dimarts, 25 de febrer del 2014

‘TANNÖD, EL LUGAR DEL CRIMEN’ (Destino), de ANDREA MARIA SCHENKEL


A principios de los años veinte, el horripilante asesinato de una familia de granjeros conmocionó a toda Alemania. Los cuerpos de las seis víctimas fueron hallados en su pequeña granja  de Hinterkaifeck, situada a las afueras de una aldea bávara, pocos días después de haber sido asesinados con un pico. Se trataba de un matrimonio de granjeros, su hija y los dos hijos de ésta, de siete y dos años de edad. A pesar de los esfuerzos de la policía de Munich por encontrar al autor o los autores del crimen, a día de hoy el caso sigue sin resolverse y constituye uno de los asesinatos más enigmáticos de la historia de Alemania.

Cuando nos enteramos de que Andrea Maria Schenkel se inspiró en esta masacre para escribir su novela, es inevitable no pensar en A sangre fría. Sin embargo,  basarse en un hecho real es lo único que tienen en común los dos libros. A diferencia de la obra de Truman Capote, narrada desde el realismo apoyado en un exhaustivo trabajo de investigación,  Tannöd,el lugar del crimen ofrece una ficción inspirada por la realidad. Su grandeza reside en la habilidad de resolver un misterio de manera creíble, y hacerlo a través de lo que explican los personajes. Por eso se ha dicho que es un relato negro sin investigador ni detective. El propio relato es el que ofrece las claves que llevan a desentrañar no sólo al asesino sino, también, los terribles secretos de una familia salpicada por turbias pasiones y bajos instintos.

Sin recrearse en el dramatismo ni en la morbosidad, a través de las voces de las personas vinculadas al entorno de las víctimas se describe el ambiente previo al crimen y se evoca a todos sus protagonistas. Así,  se resucita una historia familiar plagada de infamias que alimenta sospechas entre los vecinos. Unas relaciones tan oscuras y lúgubres como el medio inhóspito de los bosques cercanos.  La autora traslada los hechos a la década de los cincuenta, creando así un puente que une el pasado de la familia asesinada con la Segunda Guerra Mundial . Los años previos al crimen se erigen como el posible desencadenante de su sangriento destino, y los conocemos a través de la historias que explican los aldeanos, hombres, mujeres y niños, que trataron en su día con todos o algunos de los miembros de una familia huraña, dominada por un patriarca tirano y brutal del que ninguno de sus vecinos tiene algo agradable que decir.

Mientras leemos, lo que van explicando la compañera de pupitre de la niña asesinada, la hermana de la criada que encontró la muerte el mismo día en que empezaba a trabajar en la granja, la propietaria de la tienda de la aldea o el mecánico que fue a arreglar una de las máquinas del granjero, vamos construyendo el día a día de la familia. Pero no sólo eso. También nos damos cuenta de que el asesino está entre esas voces y es entonces cuando nos vence el deseo de descubrirle.

Es por esa razón que en sólo un día acabé con la novela. Hacía mucho que no sentía esa necesidad irrefrenable de continuar leyendo, de querer saber más, de quedar enganchada de las palabras que abrían, una a una, los cerrojos del gran enigma final. Quizás la solución que encontramos en la novela no se ajuste a la realidad, pero es altamente creíble. Y la credibilidad es un poderoso aliciente en historias de este tipo. 

El caso real, el de los años veinte, seguirá dando pie a investigaciones por parte de aficionados que quizás algún día logren dar en el clavo. Sea como sea, nadie podrá arrebatarle a Tannöd, el lugar del crimen su aporte de originalidad al género, ni su maestría en retratar el entorno social otorgándole un perfil de sospechoso.

dimarts, 11 de febrer del 2014

'NOCTURN DE SANT FELIP NERI’ (Meteora), de SEBASTIÀ BENNASAR


No és casual que aquesta novel·la  tingui com a punt de partida i part del títol la coneguda plaça del Barri Gòtic de Barcelona. La paret de l’església situada en aquest indret conserva encara ben visibles les marques de metralla de la bomba que hi va caure el 1938, i que va matar quaranta-dues persones, molts d’elles nens. Són les esfereïdores empremtes del mal de la guerra, una xacra que supura en la història que vertebra l’argument del gran caleidoscopi de relats que és  aquesta obra de Sebastià Bennasar.

Nocturn de Sant Felip Neri és un viatge al cor dels Balcans com a pretext per viatjar a allò que Conrad va anomenar ‘El cor de les tenebres’. De la mà d’un dels personatges, en Franz, un violinista que va haver de fugir de Sarajevo durant la guerra, es reviuen els escenaris de l’horror.  Malgrat el temps, la distància o els diners, res aconsegueix esborrar en Franz el devastador record de la barbàrie. Només la música és una vàlvula d’escapament capaç de retornar-li la fe en l’ésser humà. I és precisament a través del seu violí que aconsegueix arribar al cor de la Clara, la darrera descendent d’una il·lustre nissaga barcelonina amb una biblioteca envejable, però de la qual no en pot gaudir per si mateixa ja que és cega. Aquesta noia privilegiada viu un altre tipus de conflicte: el de tenir-ho tot, excepte una família,  i  haver de viure sempre depenent dels altres. Enmig d’aquestes batalles el narrador s’erigeix com el corresponsal de guerra (no en va és un escriptor) que en dóna testimoni de les misèries on, de tant en tant, sorgeix una espurna de grandesa. És la veu reflexiva que s’endinsa en les consciències i remou antics secrets. I per si tot això fos poc, és jutge i part de la seva pròpia contesa vital.

Amb aquesta novel·la  l’autor ens regala no només una sèrie de relats que mostren les senyals que, com al mur de l’església de Sant Felip Neri, deixen les ambicions dels grans; també ens ofereix un fresc de l’ànima humana. La música i la literatura s’erigeixen en contraposició a la destrucció per evidenciar l’abisme que existeix entre qui crea i qui destrueix.

Sebastià Bennasar demostra amb aquesta novel·la el seu mestratge literari. L’argument es descabdella amb el ritme necessari per captivar al lector, i ho fa amb un to delicadament poètic que emociona i transcendeix. Un estil acurat amb les paraules i destre en les frases que molt sovint colpeixen per la seva subtil agudesa.

divendres, 31 de gener del 2014

'Top Fairies' al bloc Les muralles d'Ilturo

El bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, Les muralles d'Ilturo, va publicar ahir una ressenya sobre la meva saga juvenil Top Fairies. El comentari el signa Rosa Isabel Garí que actualment és professora en un institut i està molt vinculada a la arqueologia, disciplina en què ha treballat i té obra publicada.

El post d'Isabel Garí ofereix, a més d'una acurada i precisa síntesi, una observació curiosa que fa referència a la relació entre territori i fantasia.


Podeu llegir el post en aquest enllaç: La fada contemporània, vista per Sílvia Tarragó.

En castellano lo encontrareis en mi blog: Sílvia Tarragó Castrillón.

La fada contemporània, vista per Sílvia Tarragó



Si bé aquest és un blog dedicat específicament a l'arqueologia i a la història de Cabrera de Mar i la comarca del Maresme, els nostres lectors saben que a voltes incloïm alguna entrada sobre altres indrets o altres temes de la mateixa contrada si creiem que poden interessar.
És el cas d'avui, ja que volem comentar dos llibres que ens han agradat, d'una escriptora que resideix a Cabrera des de fa dècades, na Sílvia Tarragó Castrillon. Es tracta de la sèrie Escola de Fades, amb els títols "Top Fairies. Somerset" i "Top Fairies. Aurora Boreal". Llibres que es presenten amb unes tapes brillants, palpables i atractives. Si bé es pot inclore en el grup de literatura juvenil, crec que pot interessar totes les edats.
Cabrera de Mar, malgrat ésser un municipi petit en població censada i relativament petit en extensió, és terra de poetes, prosistes i artistes. Penso -i això és una opinió personal- que l'ambient estimula la imaginació: entre mar i muntanya, la vall i el pla, els penyals de granit, els boscos de pins perfumats de farigola i romaní i el cant del ocells, el castell que presideix l'indret des del cim de Burriac, la seva gran riquesa arqueològica, plena d'història, les llegendes...i algunes coses que trenquen l'encís, com les altes torres de telecomunicacions. En una anterior novel.la seva, La veu del roure, Sílvia Tarragó la màgia dels boscos cabrerencs servien de marc a l'aventura. L'escola de fades, té, no obstant, una ambient més cosmopolita.
La història de Top Fairies comença quan Èlia, una jove estudiant d'institut -amb la que moltes adolescents s'identificaran- troba a les golfes un llibre amb una invitació a un concurs de relats convocat per una estranya "Societat per a la preservació de la memòria de les fades", que rau a Anglaterra. L'únic problema és que la convocatòria és...de cent anys enrera.
Èlia, no obstant, decideix escriure, i per la seva sorpresa li responen! D'aquesta manera s'inicia una colla d'aventures on es mescla el món contemporani real, amb les seves penes i joies -especialment amoroses- i el món màgic i espiritual, de les tradicions, la màgia i la llegenda, combinant la reflexió i l'acció, la imaginació dins una geografia real.
D'aquesta manera el relat ens posa en contacte amb el nostre propi món espiritual (el arquetips de Jung?), tant sovint i malhauradament oblidat, però present al nostre voltant, si el sabem veure,
Els relats es llegeixen amb interès, dóna ganes de saber el que vindrà, i el llenguatge és ric.
Tota una aventura literària que por fer que moltes noies - i no tant noies- se sentin aspirants a fades.

Sílvia TARRAGÓ CASTRILLON, Top Fairies. Somerset. Aurora Boreal.Publicats per Edebé, Barcelona, 2013.

dijous, 16 de gener del 2014

'VIRGINIA WOOLF' (Impedimenta), de MICHÈLE GAZIER i BERNARD CICCOLINI


Hacía bastante que no leía ningún cómic ni novela gráfica, pero algo en este magnífico álbum me atrajo poderosamente la atención. El hecho de que la editorial fuese Impedimenta tuvo mucho que ver, porque estoy enamorada de sus ediciones tan cuidadas y, sobretodo, tan seleccionadas. Así que, con la garantía de estar abriendo la puerta a una exquisitez literaria, me sumergí en la lectura de este libro sobre la gran Virginia Woolf. 

No me equivoqué.

Lo que más me sorprendió del libro es que fuese tan poético. Porque, si eso es posible, las ilustraciones transmiten una estética de verso, recordándome a los instantes que tan bien se congelan en los haikus. Cada viñeta es en si misma una pequeña maravilla. No es una biografía exhaustiva de la autora, pero si que contiene toda su esencia biográfica. Y unas reflexiones tan lúcidas como contundentes.


Los autores, tanto la guionista como el ilustrador, han conseguido captar momentos clave de la existencia de Virginia Woolf. Recrean la época en que vivió, su entorno, las personas que dejaron huella en ella, pero, sobretodo los claroscuros de su inestabilidad. Los dibujos, las palabras, concentran su desazón y sus ilusiones, nos adentran en su mundo hasta hacernos sentir el peso de su desesperación. 

Sin embargo, no es un libro excesivamente triste. A mi me ha parecido nostálgico. Y es quizás la nostalgia lo que torturó a la escritora, el añorado recuerdo de los días en St. Ives,  su paraíso, que es como comienza su historia...


diumenge, 29 de desembre del 2013

'DIARIO DE H.' (La Galera), de Hypatia Pétriz

Tengo la suerte de conocer personalmente a Hypatia Pétriz, la autora de esta novela, y digo 'suerte' porque es una fortuna tener el privilegio de ver cómo se desarrolla un escritor desde sus inicios, que es lo que me ha pasado a mi con ella.

La gran mayoría de artistas dan muestras de sus dotes a muy temprana edad y Hypatia no es una excepción. La conocí con 13 años y ya entonces quiso compartir conmigo algunos de sus escritos, unas pequeñas maravillas, tanto por el argumento como por el estilo, que me impresionaron por la madurez de sus reflexiones. Por eso, no me extrañó cuando supe que La Galera iba a publicarle una novela, una historia que tiene algo de autobiografía aunque predomine la ficción: Diario de H.

El libro narra en primera persona el día a día de una adolescente que se topa por primera vez con esas constantes que no dejan de aparecer en la vida de los adultos: el amor, la amistad, el desengaño, el reto, el fracaso... Y lo hace de una manera abierta, directa y fresca, como se corresponde a la actitud de alguien que  aún arrastra jirones de niñez. 

Esa efervescencia narrativa me ha sorprendido porque, habiendo leído escritos tan maduros de la autora, no esperaba que tuviese tanta versatilidad. Su capacidad para adaptar el discurso a lectores de su edad me ha maravillado. Así, Hypatia aparca sus construcciones más elaboradas y su lucidez introspectiva  para dejar paso a un diálogo espontáneo, en el que alterna hábilmente  reflexiones claras y referencias constantes a sus grandes pasiones: la música y la literatura. De este modo recupera anécdotas muy líricas  y revive nombres míticos del rock para acercarlos a sus lectores. Incluso el cine tiene su espacio en el maravilloso mundo de H. Y es un auténtico placer ver cómo todas esas viejas leyendas lucen en su universo.

Diario de H. es algo más que una historia de primeras experiencias que emociona y engancha, para los adultos es, además, un viaje hacia su antiguo corazón. Un trayecto de ida que nos transporta a aquellos días de adolescencia en que todo se vivía con anhelante intensidad. Pero, por encima de todo, es el testimonio del despegue de una nueva y brillante autora con mucho aún por contar. 

dimarts, 17 de desembre del 2013

'ELS FANTASMES DE DALÍ' (Columna), de XAVIER GUAL


Ja fa temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, no només pel que havia vist de l’argument sinó, també, pel que jo intuïa en el títol.  Aquesta impressió meva em deia que em trobaria amb una història inquietant, misteriosa i amb l’al·licient afegit de girar entorn d’un dels personatges més excèntrics dels darrers temps. No em vaig equivocar. Els fantasmes de Dalí és un extravagant relat que ens col·loca al centre de la paranoia per mostrar-nos  la inconsistència del que considerem real.

I dic extravagant en el més ampli sentit de la paraula que aplega la qualitat extranya dels personatges, els fets extraordinaris que explica i, sobretot, l’estil, que desafia els límits de la narrativa barrejant relats i deliris. Aconseguir trobar l’equilibri en aquest còctel de passions, secrets i revelacions no és fàcil, però l’autor se’n surt amb una innegable elegància que deixa en el relat una empremta única. Així, Xavier Gual ha sabut mostrar-nos una faceta insòlita de l’artista surrealista. Ens acosta als seus temors, a les seves pertorbacions -més universals del que semblen-, i en fa un retrat no del personatge sinó de la persona.

En Els fantasmes de Dalí hi trobem un conte de por, un secret desvetllat i una història de desamor. També hi descobrim al·legories i simbolismes que ens acosten a l’univers dalinià. Aquí cal destacar la feina feta per l’autor, una tasca que sintetitza en uns quants capítols on es despleguen els trets més característics tant de l’obra com de l’artista. Però, a més, la novel·la descriu en detall els paisatges que emmarquen –i mai millor dit- el llegat de Dalí: Púbol, Portlligat i Figueres.

Els fantasmes de Dalí són, en definitiva, dos relats desvinculats en el temps però que es relacionen a través de les pors, els fantasmes que assetgen els dos protagonistes: Dalí i Guillem. O el que és el mateix, Càstor i Pòl·lux, mite estimat del pintor. Un llibre original, detallista i precís sobre un home únic i plural. 

Aquí podeu llegir una entrevista que Tribuna Maresme va fer a l'autor: Xavier Gual.

divendres, 6 de desembre del 2013

Exposición 'Aquellas postales de Navidad', de Cucatraca


"Reconozco abiertamente que me gusta la navidad, en especial enviar y recibir felicitaciones por correo postal. Es una costumbre que tengo interiorizada desde muy pequeña y que, desgraciadamente, se está "perdiendo" con la irrupción de las nuevas tecnologías.

Aún así, todavía existen algunos nostálgicos como yo que, entre tanta variedad tecnológica para felicitar las fiestas, encuentran en el correo tradicional el motivo perfecto para decirte 'me he acordado de ti'.

Escribir y enviar una postal tiene un valor añadido que los otros medios no contemplan y seguramente mi testimonio no cambiará la conciencia colectiva a la hora de felicitar las fiestas, pero sé que empezando por pequeños actos, individuales, puedo contribuir a recuperar una tradición que no debería perderse." Cucatraca.


"Aquellas postales de navidad" es una pequeña exposición que rinde homenaje al género del christmas a través de la mirada nostálgica de la ilustradora Laia Codina bajo su alter ego Cucatraca. Defensora del hábito de escribir y enviar christmas por correo tradicional, sostiene que lo único que puede compararse a la emoción de escoger la tarjeta ideal es recibirla.

Un sentimiento que se aprecia en sus trazos, tal vez porque los alienta el ánimo de aquella niña que fuimos todos, la que escogía postales de una caja y coloreaba sus propias reproducciones.

Podréis admirar sus originales y adquirir algunas de sus postales en la inauguración que tendrá lugar el próximo jueves 19 de diciembre, en la tienda Cute and Crafts de Santa Coloma de Gramanet a partir de las 20h. La exposición estará vigente hasta el 11 de enero de 2014.

Para saber más sobre Cucatraca clicad aquí: Postales de Navidad, mucho más que un recuerdo.



“Lo único que puede compararse a la emoción de rebuscar en un cajón la tarjeta ideal es recibirla.”