Tothom a partir
d’una certa edat comença a adonar-se que el temps s’accelera, que té una altra
consistència fins i tot. És un senyal que la vida avança i transforma les
nostres percepcions. Com deia Pablo Neruda al poema 20 ‘Nosotros, los de
entonces, ya no somos los mismos’. Aquesta sensació de metamorfosi vital la
retrata meravellosament Pep Puig a la seva darrera novel·la, La vida sense la Sara Amat, guardonada
amb el Premi Sant Jordi 2015.
Pep Puig. Foto: Ara.cat. |
L’argument és
senzill. Parteix d’un fet del passat de l’autor protagonitzat per la Sara, una nena
de la colla del poble on passa les vacances, que desapareix mentre juguen per
amagar-se a la seva habitació. L’evocació del record d’aquells dies que la Sara
va passar oculta dins la cambra d’un Pep Puig infant són d’una meticulositat
delicada i precisa, que serveix per descriure a la perfecció el llindar que
separa la infantesa de l’adolescència.
No és accidental
que l’acció passi a l’estiu, època lluminosa que precedeix al declivi de la tardor
quan la llum minva i comencem a haver-nos de tapar. No hi falta cap detall en
el retrat realista i íntim que fa l’autor d’una situació que aplega les
inquietuds incipients d’un nen a punt de deixar de ser-ho. Una experiència que
condensa el que serà la seva vida futura (i, de fet, la de tots els adults): una
batalla per preservar la existència veritable i íntima, aquella que es manté al
marge de les aparences i de les obligacions.
La vida sense la Sara Amat és la instantània d’un moment que ho
conté tot. Segurament per això el seu estil em recorda en certa manera al dels
autors japonesos, mestres en retratar mitjançant els instants les emocions més
fondes. Perquè això és el que fa en Pep Puig al llarg de la novel·la: copsar en la
potència de cada escena un univers de sentiments.