Tinc debilitat
per les històries humanes. M’agrada la visió personal dels grans fets: socials,
culturals, històrics... perquè és una perspectiva carregada d’emocions i
emocionar és, al cap i a la fi, l’objectiu principal d’un llibre. N’hi ha més,
és clar, però per a mi aquest és el més important. Per això, quan em trobo amb
novel·les com Diamant blau em sento
una mica més viva. Perquè és un relat que commou.
Ja l’arrencada té
una potencia que inquieta i ens anticipa una complexa història familiar. És
l’antesala d’un argument fet de conflictes antics, unes topades que provenen de
xocs de personalitats que han creat unes situacions tibants. I és, precisament,
aquesta tensió inicial el nus que, en descabdellar-se, deixa veure els
diferents fils que conformen una enorme trama d’emocions humanes. Amb la
particularitat que formen part de la família de la pròpia autora que, a través
dels records i d’un eficaç treball de documentació, elabora un magnífic retrat
dels seus ancestres.
A Diamant blau Care Santos ens ofereix un
gran relat farcit de petites històries humanes, i el fet que siguin de la seva
pròpia família els hi dóna un valor afegit. A l’emotivitat se li suma la
proximitat, el sentir-nos vinculats a uns personatges que
podrien ser els nostres parents. L’autora domina a la perfecció el fet
d’enllaçar els lectors amb les seves novel·les, ho ha fet a través de ciutats, d’objectes i, ara,
mitjançant aquests personatges tan propers. Les seves vides ens remeten a
aquelles velles històries familiars, però Santos va molt més enllà i ens en
proporciona detalls, s’hi recrea en els sentiments i els pensaments que els
animen, i forja un entramat de vivències confegides en grans passions
universals com l’amor, l’odi i la revenja.