El Nadal de les fades

Demà farà un any just que l’escriptor i amic Francesc Miralles va dedicar un post al seu bloc a les meves novel·les juvenils Top Faires. El seu comentari incloïa unes breus explicacions sobre com celebren el Nadal les fades. He pensat que seria bo recuperar-lo ara que s’acosten aquestes festes.

El Nadal de les fades

He reservat el post abans de Nadal a una esplèndida autora, SÍLVIA TARRAGÓ, que coneix els secrets de les fades perquè aquest tancament d'any sigui màgic i comencem el que ve posant els somnis en el nostre horitzó proper.

La seva bilogía TOP FAIRIES és, de fet, una posada al dia dels coneixements feérics a través de les aventures d'Elia, que després de participar en un concurs convocat un segle enrere rep una formació per esdevenir una fada moderna.

Qualsevol que sigui el nostre sexe, edat o procedència, he demanat a Sílvia que ens orienti per posar ales al curs que ve. El text que segueix són les seves instruccions.

A les fades els agrada festejar els canvis d'estació i per celebrar pas de la tardor a l'hivern, que coincideix amb el nostre Nadal, realitzen una sèrie de rituals que nosaltres podem fer a casa seguint aquestes pautes:

1) Condicionar un espai que evoqui la natura. Buscarem un racó tranquil de la casa o, millor encara, del jardí o de la terrassa. En cas d'escollir l'interior d'un habitatge, recrearem l'ambient silvestre ajudant-nos d'una tela o paper de color verd, afegint tantes plantes i flors com ens sigui possible.

2) Perfumar l'ambient amb encens de fragància de rosa. Aquesta flor és una de les preferides de les fades, per això els agrada dansar al voltant d'elles per després escampar-les per les cruïlles.

3) Encendre 12 espelmes, preferiblement blanques. Amb aquesta il·luminació evocarem les torxes que il·luminen els balls de les fades. El 12 representa els mesos de l'any que s'acaba i el blanc és un color que purifica i simbolitza la pau.

4) Harmonitzar amb música folk, new age, celta o dream pop. Les fades senten passió per la música i toquen instruments com el violí, la flauta, l'arpa, l'harmònica i els platerets. Dels grups i músics actuals els agraden especialment Smoke Fairies, Marissa Nadler, Enya i Lorena McKennit. I, per descomptat, també Nikosia.

5) Vestir-se amb les millors gales. Abans d'iniciar la celebració, les fades es posen les seves robes més elegants, que acostumen a ser vestits de rasos i tuls. Podem inspirar-nos en el seu estil amb robes de teixits naturals com la seda, la llana, el cotó o el lli.

6) Arribada la mitjanit iniciar la desfilada màgica. Un cop vestits adequadament, esperarem que el rellotge doni les 12 campanades per començar la desfilada de les fades que és com inicien sempre els seus festejos. Ens col·locarem per ordre d'edat i anirem desfilant dansant al ritme de la música i seguint la filera que recorrerà tota la casa o el jardí.

7) Reunir-se en cercles i ballar agafats de la mà. En acabar la desfilada, ens reunirem en un cercle i ens agafarem les mans però donant-nos l'esquena, de manera que tots mirarem cap a l'exterior. Així com les fades canten i dansen fins a l'alba, tot i que a nosaltres ens bastarà amb fer-ho durant uns minuts.

Aquest ritual és la manera en què les fades recol·lecten energia de la Terra i del Cosmos per regenerar-se. Per tant, no hem d'oblidar mai que hem d'agrair tot el que ens dóna la natura vetllant per ella.

Bones i màgiques festes!

Francesc

Les postals de Nadal de Trini Tinturé

Trini Tinturé, dibuixant de còmics i il·lustradora, és coneguda pel seu personatge Emma es encantadora, tot un referent de la historieta femenina per a adolescents i joves. Durant una visita que vaig fer-li amb dues fans més vaig descobrir una faceta de l’artista que jo desconeixia: la d’il·lustradora de postals de Nadal. En aquest article recupero el que va explicar-nos sobre el seu treball en aquest camp i ofereixo algunes imatges dels seus christmas

La segona vegada que vaig visitar Trini Tinturé em va rebre amb la mateixa cordialitat que el primer cop, quan la vaig conèixer. M’acompanyaven la jove il·lustradora Laia Codina i Bertha Fernández Lorca, una gran aficionada al còmic femení. La nostra amfitriona va acollir-nos a totes tres amb un gran somriure i amb la taula parada on ens esperava, com ja és habitual, un deliciós berenar. Molt a prop, un faristol ens deixava veure diversos dibuixos de l’artista que, després de cinc dècades, encara continua en actiu. Instal·lada a Barcelona de ben jove, Trini Tinturé va començar a dibuixar còmic als anys 60, just en el moment  en què aquest camp encetava una forta volada.

Tot prenent una infusió, l’artista ens va parlar dels seus inicis a Lleida, on va néixer i on va descobrir la seva vocació. Ens va explicar com van ser els seus primers encàrrecs a Barcelona, ciutat on es va establir i on es va desenvolupar professionalment. Segons ens va dir, la seva experiència al llarg de tots aquest anys va estar excel·lent “si hagués de tornar enrere ho tornaria a fer tot igual”.

A les meves companyes i a mi el temps ens va passar volant, abstretes com érem per tot el que ens explicava la nostra amfitriona. Però com que sabíem que el còmic no és el seu únic àmbit creatiu, no vam voler deixar passar l’oportunitat que ens mostrés algunes de les seves creacions. Va ser llavors quan vam descobrir una de les seves obres més entranyables: les postals de Nadal. El tema ens interessava especialment perquè Laia Codina acabava d’escriure una entrada al seu bloc (cucatraca.blogspot.com.es)recordant el temps en què a escola intercanviàvem christmas.

Trini Tinturé ens va sorprendre en explicar-nos que mai va arribar a comercialitzar les seves postals nadalenques.“Les feia perquè volia. Jo sempre dibuixava uns pastorets, el nen Jesús, la verge… res formal. Però no amb intenció de comercialitzar-les sinó per regalar a familiars i amics. Ho feia com explica que ho feia Laia al seu bloc. Pintava els dibuixos un a un, a mà. Més endavant em van proposar fer postals. De fet, vaig tenir diverses propostes però aleshores jo estava fent Alicia en el país de las maravillas, per a la sèrie Joyas Literarias d’Editorial Bruguera. Va ser a mitjans dels 70 si fa o no fa. Jo vaig dir que sí a Busquets, empresa ben coneguda per les seves postals, perquè m’agradava molt com treballaven i era una gent molt amable i professional,  però finalment no vaig trobar temps per fer-ho”.

Mentre ens ensenyava els christmas que guarda a casa, ens va comentar que en va fer un parell per a La Cubana,  ja que als membres de la companyia els hi van agradar els seus dibuixos i van encomanar-li’n. “No he fet mai una exposició,” ens va dir en preguntar-li si havia pensat a mostrar-les al públic, “ni d’il·lustracions, ni de postals. Les dibuixo perquè m’agrada fer-ho. Sempre n’he fet. Aquesta, per exemple, és de l’any passat. M’agraden els motius de cada època de l’any, que siguin ben visibles i que es reconeguin els símbols propis de cada tradició. Aquell encant que tenia el Nadal trobo que s’ha perdut. Abans els dies previs a les festes nadalenques eren màgics, els esperàvem amb molta expectació. Jo intento reflectir tot això en el meu estil: la il·lusió, la màgia, la tendresa… I sé que la gent busca postals tendres i no les troba”. Llavors s’adreça a la jove il·lustradora que ens acompanya: “Laia, pren nota d’això, perquè a mi m’ho demanen sovint i em diuen que tot el que es fa ara és fred. I crec que tenen raó. Aquell tipus de dibuix també s’ha perdut i s’hauria de recuperar. No pot ser que es perdi”.

I així, embadalides contemplant  les postals de Trini Tinturé vam tornar a sentir l’emoció que experimentàvem de nenes amb els dibuixos de Constanza, Vernet o Ferrándiz. Embolcallades per aquesta sensació, ens va costar força acomiadar-nos de l’artista. Finalment  ho vam fer amb la seguretat que la propera vegada que ens trobéssim amb ella ens rebria de la mateixa manera afable i encisadora de sempre.

Trobareu més informació sobre l’obra de l’artista a la seva web: www.trinitinture.com

Podeu llegir el reportatge que vaig  publicar a la revista digital Respostes.cat aquí: Trini Tinturé: ‘Moriré amb un llapis a la mà’.

Exposición 'Aquellas postales de Navidad', de Cucatraca

"Reconozco abiertamente que me gusta la navidad, en especial enviar y recibir felicitaciones por correo postal. Es una costumbre que tengo interiorizada desde muy pequeña y que, desgraciadamente, se está "perdiendo" con la irrupción de las nuevas tecnologías.

Aún así, todavía existen algunos nostálgicos como yo que, entre tanta variedad tecnológica para felicitar las fiestas, encuentran en el correo tradicional el motivo perfecto para decirte 'me he acordado de ti'.

Escribir y enviar una postal tiene un valor añadido que los otros medios no contemplan y seguramente mi testimonio no cambiará la conciencia colectiva a la hora de felicitar las fiestas, pero sé que empezando por pequeños actos, individuales, puedo contribuir a recuperar una tradición que no debería perderse." Cucatraca.

"Aquellas postales de navidad" es una pequeña exposición que rinde homenaje al género del christmas a través de la mirada nostálgica de la ilustradora Laia Codina bajo su alter ego Cucatraca. Defensora del hábito de escribir y enviar christmas por correo tradicional, sostiene que lo único que puede compararse a la emoción de escoger la tarjeta ideal es recibirla.

Un sentimiento que se aprecia en sus trazos, tal vez porque los alienta el ánimo de aquella niña que fuimos todos, la que escogía postales de una caja y coloreaba sus propias reproducciones.

Podréis admirar sus originales y adquirir algunas de sus postales en la inauguración que tendrá lugar el próximo jueves 19 de diciembre, en la tienda Cute and Crafts de Santa Coloma de Gramanet a partir de las 20h. La exposición estará vigente hasta el 11 de enero de 2014.

Para saber más sobre Cucatraca clicad aquí: Postales de Navidad, mucho más que un recuerdo.

“Lo único que puede compararse a la emoción de rebuscar en un cajón la tarjeta ideal es recibirla.” 

Postales de Navidad, mucho más que un recuerdo

Felicitación navideña de Laia Codina

Siempre que se acercan las fiestas navideñas evoco el tiempo en que solía escribir tarjetas a mis compañeras de clase. De esto hace más de treinta años y seguramente fue una costumbre que se mantuvo durante tres o cuatro cursos pero, como todo lo que ocurre en la niñez, lo viví de una manera muy intensa e ilusionante. Antes de que llegaran las vacaciones de Navidad, al salir de la escuela me acercaba a una papelería a buscar unas cuantas tarjetas navideñas.  Tenía que elegir una cantidad limitada a unas pocas compañeras, pero eso no quitaba ilusión a la tarea de escoger, de la cajita que me ofrecía la dependienta, siete u ocho felicitaciones navideñas para mis amigas. De pie, apoyada en un rincón del mostrador, iba pasando las distintas postales hasta que veía una que me gustaba y la separaba del resto dejándola sobre el tablero. Solía llevarme las que representaban escenas de pastorcillos, dibujadas con trazos redondeados que daban a las caritas de niños y angelitos una expresión muy tierna. Generalmente eran las de Joan Ferràndiz, aunque también me gustaban mucho las de Constanza y las de Vernet.

Tarjeta navideña de Constanza (www.silvitablanco.com.ar)

Una vez hecha la elección me volvía a casa pensando en lo que escribiría en cada una, ya que al día siguiente las entregaría en mano. Esos días previos a la navidad, antes de que comenzaran las clases o al terminarlas, solíamos sacar las postales de la cartera y las repartíamos. Es curioso, pero no recuerdo cómo eran las que yo recibía. Sólo me ha quedado grabado en la memoria el hecho de la elección, las ilustraciones y aquella papelería que ahora es una tienda de telefonía. Seguramente me debían enviar el mismo estilo de tarjetas, porque a todas nos gustaban las postales de Ferràndiz y las de los ilustradores que dibujaron los cuentos de nuestra infancia. Unos artistas de los que ahora poco sabemos, a pesar del color que pusieron a nuestras primeras lecturas: ‘Constanza’, nombre artístico de Constanza Armengol que ilustró cuentos clásicos y populares a lo largo de más de 40 años; Juan Vernet, ilustrador infantil y autor de numerosas tarjetas navideñas y de Primera Comunión; y Carlos Vives, diseñador gráfico que desarrolló gran cantidad de postales navideñas tridimensionales. 

De todos aquellos artistas sólo Joan Ferràndiz consiguió el reconocimiento que merecía. Sus postales comenzaron a aparecer en la década de los cincuenta del siglo XX, cuando los christmas que se enviaba la gente consistían en reproducciones de obras clásicas. Poco a poco los dibujos de Ferràndiz acabaron por desbancar esas imágenes y sus postales se convirtieron en las preferidas de muchos. Medio siglo después, sus cándidos dibujos de pastorcillos y angelitos infantiles encarnan aún la imagen que todos tenemos de la Navidad.

Pero…¿cómo surgió la postal navideña?

Esta costumbre que ahora evoco se remonta a mucho tiempo atrás, concretamente a 1843. En aquellos lejanos días la gente solía intercambiar felicitaciones escritas a mano, una tarea que precisaba de un tiempo que Henry Cole, funcionario y diseñador inglés, no tenía. Así que se le ocurrió que podía diseñar una postal con un mensaje de felicitación y luego enviarla a todos sus familiares y amigos. Con ese objetivo, encargó al pintor John Calcott Horsley que dibujase una escena navideña para poder reproducirla en una imprenta añadiendo una frase de buenos deseos. Horsley elaboró un tríptico consistente en dos paneles laterales -uno representaba el acto de caridad de vestir al desnudo y el otro el de alimentar al hambriento- y una ilustración central que mostraba a una familia disfrutando alegremente de las fiestas. Bajo la imagen estaba impresa la frase: 'A Merry Christmas and a Happy New Year To You'. La postal navideña acababa de nacer.

La primera postal de Navidad

De esas primeras litografías coloreadas se hicieron mil copias y las sobrantes se pusieron a la venta dando origen a un nuevo y floreciente negocio. Veinte años después de aquello se empezaron a imprimir tarjetas navideñas de serie, con tanto éxito que pronto se generalizó su uso mucho más allá de tierras británicas. En Estados Unidos, Louis Prang, impresor, litógrafo y editor, empezó a ofrecer, en 1875, tarjetas de Navidad convirtiéndose así en ‘el padre del christmas americano’.  

Tras su nacimiento, la postal navideña experimentó en el siglo XX un proceso de evolución y declive. Durante las primeras décadas el christmas se ajustó a los gustos y a las nuevas técnicas de impresión. Más adelante, las dos guerras mundiales trajeron temas patrióticos a sus diseños y, ya en los 50, se volvieron a poner de moda las imágenes nostálgicas y religiosas de sus inicios. Los años siguientes el intercambio de tarjetas de Navidad se incrementó hasta llegar a su punto más álgido a finales de siglo. Sin embargo, era el principio del fin: las nuevas tecnologías, que habían favorecido el diseño y la distribución de las postales navideñas, acabaron por arrinconarlas. Hoy en día, el uso de los teléfonos móviles y los ordenadores ha dejado tan desfasada la costumbre de enviar felicitaciones que la ha limitado a los nostálgicos como yo.

Pero, a pesar de eso, las tarjetas de Navidad siguen despertando añoranzas y pasiones. Durante años han sido muchos quienes las han coleccionado con afición. El Museo Británico conserva la gran colección de christmas que reunió la  reina Maria de Inglaterra, y las postales navideñas de la llamada edad de oro de la impresión (1840-1890) han llegado a alcanzar elevadas sumas en las subastas. En diciembre de 2005, por ejemplo, una de las tarjetas originales de Horsley fue vendida en casi 9000 libras.

Un posible resurgir de la postal

Sin embargo, aunque oscuros nubarrones se ciernen sobre el futuro de la tarjeta navideña, aún quedan motivos para la esperanza. Hace apenas un año la ilustradora y profesora de dibujo Laia Codina escribió una entrada en su blog (cucatraca.blogspot.com.es) en la que mostraba una selección de su colección de tarjetas de Navidad y explicaba el origen de sus propios christmas. Según cuenta, empezó a dibujarlos para felicitar a sus amigas del colegio y, salvo alguna interrupción, ha continuado con la tradición hasta el día de hoy. 

Postales reunidas por Laia Codina

Las primeras postales “handmade” de esta artista que firma como Cucatraca  aparecieron en época de la EGB, concretamente en los 80. En clase eran casi 40 niñas y como apenas tenía  recursos económicos tuvo que ingeniárselas para corresponder a las tarjetas navideñas que recibía de sus compañeras. Así que puso en práctica una técnica consistente en copiar algunas de sus ilustraciones preferidas y pasarlas a tinta. De esta manera confeccionaba una especie de catálogo de christmas para poder escoger luego un dibujo a gusto de la futura destinataria, fotocopiarlo en cartulina blanca y, finalmente, colorearlo a mano.

Tras esa faceta como creadora de sus propias postales, la joven artista pasó por un largo período en el que apenas dibujaba. No fue hasta hace algunos años que, al entrar en l'Escola de la Dona,  descubrió que su vocación era la ilustración. Recuerda que, poco antes de las vacaciones de Navidad, su profesor, el dibujante e ilustrador Ignasi Blanch,  propuso un ejercicio en clase que luego se repitió curso tras curso: ilustrar el texto de los clásicos literarios "El Cascanueces", de E.T.A Hoffman, o el "Cuento de navidad",  de Charles Dickens. 

Desde un primer momento, Laia se sintió atraída por el cuento que inspiró a Tchaikovski para componer su ballet El Cascanueces. Esta obra  se convirtió en su particular obsesión, especialmente después de haber descubierto en la biblioteca el álbum ilustrado por Roberto Innocenti. Del primer capítulo llegó a hacer hasta 3 versiones diferentes componiendo su particular trilogía de postales de Navidad de El Cascanueces, la última de las cuales la realizó bajo la supervisión de la ilustradora Mariona Cabassa.

Trilogia de postales de Navidad El Cascanueces, de Laia Codina

Yo he tenido la suerte de ser la destinataria de estas postales. La primera me la dio en mano, el día en que nos conocimos, y me sorprendió que aún hubiese alguien que mantuviera viva esa costumbre. Pero mi asombro fue aún mayor cuando supe que la había dibujado ella. Sus trazos tienen una redondez distinta a la de las ilustraciones de antaño, pero en su expresión hay una ternura similar, un aire de ensoñación que evoca, como las postales que yo recuerdo, a la Navidad de siempre.

Laia Codina, empieza ahora a abrirse camino en el mundo de la ilustración. Entre sus proyectos se incluyen las postales navideñas, ya que es una defensora del hábito de escribir y enviar christmas por correo tradicional. Una opinión que comparto, porque lo único que puede compararse a la emoción de rebuscar en un cajón la tarjeta ideal es recibirla. Un sentimiento que se aprecia en los trazos de Cucatraca, tal vez porque los alienta el ánimo de aquella niña que fuimos todos, la que escogía postales de una caja y la que coloreaba sus propias reproducciones.

EL 2010 DEL BLOC

L’any 2010 va començar per aquest bloc amb la ressenya del poemari Correspondència de guerra, de Manel Alonso Català, que vaig escriure quan els reis encara eren de cami i els seus patges i missatgers corrien per diverses ciutats i pobles.

Uns dies després vaig deixar constància de la presentació de la meva novel·la La veu del roure, a la Biblioteca Ilturo i vaig arribar als 100 posts, concretament el 26 de gener. Poc després, la mort sobtada de l’amic Martí Rosselló ens deixava commocionats el mateix dia en que acabava el mes.

El mes de febrer vaig fer un post sobre la segona presentació de La veu del roure, aquest cop a la Biblioteca Jaume Perich, de Premià de Dalt, a càrrec dels incombustibles Ferran Planell i Montse Assens. La lectura de L’agonia de Severià Vargas, d’Olga Xirinacs, va ser tota una descoberta, un autèntic plaer del que vaig voler escriure al bloc.

Mentre març ens sorprenia amb una inusual nevada, jo em sorprenia llegint Inquietud en el paraiso, d’Óscar Esquivias. Una filigrana literària que em va seduir amb els seus personatges, la seva manera d’expressar-se i les seves peculiars històries.

Vaig començar l’abril explicant la meva experiència a l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, un retorn al passat i una fantasia de creativitat. Però també vaig portar virtualment les veus dels Poetes del Maresme, comentant l’acte celebrat el 17 d’abril a Alella en què set escriptors, entre els quals jo mateixa, vam oferir un recital com a mostra de la poesia maresmenca. També vaig aprofitar per compartir la presentació que va fer Albert Calls, un interessant recorregut que podeu llegir aquí.

El mes es va acabar amb una porta tancant-se, la de Can Manent, l’antiga biblioteca de Premià de Mar, que va celebrar el seu darrer acte dijous 22 h i que va ser, precisament, la presentació del llibre El quadern d’Albert Calls.

La primera ressenya de maig és Cien Años de Soledad, de García Márquez, un llibre que vaig descobrir a COU i que vaig tornar llegir per segon cop l’abril, vint anys després, per iniciativa del meu germà Jordi que se la va llegir també per enésima vegada. A més, vaig deixar constància de la creació del bloc El riu, una publicació digital de microtextos que va nèixer, com jo un 16 de maig. De fet, erem celebrant el meu aniversari i l’Albert Calls (creador del blog i company meu) va desaparèixer. Poc després el vaig trobar davant l’ordinador donant a llum aquest bloc. Per si tot això fos poc (sembla que maig és un mes molt actiu), vaig deixar constància de la XV Fira Iberoromana de Cabrera de Mar i vaig descobrir el diari de la biblioteca Ignasi Iglésias gràcies a Matilde, la bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

Al juny vaig explicar les meves impressions en llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa. Una bellísima narració introspectiva que ens convida a reflexionar. Cap a finals de mes, Cabrera de Mar surt al programa de TV3 Sota terra i jo m’apresso a deixar-hi constància.

El mes de juliol gaudeixo de la desitjada calor en companyia d’una trilogia de luxe: The god father, El padrino, que aprofito per comentar en aquest espai. També ho faig de les meves impressions sobre Winnesburg Ohio, de Sherwood Anderson, que és el llibre triat per a la tertúlia de la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, conduïda per l'escriptor Toni Sala. Acabo el mes amb problemes amb internet.

Encara gaudint del temps estival (ai, com l’enyoro!), a mitjans d’agost mentre vaig en tren a Premià de Mar, una noia ofereix uns llibres a 1€ i en compro un. Després de llegir-lo hi deixo constància en el post La relójica invisible, de Serena Urdiales. Cap a finals de mes, faig memòria d’un llibre entranyable per a mi, Historia de Roma, d’ Indro Montanelli.

Inicio setembre parlant de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i aquest em porta a recuperar la memòria d’un cabrerenc mort pels nazis: Esteve Rovira i Rovira. Pel que fa a les lectures, m’acompanya Joseph Roth i comparteixo el fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café, per anar fent boca de la tardor.

Un diumenge d’octubre em descobrerix un món de desconeixia i a tocar de casa. Ho explico al post Petits paradisos propers.

De novembre en destaco la lectura d’Espartaco, de Howard Fast, amb la seva (per desgràcia) colpidora actualitat. També la sorpresa de descobrir una nova faceta de l’amiga Susana Hernández com a escriptora de novel·la negra amb el seu nou llibre Curvas peligrosas. Vaig començar el mes explicant la història del gosset Klaus i poc després vaig saber que va tenir un final feliç.

Aquest darrer mes de l’any he anunciat la presentació del llibre de poemes infantisl Fantasies sense barret, de Carme Rovira, el qual va ser un èxit, per cert, i espero poder posar fotos quan me les envien i comentar-ho una mica millor. Per acabar, he fet una reivindicació de Nadal, de les nostres arrels i de la nostra infantesa. Però voldria acabar el darrer post amb una frase que em va agradar moltíssim, perquè em sembla del tot encertada. És del llibre de Joaquim Amat-Piniella, K.L.Reich i ja la vaig citar en el seu moment. Avui torno a recuperar-la:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

Bon any!

NADAL BLANC

Aquesta foto tan nadalenca va ser feta el passat 4 de desembre a Viena, concretament al Rathaus Park, el parc de davant de l'ajuntament.

Si la ciutat nevada ja presentava un aspecte de postal de Nadal, aquí encara més amb les parades, els arbres engalanats, i la decoració de la que forma part aquesta caseta davant de la qual ens vam col·locar.

Per a mi va ser un regal el fet de trobar neu, perquè mai he estat a una ciutat nevada, només he trepitjat neu de petita les poques vegades en que anavem a Núria o a la Molina, i parlo d'abans que es posés de moda anar a esquiar. Així doncs, la neu i l'ambient van afavorir aquest fenomen retrospectiu (o introspectiu, segons es miri) de tornar a la infantesa.

És per això que m'agrada aquesta foto, encara que no sortim gens afavorides, perquè han sortit les nenes que portem a dins. Miro la foto i no veig els anys que arrosseguem, fins i tot jo semblo una mena de gnom, però bé, això és perquè jo tinc una part una mica màgica. Aquesta foto també em serveix per a demostrar que el fet que ens agradi el Nadal és per la capacitat que té d'evocar aquest infant que viu dins nostre.

Bon Nadal!