SIGNATURES DE '20 RELATS DE LA FI DEL MÓN' AVUI, DIADA DE SANT JORDI

D'aquí una estoneta surto cap a Barcelona per començar el 'tour' per les llibreries on tindrà lloc la signatura de l'antologia 20 relatos del fin del mundo/20 relats de la fi del món, en la qual participo.

Em fa molta il·lusió conèixer els altres autors del llibre i veure l'ambient que es respira tant al centre (on hi serè a la tarda) com als barris (on hi vaig ara).

Que tingueu tots un feliç i fructífer Sant Jordi!

DINS 'LA RATERA'

Dijous passat vaig tenir el plaer de ser convidada a l'assaig general de La Ratera, obra de teatre escrita per Agatha Christie el 1952, a la Sala Cabanyes de Mataró. Hi vaig anar amb els companys d'un curs que estic fent ja que un dels directors, Toni Grané, és també company nostre.

El vespre semblava haver-se fet especialment per aquell acte. Una pluja minsa i insistent es deixava caure des del cel encapotat, inesperadament fred, des de feia unes hores. Un efecte hivernal i sinistre que va predisposar els nostres ànims molt abans que s'aixequés el teló.

Un cop ens vam haver reunit tots els companys, van obrir la persiana del local i vam poder accedir dins la sala del teatre. Aprofitant l'avinentesa vaig seure a primera fila, a tocar de l'escenari. Davant dels meus ulls es desplegava una visió de llar antiga, amb els seus mobles clàssics i acollidors, la seva xemeneia encesa i, al fons, una vidriera entelada pel fred suposat que s'endevinava en les branques gelades d'un arbre fictici.

Uns minuts després començava l'obra. Malgrat el buit deixat per l'absència de públic, de seguida ens vam deixar acotxar per la calidesa de la casa d'hostes regentada pel matrimoni Ralston: Monkswell Manor. Però aquesta sensació duraria ben poc. Aviat l'atmosfera inquietant que es configurava a mida que hi intervenien els diferents personatges ens va arrosegar cap a l'àmbit de la intriga. Embolcallats per la trama, el cap va començar a elaborar conjectures... qui seria l'assassí? quina, la propera víctima?

L'ambientació, el vestuari i, sobretot, les actuacions, ens van fer perdre el món de vista per ubicar-nos en aquell indret i en la obscura història que hi tenia lloc. Una història que no desmereix la creada per la dama del crim.

En un nou gest de generositat, els membres de la companyia ens van deixar retratarnos al 'hall' de Monkswell Manor. Afortunadament, l'assassí ja havia marxat.

Més informació sobre l'obra aquí: La Ratera

'LA AUTOPISTA DEL AMOR', de SUSANNA BARRANCO

Aquest mes de març els meus posts parlen d'obres amb les que hi tinc alguna mena de participació. El primer tractava del llibre col·lectiu 20 relats de la fi del món, el segon del CD Panda Sonora i aquest darrer el dedicaré a una novel·la amb la que he tingut una petita col·laboració: La autopista del amor.

La soledat i una vella Vespa són els companys de viatge de Uma, la protagonista d'aquesta inspiradora aventura en forma de faula. Una epopeia que té com a objectiu complir una antiga promesa: la que el pare d'Uma va fer a la seva mare i que mai va poder realitzar.

Després d'anys de vida anodina, lligada a un treball descoratjador i a un marit desil·lusionat, la protagonista trenca amb tot i decideix posar rumb a Paris. La mou el desig de fer realitat el somni del seu pare, mort  fa poc temps, de portar fins a la tomba de Jim Morrison la cançó que va escriure a la seva esposa, la mare de Uma, poc abans de morir. Com a ell li hagués agradat, la jove parteix cap a la ciutat de la llum conduint la vella Vespa dels seus pares. A partir d'aquest moment la noia ja no tornarà a ser la que era.

A mesura que s'allunya de la seva ciutat Uma va deixant enrere els llasts que l'havien ancorat en l'amargor. A poc a poc, ajudada per les diferents persones que va trobant en el seu camí, aprèn a percebre detalls al seu voltant i en si mateixa que li havien passat desapercebuts fins llavors. Gràcies a la particular visió d'un pintor bohemi establert a Cotlliure, als consells d'una pagesa de la Borgonya o la saviesa d'un aficionat ornitòleg que viu una vida d'asceta, la protagonista va descobrint que l'amor és el veritable motor que ens mou i ens anima.

A més dels diferents personatges que van apareixent, el paisatge que l'acompanya l'ajuda a definir els matisos de la vida. Els camps de vinyes, les muntanyes, l'asfalt, la ciutat immensa, són aspectes d'un present que es manifesta amb múltiples facetes. I en cadascuna d'elles veiem reflectir el rostre de Uma.

Però una vegada a París, les coses no li resultaran tan fàcils com ella creia. Dur a terme la promesa del seu pare li costarà un disgust i no pocs esforços. No obstant això, l'amor segueix el seu curs i a Uma ll'enxamparà a la vora del Sena. Una trobada fortuïta, un llibre anhelat i una latent passió acabaran per fusionar-se en el seu destí.

L'autopista de l'amor és una novel · la d'àgil lectura, una al·legoria sobre la importància de la senzillesa i dels petits detalls. A través de breus anècdotes ens apropa a la part més pura del nostre interior: als records, de la infantesa, a les primeres passions ... I amb aquesta senzillesa i aquesta puresa va desgranant lentament tots els sentiments que maneja l'amor. De l'amargor a l'esperança, de la desil·lusió al desig i l'odi a la passió, el trajecte de Uma es converteix en un aprenentatge que ens demostra que l'amor mai se sap tot.

La seva autora, Susanna Barranco, és actriu, directora, poeta i dramaturga. Diplomada al Col·legi del Teatre i graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona, ​​té la seva pròpia companyia de teatre. Ha estrenat dos documentals sobre violència de gènere, Ferides i Buits, ambdós emesos en televisió (Canal 33 i TVE2). L'autopista de l'amor és la seva primera novel · la.

He tingut el plaer de poder col· laborar en aquest llibre escrivint els breus poemes que precedeixen cada capítol, els haikus del viatger. Amb cada un d'ells he intentat destil·lar l'essència del que es narra per donar un aire més poètic a l'argument. Un detall més de senzillesa amb què he pretès realçar la força d'aquesta història tan vital i tan humana.

'PANDA SONORA', de NIKOSIA

Ya he escrito en otras ocasiones sobre estre grupo que une música y literatura, pero esta vez me mueve un motivo muy especial ya que la letra de una de las canciones de su último trabajo, Panda Sonora, es obra mía.

Nikosia es una banda liderada por el escritor Francesc Miralles, un autor todoterreno a quien le gusta componer bandas sonoras no sólo para sus libros sino también para los de otros escritores. Así, estos últimos años han visto la luz  cuatro álbumes: Retrum, The long journey of wolves, The ghost of tomorrow y Panda sonora, el más reciente. Pero el vínculo literario no se limita a Miralles, también alcanza a la vocalista, Rocío Carmona, editora y autora de dos novelas juveniles de éxito: La gramática del amor y El corazón de Hanna.  

Estos músicos generosos, se ofrecieron a interpretar una canción sobre las novelas que voy a publicar este otoño y me propusieron que yo misma escribiese la letra. Confieso que fue un reto porque nunca lo había hecho y aún menos en inglés. Sin embargo, me hacía tanta ilusión que no pude resistirme. Intenté resumir el espíritu de los dos libros en varias estrofas que luego ellos mismos acabaron de pulir. El propio Miralles compuso una preciosa melodía que también simbolizaba el sentido de las novelas. El resultado ha sido Rock Fairies, una pieza con un inicio delicado y mágico que va cobrando ritmo poco a poco. 

Estoy muy satisfecha del resultado y muy ilusionada por formar parte del CD Panda Sonora junto a otros escritores, algunos debutantes y otros ya consolidados.

Para conseguir ejemplares sólo es necesario enviar un email indicando nombre, apellidos y dirección postal a: nikosiamusic@yahoo.com

Rock Fairies aún no está colgada y yo no sé cómo hacerlo, por lo que pongo dos de las canciones que más me gustan de este álbum.

Wings of the Soul (El corazón de Hannah, Rocío Carmona)

Sleeping Heart (El bosque de los corazones dormidos, Esther Sanz)

EL FIN DEL MUNDO IMAGINADO POR 20 AUTORES DISTINTOS

Hace ya unos meses que la escritora Isabel del Río me propuso participar en la antología 20 relatos del fin del mundo, escribiendo un texto sobre como imaginaba yo que podrían ser nuestros últimos días. La idea me atrajo, porque para mí es siempre un estímulo tener que ajustarme a un tema concreto o participar en un proyecto conjunto bajo un mismo objectivo pero, además, me gustaba el concepto: una visión múltiple narrada desde la perspectiva y bajo los diferentes estilos y géneros de una veintena de creadores. Un reto y un aliciente para mi curiosidad, todo en uno.

Me puse a escribir enseguida, ilusionada por ayudar a impulsar a una editorial, Otros Mundos, fruto de una ilusión aún mayor y del amor a la literatura de sus creadores, así como de las numerosas personas que colaboran con ella aportando su creatividad.

En unos pocos días redacté mi historia, que nació con la voluntad de dar una visión algo mística al final de la humanidad. El título me lo proporcionó Milán Kundera, así como una cita muy inspiradora que resume la esencia de mi relato.

Aquí pongo el inicio que he ilustrado con un dibujo de mi hermano, Jordi Tarragó Castrillón, que aunque lo hizo mucho antes de que yo me pusiera a escribir, por algún extraño casual, me hace pensar en la protagonista.

" LA SOPORTABLE LEVEDAD DEL SER

Sílvia Tarragó Castrillón

"¡En efecto, quien busque el infinito, que cierre los ojos!"

Milan Kundera. La insoportable levedad del ser.

Dibuix de Jordi Tarragó Castrillón

Aunque su piel era ya de por sí bastante clara, la palidez que vio reflejarse en el espejo le resultó alarmante. Sara acababa de levantarse y, mientras se lavaba la cara, se sobresaltó al ver la extrema lividez de su rostro.

            De hecho, el tono que mostraba su epidermis era más bien una pura transparencia. Como si el color hubiera huido dejando en su lugar una extensión opaca de inerte epitelio.

            Se miró las manos. Un matiz mortecino las cubría también, dándoles una apariencia espectral. Sara notó como el espanto inyectaba brío a sus arterias y disparaba su corazón.

            Algo malo le estaba sucediendo."

Los escritores que participan en esta antología se enmarcan en estilos muy distintos y sus trayectorias son igualmente dispares. Muchos de ellos tienen una sólida obra literaria y otros despuntan con sus creaciones. Se trata de Albert Calls, Anabel Botella, Eduardo Hojman, Francesc Miralles, Gabriel García de Oro, Helena Pons, Inés Macpherson, Isabel del Río,  Javi Araguz, Joan Llensa, Jordi Cantavella, Luís García de Oro, Marcelo Mazzanti, Menut, Rocío Carmona, Silvia Adela Kohan, Susana Vallejo, Teresa Roig y Víctor Alós Yus.

Encontrareis información sobre los autores y fragmentos de los relatos apocalípticos con los que participan, en estos enlaces:

Menut - Albert Calls
Eduardo Hojman - Anabel Botella
Gabriel García de Oro - Francesc Miralles
Inés Macpherson - Alena Pons
Joan Lensa - Javi Araguz - Isabel del Río


El prólogo está escrito por Jordi Sierra i Fabra y se incluye el relato ganador del concurso Yo Sobreviví al Fin del Mundo, de Víktor Valles.

Dentro de muy poco, concretamente el 18 de este mes de marzo 20 relatos del fin del mundo y 20 relats de la fi del món verán la luz y, quizás, aportaran también luz al misterio que representa imaginar cómo acabaremos. Mientras tanto, puedes reservar ejemplares en la tienda on-line de la editorial. El 30% de los beneficios del libro se destinarán a fines sociales.

Pre-order 20 relatos del fin del mundo

'EL ARTE DE CONDUCIR BAJO LA LLUVIA', de GARTH STEIN

Aquesta és la història d'un noi, mecànic i pilot de carreres de cotxes, que ha d'enfrontar-se a una terrible tragèdia que irromp a la seva vida posant-la cap per avall. Tot el que li va passant ens arriba a través de les explicacions del seu gos, Enzo, qui s'erigeix en narrador de l'experiencia vital a què ha d'enfrontar-se el seu amo.

Així, des de la particular perspectiva de l'animal, trobem una reflexió senzilla i a la vegada lúcida de com encarar-se a les dificultats. Es tracta, doncs, d'una novel.la que  podria etiquetar-se com a lectura de "pensament positiu", un autoajut disimulat l'originalitat del qual rau en el narrador, una mica en la linia inaugurada amb El curiós incident del gos a mitjanit, que posiciona al lector dins l'òptica d'algú que es mira les coses de manera molt diferent a l'habitual, que sol ser la nostra.

Però a banda de les impressions canines sobre les repercussions que els fets produeixen en el seu amo, la historia s'explica prenent el símil de la conducció com a metàfora. La vida és la cursa i els problemes els obstacles que cal superar.

Les conclusions del gos per a mi són molt encertades, en l'única cosa en que no estic d'accord és amb el desig que sent de reeencarnar-se amb ésser humà, jo, en canvi, voldria reencarnar-me en gos.

'BOTXAN', de NATSUME SÔSEKI

 Malgrat ser una novel.la consagrada i el seu autor ben conegut al seu país, Japó, on es va publicar l'any 1906, fa només cinc anys que aquest llibre va arribar a les nostres llibreries. Edicions Proa el va editar en català i  Impedimenta en castellà (en una edició preciosa, per cert). El mateix any, l'obra va ser guardonada amb el Premi Llibreter.

Botxan, paraula japonesa utilitzada per referir-se a un nen consentit, explica la història d'un jove de Tòquio que ha d'anar a treballar de mestre a una illa del Japó. Allà es trobarà amb un seguit de personatges i de circumstàncies que anirà relatant de manera desimbolta, amb petits tocs d'humor. A través d'aquestes anècdotes l'autor aconseguirà oferir-nos un peculiar mosaic on reconeixerem moltes de les facetes de les relacions humanes.

He llegit que aquest escriptor va influenciar a Mishima i a Murakami, entre d'altres. Personalment el trobo ben diferent, molt més lleuger que Mishima i més realista que Murakami. Vaig llegir la novel·la en un no res, disfrutant de la ingenua simplicitat amb què retrata els trets humans, les senzilles reflexions que n'estreu, i, sobretot, la vigència que fa que ens sentim tan propers al protagonista, als seus pensaments i a les seves conclusions.

De tota la novel.la, em quedo amb el moment en què van a pescar. Un instant que serà de vital importància fins al punt de convertir-se en el detonant de tot el que s'esdevindrà després. D'aquesta anècdota, destaco la reflexió de "Botxan", el protagonista, un exemple clar de com són els seus raonaments:

"Els que pesquen o cacen, en general, són gent sense pietat. Com s'explica, si no, que els faci contents matar unes pobres bèsties. És normal que tant els peixos com els ocells s'ho passin més bé vivint que no pas sent immolats. Si fos un home que per a viure hagués de pescar o caçar, ho entendria; però guanyant-se la vida sense problema, a sobre té el vici de matar animals: trobo que és un luxe odiós. És el que jo penso, però no li ho vaig dir perquè, com que és llicenciat en literatura, parla com un llibre i estava segur que no el podria vèncer discutint".


També són destacables les referències i els dobles sentits que apareixen a la novel·la en relació amb haikus força coneguts, que l'escriptor utilitza per fer l'ullet al lector coneixedor de la literatura japonesa. Afortunadament, per aquells que no ho estan hi ha unes notes a peu de pàgina que ajuden a relacionar les expressions de Soseki amb els famosos versos japonesos. Un tipus d'escriptura que l'autor també va conrear.