aquest títol al relat.
Les baules les posa el temps comença, precísament, amb una anècdota: El que la nostra àvia explicava cada 15 d'abril sobre els moments previs al naixement del meu germà.
De fet, la primera part del relat és la vida de la meva àvia des que va sortit del seu poble l'any 1930, 40 anys abans que ell naixés. Vaig voler escriure el que ella ens havía explicat perquè el meu germà n'està molt d'ella. I no és cap secret que jo em deleixo per les velles històries...
Un dia d’abril de fa quaranta anys
Les passes ressonen, accelerades, pel llarguíssim passadís. Colpegen les rajoles roig marronoses amb forma de cel·les de rusc, i arriben fins la cuina on ella feineja, endreçant la cuina després de dinar.
Mentre ella s’afanya entre els plats, la filla ha sentit que l’hora s’acosta. Per això, s’ha plantat davant de la porta i li diu a la mare que han de marxar. Els dolors del part han començat fa estona i la imminència del fet ja l’empeny amb força.
Tanmateix, la mare intenta que s’ho prengui amb calma. “Espera dona, que faig cafè”. S’allunya de l’aigüera sota l’ampla finestra que s’obre a un pati interior, per on la llum penetra tova i tèbia. Pren la cafetera. El temps s’ha alentit, com passa sempre amb els fets transcendentals que ompliran després racons de la memòria. Ella no ho sap encara, però aquest record sortirà, any rera any, cada 15 d’abril. La mare, amb la cafetera a la mà, veu com la filla dóna mitja volta i tornen a ressonar les passes, allunyant-se, cap a la porta. “Tu fes el que vulguis, però jo me’n vaig”, li diu. Ella, per suposat, l’acompanya.
Aquell dia el cafè no va arribar a fer-se. El record, però, té el seu aroma.
dimecres, 13 d’abril del 2011
‘HABITACIONS TANCADES’, de CARE SANTOS
M’atreviria a dir que aquesta és la millor de les novel•les que he llegit de Care Santos. Si generalment l’autora domina a la perfecció el ritme narratiu i l’ambientació, en aquesta demostra que és capaç de fer un desplegament d’estils i enllaçar-los amb elegància i coherència.
A més, confegeix un fris esplèndid de personatges i d’èpoques que amb les seves vivències aconseguirien seduir el lector sense la necessitat de cap misteri. Tanmateix, el misteri hi és, segellat rera un mur o contingut dins una capsa, espera el temps propici que el desvetlli. I el moment sorgeix quan el passat ve a trobar a la néta d’un afamat pintor noucentista.
Ho fa amb inquietants indicis i troballes que acaben per capgirar la visió i els coneixements que fins llavors havia tingut de la història familiar. Mitjançant correus electrònics, cartes i troballes, la protagonista recupera la veritat sobre la figura del seu avi. Però, sobretot, a través dels pics dels obrers que retornen a la llum allò que amaguen els murs.
Especialment original trobo el recurs literari de les descripcions de les obres que recuperen els temps i les persones que van participar en la vida del pintor. L’argument, com els records, no segueix un ordre cronològic sinó que va apareixent a mida que les peces de la història van sorgint. Així, el lector s’identifica una mica amb la protagonista i, també, sent l’eufòria de l’arqueòleg que reconeix el fragment que li cal per completar una peça.
Tot això s’emmarca dins l’escenari de la renovada i inquieta Barcelona de finals de segle XIX i principis del XX. Els fets sagnants de la Setmana Tràgica, l’incendi dels Grans Magatzems El Siglo, l’Exposició Universal i la Segona República són el rerafons en el que es desenvolupa la vida d’una família burgesa i de la gent que l’envolta. Les societats espiritistes de l’època, els cuplets i els versos satírics que s’estilaven aquells anys, també tenen el seu lloc dins la novel•la contribuïnt a la seva ambientació.
Com deia, Care Santos ha escrit el que, per a mi, és la seva millor novel•la fins ara. En ella barreja amb mestratge la modernitat de la tècnica i el classicisme del argument, donant lloc a una intel•ligent obra que reinventa el fulletó.
El blog de l'autora és aquest: Silencio lo demás.
dissabte, 2 d’abril del 2011
ELS DARRERS TASTETS ABANS DE LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME
Del blog Patètica Munda o l'era dels electrodomesticats
La mar tota calma
les veles plegades
en pau tot l’amor
pels qui ara s’esbraven
en aigües més altes.
.....
Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.
Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.
Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.
JORDI BILBENY
L’ÚLTIM BOSC
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,
dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!
divendres, 1 d’abril del 2011
PARLANT SOBRE LA 2A TROBADA DE POETES DEL MARESME A m1tv
Podeu veure el programa aquí (surto la primera):