Aquest títol tan metafòric i aparentment contradictori, ja que el capvespre ens remet a finals i no a principis, és una bona definició de la vida. D'algunes vides, per ser més exactes. Perquè hi ha vides que són així, que comencen quan estan acabant, el que podria significar que mai no és massa tard.
Però també hi ha vides que ja neixen com capvespres, com és el cas de la del protagonista, que arriba al món amb l'emprempta de la il·legitimitat, amb el referent patern escapçat per dues vegades, la primera per l'anonimat, la segona per la tragèdia.
La llum sembla defugir-lo, com ho fa amb el crepuscle, omplint d'ombres la seva existència. Tanmateix, la història d'aquest mestre nascut a les barraques de Montjuïc no és pas un drama, és la vida d'una persona bona, de les que es deceben quan topen amb la realitat que es plena de persones amb neguits i amb inquietuts molt més mesquins. És la vida d'algú que pateix, que es desanima i que, no obstant, és capaç d'encetar un inici.
L'inici del capvespre desplega un ventall de personatges al voltant de la figura principal, un mestre amb vocació literària. Des dels anys 50 fins a l'època actual ens mostra moltes de les facetes de la vida: la de la mare treballadora que tira endavant amb alegria, la del padrastre tormentat pels remordiments, la de la filla consumida per l'enveja, la de l'esposa fascinada i devota...
Júlia Costa sap evocar totes les veus que participen de la vida del mestre poeta i, a través d'elles, ens reconeixem com en un mirall. Trobem evidencies del mal absolut, irracional, però també de l'amor senzill i noble, de la comprensió, de la desesperança, de tot allò que sacseja el nostre devenir i que colpeja el nostre pensament, la nostra ànima. Si més no, jo m'hi he trobat, com si llegís des del vèrtex mateix del seu punt de vista m'he trobat una mica menys sola compartint opinió. Una novel·la escrita amb la bellesa nítida de la poesia i amb la contundència de les reflexions. Una grata descoberta.