EL FIN DEL MUNDO IMAGINADO POR 20 AUTORES DISTINTOS

Hace ya unos meses que la escritora Isabel del Río me propuso participar en la antología 20 relatos del fin del mundo, escribiendo un texto sobre como imaginaba yo que podrían ser nuestros últimos días. La idea me atrajo, porque para mí es siempre un estímulo tener que ajustarme a un tema concreto o participar en un proyecto conjunto bajo un mismo objectivo pero, además, me gustaba el concepto: una visión múltiple narrada desde la perspectiva y bajo los diferentes estilos y géneros de una veintena de creadores. Un reto y un aliciente para mi curiosidad, todo en uno.

Me puse a escribir enseguida, ilusionada por ayudar a impulsar a una editorial, Otros Mundos, fruto de una ilusión aún mayor y del amor a la literatura de sus creadores, así como de las numerosas personas que colaboran con ella aportando su creatividad.

En unos pocos días redacté mi historia, que nació con la voluntad de dar una visión algo mística al final de la humanidad. El título me lo proporcionó Milán Kundera, así como una cita muy inspiradora que resume la esencia de mi relato.

Aquí pongo el inicio que he ilustrado con un dibujo de mi hermano, Jordi Tarragó Castrillón, que aunque lo hizo mucho antes de que yo me pusiera a escribir, por algún extraño casual, me hace pensar en la protagonista.

" LA SOPORTABLE LEVEDAD DEL SER

Sílvia Tarragó Castrillón

"¡En efecto, quien busque el infinito, que cierre los ojos!"

Milan Kundera. La insoportable levedad del ser.

Dibuix de Jordi Tarragó Castrillón

Aunque su piel era ya de por sí bastante clara, la palidez que vio reflejarse en el espejo le resultó alarmante. Sara acababa de levantarse y, mientras se lavaba la cara, se sobresaltó al ver la extrema lividez de su rostro.

            De hecho, el tono que mostraba su epidermis era más bien una pura transparencia. Como si el color hubiera huido dejando en su lugar una extensión opaca de inerte epitelio.

            Se miró las manos. Un matiz mortecino las cubría también, dándoles una apariencia espectral. Sara notó como el espanto inyectaba brío a sus arterias y disparaba su corazón.

            Algo malo le estaba sucediendo."

Los escritores que participan en esta antología se enmarcan en estilos muy distintos y sus trayectorias son igualmente dispares. Muchos de ellos tienen una sólida obra literaria y otros despuntan con sus creaciones. Se trata de Albert Calls, Anabel Botella, Eduardo Hojman, Francesc Miralles, Gabriel García de Oro, Helena Pons, Inés Macpherson, Isabel del Río,  Javi Araguz, Joan Llensa, Jordi Cantavella, Luís García de Oro, Marcelo Mazzanti, Menut, Rocío Carmona, Silvia Adela Kohan, Susana Vallejo, Teresa Roig y Víctor Alós Yus.

Encontrareis información sobre los autores y fragmentos de los relatos apocalípticos con los que participan, en estos enlaces:

Menut - Albert Calls
Eduardo Hojman - Anabel Botella
Gabriel García de Oro - Francesc Miralles
Inés Macpherson - Alena Pons
Joan Lensa - Javi Araguz - Isabel del Río


El prólogo está escrito por Jordi Sierra i Fabra y se incluye el relato ganador del concurso Yo Sobreviví al Fin del Mundo, de Víktor Valles.

Dentro de muy poco, concretamente el 18 de este mes de marzo 20 relatos del fin del mundo y 20 relats de la fi del món verán la luz y, quizás, aportaran también luz al misterio que representa imaginar cómo acabaremos. Mientras tanto, puedes reservar ejemplares en la tienda on-line de la editorial. El 30% de los beneficios del libro se destinarán a fines sociales.

Pre-order 20 relatos del fin del mundo

'EL ARTE DE CONDUCIR BAJO LA LLUVIA', de GARTH STEIN

Aquesta és la història d'un noi, mecànic i pilot de carreres de cotxes, que ha d'enfrontar-se a una terrible tragèdia que irromp a la seva vida posant-la cap per avall. Tot el que li va passant ens arriba a través de les explicacions del seu gos, Enzo, qui s'erigeix en narrador de l'experiencia vital a què ha d'enfrontar-se el seu amo.

Així, des de la particular perspectiva de l'animal, trobem una reflexió senzilla i a la vegada lúcida de com encarar-se a les dificultats. Es tracta, doncs, d'una novel.la que  podria etiquetar-se com a lectura de "pensament positiu", un autoajut disimulat l'originalitat del qual rau en el narrador, una mica en la linia inaugurada amb El curiós incident del gos a mitjanit, que posiciona al lector dins l'òptica d'algú que es mira les coses de manera molt diferent a l'habitual, que sol ser la nostra.

Però a banda de les impressions canines sobre les repercussions que els fets produeixen en el seu amo, la historia s'explica prenent el símil de la conducció com a metàfora. La vida és la cursa i els problemes els obstacles que cal superar.

Les conclusions del gos per a mi són molt encertades, en l'única cosa en que no estic d'accord és amb el desig que sent de reeencarnar-se amb ésser humà, jo, en canvi, voldria reencarnar-me en gos.

'BOTXAN', de NATSUME SÔSEKI

 Malgrat ser una novel.la consagrada i el seu autor ben conegut al seu país, Japó, on es va publicar l'any 1906, fa només cinc anys que aquest llibre va arribar a les nostres llibreries. Edicions Proa el va editar en català i  Impedimenta en castellà (en una edició preciosa, per cert). El mateix any, l'obra va ser guardonada amb el Premi Llibreter.

Botxan, paraula japonesa utilitzada per referir-se a un nen consentit, explica la història d'un jove de Tòquio que ha d'anar a treballar de mestre a una illa del Japó. Allà es trobarà amb un seguit de personatges i de circumstàncies que anirà relatant de manera desimbolta, amb petits tocs d'humor. A través d'aquestes anècdotes l'autor aconseguirà oferir-nos un peculiar mosaic on reconeixerem moltes de les facetes de les relacions humanes.

He llegit que aquest escriptor va influenciar a Mishima i a Murakami, entre d'altres. Personalment el trobo ben diferent, molt més lleuger que Mishima i més realista que Murakami. Vaig llegir la novel·la en un no res, disfrutant de la ingenua simplicitat amb què retrata els trets humans, les senzilles reflexions que n'estreu, i, sobretot, la vigència que fa que ens sentim tan propers al protagonista, als seus pensaments i a les seves conclusions.

De tota la novel.la, em quedo amb el moment en què van a pescar. Un instant que serà de vital importància fins al punt de convertir-se en el detonant de tot el que s'esdevindrà després. D'aquesta anècdota, destaco la reflexió de "Botxan", el protagonista, un exemple clar de com són els seus raonaments:

"Els que pesquen o cacen, en general, són gent sense pietat. Com s'explica, si no, que els faci contents matar unes pobres bèsties. És normal que tant els peixos com els ocells s'ho passin més bé vivint que no pas sent immolats. Si fos un home que per a viure hagués de pescar o caçar, ho entendria; però guanyant-se la vida sense problema, a sobre té el vici de matar animals: trobo que és un luxe odiós. És el que jo penso, però no li ho vaig dir perquè, com que és llicenciat en literatura, parla com un llibre i estava segur que no el podria vèncer discutint".


També són destacables les referències i els dobles sentits que apareixen a la novel·la en relació amb haikus força coneguts, que l'escriptor utilitza per fer l'ullet al lector coneixedor de la literatura japonesa. Afortunadament, per aquells que no ho estan hi ha unes notes a peu de pàgina que ajuden a relacionar les expressions de Soseki amb els famosos versos japonesos. Un tipus d'escriptura que l'autor també va conrear.

‘CONTRA LAS CUERDAS’, de SUSANA HERNÁNDEZ

Després d’una primera incursió en la novel·la policíaca amb Curvas peligrosas, Susana Hernández  torna a endinsar-se en el gènere negre amb Contra las cuerdas, el segon volum d’aquesta serie protagonitzada per les subinspectores Rebeca Santana i Miriam Vázquez.

En aquest nou llibre, malgrat el que es podria pensar influenciats per dites com ‘mai segones parts van ser bones’, descobrim una autora que ha sabut madurar, que ha perfeccionat el seu domini del ritme i de la tècnica narrativa i que, a més, ha sabut donar un enfocament àgil i adictiu a la trama. Com a resultat, el lector es veu seduït per una història que l’arrossega des del principi, feta d’imatges i fets colpidors que aconsegueixen captar la seva atenció i despertar la seva voracitat lectora.

La novel·la s’inicia en el moment àlgid de l’argument deixant al lector en suspens, penjant de la corda de l’expectació que l’autora demostra saber destensar amb la dosi justa d’expectació, indicis i resolucions. De mica en mica, com a la pica de Jaume Fuster, es van exposant els fets previs que han dut a la protagonista, Rebeca Santana, fins a aquell instant crucial. Així, assistim a un salt en el temps, als dies previs que han portat un seguit de víctimes a Barcelona però, també, a la Costa Daurada. La majoria han estat assassinades i mostren evidències d’haver patit les mateixes agressions. Però aviat es descobreix que hi ha alguna cosa que no quadra, i en aquest desquadrament és on les investigacions prenen un vol sobtat i aterridor.

Paral·lelament a la recerca de les subinspectores, Santana i Vázquez, la davallada personal de la primera es perfila com un viatge emocional al seu passat. Ancorada en un present en què només la feina és un estímul, algú plana amenaçador sobre ella. Mentre va lligant tots els caps del cas, el perill s’acosta més i més fins a posar-la, com ens adelanta el títol, contra les cordes.

Susana Hernández ha aconseguit sorprendre’m un cop més. Ho va fer amb la primera novel·la que vaig llegir d’ella, La puta que leía a Jack Kerouac, després amb la seva estrena com a escriptora policíaca amb Curvas peligrosas, i ara en veure com ha perfeccionat la seva tècnica.   

Però, a més, per si tot això no fos suficient, m’ha fascinat el seu domini del llenguatge. Enmig de la cruesa de l’argument apareixen subtils descripcions sobre el temps, delicades pinzellades sobre els escenaris i els personatges, girs rics i originals que evidencien el seu ampli vocabulari fruit de nombroses lectures. És aquí on he notat la seva faceta poètica, perquè Hernández també escriu poesia i ha estat guardonada en diversos certamens. Un aspecte que literariament s'agraeix i que mostra que fons i forma poden perfectament anar de la mà.

EXPOSICIÓ 'LA NEVADA DE NADAL DE 1962 A SANT ANDREU DE PALOMAR'

Fa uns dies vaig visitar aquesta mostra de fotografies exposada al centre cultural Can Fabra, on hi ha la biblioteca de Sant Andreu de Palomar (encara em faig creus de com ha canviat des de que jo hi anava, quan era a l'edifici de l'ajuntament).

 Tots hem sentit a parlar de l'excepcional fenomen que va guarnir de blanc la ciutat de Barcelona. Molts encara ho recorden i ens fan (si més no a mi) una mica d'enveja quan expliquen la seva experiència aquell Nadal de 1962.

Carrer Gran cantonada Rambla. Autor Joan Vinyes i Riera.
Fons Família Vinyes Roig

Gràcies a aquesta exposició vaig poder fer-me una idea més precisa de com es va viure aquell fet. No tan sols per la quantitat d'imatges que mostren l'aspecte dels carrers i dels edificis, sino, també, per la informació escrita que acompanya aquesta mostra.

A més, les fotografies, facilitades per veins i veïnes, també són testimoni de com ha canviat l'antic municipi i permeten fer un viatge en el temps. Sota la neu endevinem carrers, places i indrets on descobrim edificis que ja no hi són, cartells que ara serien 'vintage' i altres elements urbanístics que ens remeten mig segle enrere.

Plaça del Comerç. Autor Salvador Espadalé. Fons Arxiu CEII.

El comissari de l'exposició és l'historiador Pau Vinyes, autor de diversos llibres sobre Sant Andreu de Palomar. La mostra es pot visitar al Centre Cultural Can Fabra fins al 30 de gener.

UNA GRAN FERIDA AL COR DE BARCELONA

Quan vaig llegir que la Catalonia tancava vaig sentir com una esgarrapada al mig del pit. Aquesta llibreria és un d’aquells establiments que creeen vincle amb els clients, per això, saber que desapareixerà em va provocar un dolor tan intens. El patiment de la pèrdua.   

Al centre de Barcelona s'ha obert un buit que haurem d’omplir de records per asserenar la nostàlgia. Perquè, encara que ocupin el seu espai físic, allà hi haurà sempre una ferida. I, de  manera similar a quan s'amputa un membre, sentirem la seva presencia malgrat que ja no hi sigui allà. No pot desaparèixer de cop ni tanta història ni tanta memòria, però, sobretot no es pot sadollar el boig desig que ens empeny a tornar als llocs que ja no hi són i on ens vam sentir a gust, aquells que creaven vincle.

Independentment de la seva trajectòria, la Catalonia serà sempre quelcom lligat a la meva infantesa, a la meva joventut, fet i fet: a la meva vida, com ho serà per a tants altres lectors. Un espai agradable i atraient on el temps es deturava i, més recentment, un dels darrers reductes de tots aquells que ens estimem els llibres.

El temps ha passat tan vertiginós com sempre, però la tecnologia ha estat encara més veloç. Hem vist coses que ni imaginàvem i que a mi encara em costen de pair. Però, malgrat tot, hi ha canvis que no aconsegueixes digerir. Són aquells que tenen relació amb tot allò que t’agrada i que estimes. Els que afecten a les coses que voldries que sempre hi fossin.

Per més avantatges que ens doni la tecnologia, la virtualitat i la immediatesa mai no podran consolar-nos de la pèrdua d’aquelles coses i d'aquells indrets que ens feien gaudir. Jo en trobo a faltar molts i la Catalonia, malauradament, serà un mes.

Mentre el món canvia i les persones segueixen igual, m’entristeix veure com el capitalisme continua la seva cursa de devastació. Perquè de lectors n’hi ha, potser més que mai, però això no sembla tenir prou poder per detenir la catàstrofe. Ja fa molt que no es tracta d'un problema de guanys. En la visió voraç d'aquest sistema l'únic que importa és obtenir el màxim benefici. 

Caldrà doncs esperar a què les llibreries amb personalitat, caliu i experiència, aquelles que coneixen els lectors i que en saben de llibres, acullin tots els orfes de la Catalonia. Si ens esforcem una miqueta les ajudarem a trobar el seu lloc, lluny del mercantilisme depredador i sense ànima que arracona el veritable comerç, el que no es mesura per la seva grandària física. Llavors, haurem recuperat un nou espai, amable, proper, en el qual tornar a ser feliços.

'LOS SECRETOS DE ESTHER', de RUTH BERNÁRDEZ

Finalizo el año con la reseña de un libro que he esperado ansiosamente, no ya desde que supe que iba a publicarse sino mucho antes. Porque desde que conocí a la autora, Ruth Bernárdez, a través del Foro oficial de Esther, supe que más tarde o más temprano escribiría sobre la protagonista de Esther y su mundo ya que pocas personas saben tanto sobre sus aventuras, personajes y sobre su creadora. Así que era sólo cuestión de tiempo que apareciera una publicación como Los secretos deEsther.

El título ya es lo suficientemente explícito como para darnos idea de lo que nos vamos a encontrar nada más pasar la primera página. Pero, además, el prólogo de Rosa Martí nos situa en el ámbito inquieto de la expectación al estimular nuestros recuerdos, evocando la emoción con la que una gran mayoría de mujeres de mi generación leíamos las aventuras de Esther, preparándonos para contemplar a nuestra heroína con una mirada distinta. Y así es. Nada más adentrarnos en la lectura del primer capítulo notamos como nuestro enfoque cambia radicalmente.

Los secretos de Esther empieza por acercarnos a la creadora de las magníficas ilustraciones de Esther y su mundo, Pura Campos. A medida que la vamos conociendo y vemos su evolución profesional, comprendemos como ha sido capaz de dotar de una personalidad tan definida a todos y cada uno de los personajes que intervienen en el cómic. Esa aproximación al quehacer de la ilustradora nos lleva enseguida hacia los protagonistas de las historietas. En tan solo unos párrafos, la autora del libro describe con precisión los distintos carácteres de los personajes y nos demuestra que, ademas de las características que les aporta el guión, se apoyan también en una imagen nacida de la ilimitada creatividad de Pura Campos. Así, nos percatamos de la habilidad de la artista para conseguir que las distintas formas de ser se manifiesten a través del vestuario, de los colores, de los complementos... Luego, se nos muestra cómo esa capacidad de Pura se manifiesta también en el cambio de décadas, en las tendencias de los 70 y de los 80, sobretodo en el campo de la moda, pero también en el de la música y en las costumbres.

A medida que el libro avanza Ruth Bernárdez desgrana las virtudes y defectos de cada personaje e, incluso, interpreta los orígenes de sus comportamientos. Como un cirujano, disecciona las relaciones sociales que los unen e incluso se adentra en el ámbito geográfico e histórico donde tienen lugar las aventuras, aportando curiosidades sobre censuras y adaptaciones en nuestro país.

Aunque sigamos sintiendo la misma simpatía y una idéntica afinidad con la protagonista de las historietas, al leer Los secretos de Esther nos damos cuenta de detalles que nos habian pasado por alto o a los que no habíamos dado demasiada importancia. Es entonces cuando estos adquieren una nueva magnitud. Y no sólo eso, sino que, además, damos un nuevo valor a todo el entramado creado por los autores, Phillip Douglas y Pura Campos, para dotar de humanidad a los personajes.

Ruth Bernárdez (derecha), Pura Campos y Carlos Portela en la presentación del libro en Madrid.  Foto: Tebeosfera.com.

Ese, sin duda, es el gran acierto y la mayor virtud de Esther y su mundo: el realismo y la verosimilitud de un universo en el que todos nos hemos reconocido. Gracias a ello se ha podido crear un vínculo tan estrecho con los lectores. Una unión que pervive a lo largo del tiempo porque avanza con él, que es lo que nos demuestra  Los secretos de Esther.

Lo que no es un secreto es que Ruth Bernárdez ha hecho un trabajo minucioso en el que se nota el gran conocimiento que tiene de los cómics de Esther y su mundo, así como su experiencia como periodista. Es una obra escrita en un lenguage claro y directo, sin otra ambición que la de mostrar la incidencia que el paso del tiempo ha tenido en la evolución de la historieta protagonizada por la pecosa y tímida adolescente, sobretodo en lo relacionado con la moda, costumbres y ocio. El resultado es un libro ameno, interesante y visualmente atractivo, que, como ya he dicho, nos hace ver a Esther con otros ojos.