‘L’ARQUITECTE DE SOMNIS’, de TERESA ROIG

Sempre m’han atret les històries que hi ha rere les façanes dels edificis. Per això, quan em vaig assabentar de la publicació d’aquesta novel·la vaig saber que era per a mi. Una obra inspirada en la construcció de La Pedrera era una temptació massa gran per no deixar-m’hi caure... I ho vaig fer, assaborint cadascuna de les delicades peces que formen un relat tan artístic i inspirador com el propi monument.

Teresa Roig s’endinsa en la vida d’Antoni Gaudí i perfila un gran mosaic de persones i de circumstàncies que, en conjunt, formen una estructura perfectament equilibrada. Tot té un sentit argumental que embolcalla  i arrossega gràcies a l’habilitat de l’escriptora. Amb una escriptura àgil i elegant,  conforma una narració feta de petites porcions de la trama que donen una visió polièdrica de la història. D’aquesta manera, no només ens trobem amb la trajectòria vital i professional de Gaudí sinó amb la de tots aquells que, d’una manera més o menys directa, van tenir relació amb la construcció d’un dels edificis més emblemàtics de Barcelona.

L’acció transcorre a cavall entre finals de segle XIX i començaments del XX, una època de renovació i projecció de la ciutat comtal que es recull magníficament a la novel·la. Hi ha un gran treball de documentació però, també, d’introspecció dels personatges que viuen de maneres molt dispars els canvis que es van produint. La Pedrera sintetitza aquestes maneres de concebre i entendre el món, perquè hi ha qui la veu com un despropòsit, uns altres com una broma i, només uns pocs, com una obra d’art.

L’arquitecte de somnis és un bellíssim tribut a un home honest, un esperit ferm que no es va allunyar mai del seu camí. La seva mort en va ser la prova. El futur va acabar per donar-li el reconeixement que mereixia i ara, gràcies a aquest llibre, els lectors podem veure en la Casa Milà molt més que una part del Patrimoni de la Humanitat. Ara hi veiem les passions, els records i els somnis que hi conviuen. 

'LA LADRONA DE LIBROS', de MARKUS ZUSAK

Este mes de noviembre se estrena en Estados Unidos la película The book thief, adaptación de la novela del escritor australiano Markus Zusak La ladrona de libros. Me ha parecido una buena ocasión para recomendar la lectura de esta maravillosa historia, ya que en España  el largometraje no llegará hasta marzo de 2014. Así que, aquellos que aún no lo hayáis leído, tenéis cuatro meses para haceros con el libro y disfrutar de sus  quinientas páginas.

El comienzo es de lo más original, porque lo encabeza un prólogo donde la narradora se presenta a sí misma, y ésta no es otra que la mismísima Muerte:

“Primero los colores.

Luego los humanos.

Así es como acostumbro a ver las cosas.

O, al menos, así intento verlas.”

De esta manera tan curiosa se nos va revelando la historia de una niña de nueve años, Liesel Meminger, que empieza una nueva vida al irse a vivir a un pueblecito cerca de Múnich donde se encuentra su familia de acogida, un matrimonio humilde y entrañable. 

La acción, que transcurre en la Alemania nazi, da inicio un poco antes de que estalle la Segunda Guerra Mundial y continúa durante el conflicto que devastó la Europa de los años treinta y cuarenta. Mientras Adolf Hitler y su partido dominan el país imponiendo su política totalitaria, Liesel encuentra la manera de evadirse de todo ese horror a través de los libros. Gracias a su nueva familia, que la enseña a leer y le hace descubrir el valor de la lectura, la niña aprende que la literatura es un preciado refugio con el que poder superar la dureza de la época que le ha tocado vivir.

“Poco a poco, la estancia empezó a encogerse hasta que la ladrona de libros pudo tocar las estanterías, a unos pocos pasos de ella. Pasó la palma de la mano por la primera, atenta al rumor de las yemas de los dedos deslizándose sobre la columna vertebral de los libros. Sonaba como un instrumento o como las notas de unos pies a la carrera. Utilizó ambas manos. Recorrieron una estantería tras otra. Y rió. La voz resonó en su garganta, y cuando al fin se detuvo en medio de la habitación, pasó varios minutos dirigiendo la mirada de las estanterías a sus dedos y de estos a las estanterías…

¿Cuántos libros había tocado?

¿Cuántos había sentido?”

La escritura ágil y algo mordaz hace que el relato no caiga en el sentimentalismo, algo a lo que también ayudan los pintorescos personajes y muchas de las anécdotas que forman la novela. A pesar de que hay momentos que reflejan a la perfección la dureza de esos años, la narración destaca los aspectos más favorables del ser humano y, sobretodo, su capacidad para resistir.

La ladrona de libros es una fábula deliciosa ambientada en uno de los más terribles episodios de la historia. Un cuento tan lleno de luz que nos hace perder el miedo al temor.  

'CIMS BORRASCOSOS', de EMILY BRÖNTE

El primer any que vaig anar a l’institut ens van proposar una sèrie de llibres d’entre les quals jo vaig triar aquesta novel·la. Llavors devia tenir uns 14 o 15 anys i duia poques lectures a l'esquena. Per això, la història em va impactar i em va atrapar de tal manera que el vaig llegir amb voracitat. Recordo haver-me passat una tarda sencera perduda en les misèries i les passions dels protagonistes, incapaç de deslliurar-me de l’atracció fatal del relat.

Els anys van passar i a la memòria va quedar el pòsit d’aquella forta impressió que Cims Borrascosos m’havia deixat. Malgrat la rapidesa amb que, posteriorment, he anat oblidant d’altres lectures, el record d’aquesta ha persistit, com l’espectre de Catherine, la protagonista,  persevera  en la recerca del seu estimat. Per això quan, gairebé trenta anys després d'haver llegit aquesta novel·la per primer cop, a la Biblioteca Ilturo la van triar per a la tertúlia del mes de novembre em vaig alegrar.  Tanmateix, també vaig amoïnar-me una mica tement que el record que en guardava, com molt sovint passa, no li fes justícia.

No sé si el destí va aliar-se amb tot això, però va resultar que a la biblioteca no tenien prou exemplars i, per no haver d’esperar-me, vaig agafar el vell volum que havia llegit tres dècades enrere. En començar a llegir-lo em va sorprendre el fet que el narrador fos el llogater, això no ho recordava, tot i que sí el fet que la narració arrenca amb la seva arribada i la fantasmal aparició que desperta la seva curiositat. A mida que vaig anar avançant vaig anar recordant els personatges i gran part dels fets que s’expliquen, però, sobretot, vaig tornar a sentir el mateix impacte que trenta anys enrere.

En un primer moment, la novel·la cerca inspirar llàstima cap a l’ésser desvalgut, el petit Heathcliff, rescatat dels carrers de Liverpool per un home que vol donar-li una llar.  El lector s’entendreix quan s’assabenta que la família d’aquest bon jan només ofereix hostilitat a l’infant, tanmateix, una espurna d’esperança es desperta quan es veu que la filla petita del benefactor, la Catherine, aviat sent simpatia cap al nouvingut. Tanmateix, del lleu sentiment de tendresa i pietat que neix en el lector comença  a brotar una certa malfiança. Aviat es té la certesa que l’orfe, incapaç de lliurar-se als bons sentiments, va covant un ressentiment que va molt més enllà de la venjança. 

Així, a poc a poc, es fa evident que l’odi és l’única motivació d’aquest personatge sinistre, esgarriat i del tot cruel. Una tendencia només continguda  pel lligam que l’uneix a la Catherine amb qui manté una relació fosca i pregona, tan incontrolable com els vents que sacsegen els cims. Orbitant entre els dos protagonistes  es troben els vincles terribles, devastadors, que estableixen amb els altres personatges. Unes figures que no tenen cap mena de valor davant les pulsions que animen en Heathcliff i la Cathy. Per això, les seves motivacions acaben per topar amb la necessitat de rescabalar-se de'n Heathcliff, una exigència que es multiplica amb la mort de la Catherine. A partir de llavors, és una davallada a la mort en vida, a la desesperança, a la buidor d'una vida sense afecte i sense amor.

Malgrat la desolació i la tragèdia que amaren tota la novel·la, hi ha quelcom que encara avui em crida i em manté aferrada a les seves pàgines.  És una cosa visceral, perquè en imaginar tot el que es va narrant els batecs se m’acceleren i és com si aquella força que mou la història em colpegés just a l’estómac. Crec que, en certa manera, aquella passió estimula foscors amagades en la nostra ànima i fa que ens reconeguem en un dolor tan gran com el de la pèrdua de'n Heathcliff, en una desesperació tan decadent com la del Hindley, en un desamor tan immens com el de l’Edgard, però, sobretot, en una nostalgia tan pregona i anhelant com la de la Catherine.

Ahir, buscant informació sobre Cims borrascosos, vaig descobrir que existeix una cançó inspirada en la novel·la: Wuthering Heights, de Kate Bush. És molt coneguda i jo l’he sentida molts cops sense escoltar què deia. 

Quan vaig fixar-m’hi, un estremiment va recordar-me que al meu pit hi bategen els mateixos neguits, la mateixa nostalgia que implora. ‘Sóc jo, Cathy, he arribat a casa’.

‘SENY I SENTIMENT’, de JANE AUSTEN

La primera novel·la que vaig llegir d’aquesta autora va ser Orgull i prejudici, la que diuen que és la seva millor obra. Em va agradar tant que vaig continuar amb Emma, i després vaig passar a d’altres lectures amb la intenció de tornar a Austen més tard o més d’hora. Ha estat ara, quatre anys més tard, que ho he fet, aquest cop amb Seny i Sentiment, ja que va ser el llibre triat pel Club de Lectura de la Biblioteca Ilturo, el passat mes de setembre.

Com ja m’havia passat amb Orgull i prejudici  em va costar una mica d’entrar-hi ja que la temàtica no m’acabava de fer el pes. Els problemes socials i sentimentals que es plantegen al començament em semblaven una mica nimis, i el llenguatge massa enrevessat. No obstant això, de la mateixa manera que a l’altra novel·la, gairebé sense adonar-me em vaig anar encaterinant de les dues protagonistes. Tot d’una vaig comprendre el símil que s’amaga rere les reaccions de cadascuna, el cap i el cor, la joventut i la maduresa, una reflexió a la que Austen ens condueix de manera subtil però amb molta precisió.

La novel·la explica la història de dues germanes de caràcters molt diferents que s’enfronten i es plantegen la vida des de perspectives molt oposades. Les dues noies, Elinor i Marianne, viuen en un poble d'Anglaterra a finals del segle XVIII amb la seva mare, que acaba de quedar-se vídua, i una germana més petita. L'Elionor, que és la gran, és tranquil·la, pacient i assenyada, mentre que la Marianne és passional i impulsiva. Contràriament al que podria semblar, el fet de ser tan diferents les uneix encara més i fa que comparteixin les seves angoixes i temors pel que fa als seus problemes sentimentals.  Elionor està enamorada d’un home que té un compromís previ amb una altra noia, i Marianne es seduïda per un jove que acaba per deixar-la plantada després d’haver-li donat esperances. Aquests desenganys fan que el vincle entre les  dues germanes es faci més ferm i que aprenguin l’una de l’altra.

Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar, amb el pseudònim de ‘A Lady’, l’escriptora britànica Jane Austen.  El primer esborrany duia el títol de Elinor and Marianne (el nom de les protagonistes) i el va escriure el 1795, quan tan sols tenia 19 anys. Finalment el llibre va ser publicat amb el títol que coneixem ara, traduït al català com Seny i Sentiment, el 1811.

Jane Austen recrea el món que li va tocar viure d’una manera realista que es manifesta en el retrat que fa de la societat, en com analitza les emocions que torturen les protagonistes i en la reflexió que s’inclou a través dels diàlegs. Elinor i Marianne tenen molt de la pròpia Austen, tot i que sembla que és la més jove la que du més essència de l’autora.

La dualitat entre les dues germanes fa pensar en les dues èpoques que formen el context en què es va escriure la novel·la:  la Ilustració i el Romanticisme. Els temperaments de cada una de les noies tenen trets que es poden relacionar amb aquests dos períodes, però, també, són una metàfora de les èpoques de la vida humana: la joventut, amb la seva irreflexió i visceralitat, i la maduresa, més reposada i tranquil·la.

Seny i sentiment, no és l’obra més destacada de Jane Austen ja que és considera que el seu millor treball és Orgull i prejudici, malgrat tot, està considerada com a un clàssic de la literatura anglesa. Això és innegable, perquè descriu de manera molt precisa tot un món i tota una psicologia. Amb la perspectiva del temps, Austen ha aconseguit proporcionar als lectors un viarany antropològic que els mena directament dos segles enrere. I, a través dels neguits de les dues protagonistes, el lector estableix un diàleg amb les emocions i les ànsies de la pròpia Jane Austen.

Exposició fotogràfica 'El jardí dels somnis'

No fa gaire vaig anar a la inauguració d'aquesta fascinant mostra, obra de l'escriptora Núria López Garcia i, tot i que ja havia vist alguna fotografia, no vaig poder evitar quedar captivada pel desplegament d'imatges exposades que semblen extretes d'un bosc imaginari.

Tal com va explicar l'autora de les instantànies, es tracta de retrats de flors i plantes del Jardí Botànic de Barcelona que la van inspirar en veure com la Natura pot oferir imatges ben inusuals si ens prenem la molèstia de fixar-nos-hi. És per això que,  observant les fotografies de la Núria López, es té la impressió de veure estranys espècimens de alguna flora llunyana quan, en realitat, són flors força comuns retratades amb un enfocament que les atorga un caràcter màgic.

'El jardí dels somnis' és un nom que fa justícia a l'exposició, perquè el visitant té la sensació de passejar per un verger d'un món de conte.

Núria López va començar a interessar-se per la fotografia ben aviat, seguint les passes del seu pare, el fotògraf vilassarenc, Fèlix López Teixidó. Els seus retrats han estat exposats al Museu Monjo, a Can Bisa i a la Bilioteca Ernest lluch, en el marc de les exposicions fotogràfiques del grup "Una mirada particular". 'El Jardí dels somnis' és la seva primera mostra a títol individual.

Les fotografies s'exposen i es poden adquirir al Favela-cafè, de Vilassar de Mar (Pl. Àngel Guimerà, 6),  tot aquest mes d'octubre a partir de les 7 del vespre.

‘Muret 1213 – Càtars!!!’, una història que cal no oblidar

Alguns dels protagonistes principals:
Papa Innocenci III, Rei Felip August, Rei Pere i Comte Ramon.

La companyia Cor País Meu va portar, el passat dimarts 10 de setembre, a l’envelat municipal de Cabrera de Mar, el seu espectacle de teatre musical ‘Muret 1213-Càtars!!!’. Una original proposta de teatre escènic que recorda un dels episodis més dramàtics i cabdals de la història occitana i catalana.

La representació va començar amb l’arribada a la plaça d’un poble d’un grup de joglars i trobadors que escenifiquen la Croada que va tenir lloc al segle XII contra els càtars de Llenguadoc, i la batalla de Muret en la qual el rei Pere I de Catalunya va perdre la vida. La interpretació de la suite "No trencaràs el son dels càtars", de Jaume Arnella i Marcel Casellas, i d’un repertori de música occitana antiga, popular i tradicional, van donar inici a una narració històrica en clau satírica que explica els esdeveniments que van dur al genocidi de tot un poble i a l’anorreament de la llengua d’Oc, una de les més importants de l’Europa medieval, així com de la seva riquíssima cultura.

Els grans protagonistes: els cantaires!

Els actors, amb un vestuari i una escenografia volgudament senzills per evocar l’estètica de l’època, van saber recrear els fets i donar vida als personatges que van intervenir en el conflicte que va donar com a resultat l’expansió de França a costa de la destrucció de la cultura occitana. En l’hora i escaig que va durar la representació, el públic va poder retrocedir vuit-cents anys  i sentir el mateix que devien sentir els vilatans dels poblets medievals cada cop que una companyia de joglars els visitava.

Cor País Meu va néixer a finals del 2009 com a formació polifònica hereva del Cor de l’aula de Música Tradicional i Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La formació basa el seu treball en el repertori tradicional i popular català i en el repertori de la Mediterrània occidental, tractat amb els procediments més habituals i espontanis del cant a veus. En els seus dotze anys de trajectòria, el Cor ha realitzat nombroses actuacions i concerts arreu del territori català, en terres occitanes i a l’illa de Sardenya. L’any 2010 va presentar el seu primer muntatge escènic, ‘Exili’, que va obtenir un èxit remarcable en la vintena llarga de representacions que va fer per Catalunya durant els dos anys següents.

La molt sensual Blanca de Castella.

‘Muret 1213 – càtars!!!’ està dirigit per Ramon Manent i Quim Lecina que han sabut unir actuació i música d’una manera molt fluïda. Les cançons occitanes, els cants populars i tradicionals combinen perfectament amb els diàlegs, la qual cosa afavoreix que els espectadors connectin amb l’època que es representa. El resultat és una obra que, sense caure en la sensibleria, mostra com el millor dels éssers humans pot sucumbir davant la pitjor faceta de l’ambició humana.    

Fotos: Cor País Meu.

Contigo en la memoria

Hoy me he despertado en aquella habitación de tu piso. Lo primero que he visto ha sido la puerta, justo a los pies de la cama. Luego, la ventana. Un modesto fulgor atravesaba, indeciso, los visillos. La finura de la tela apenas minimizaba la minúscula claridad del exterior. Quizás porque su función siempre fue más ocultar la visión del hueco del ascensor, al otro lado de los cristales, que impedir la escasa entrada de la luz. 

Al volverme hacia la pared opuesta, he visto ese armario tan grande o, al menos, así me lo ha parecido a mí desde la proyección de mi recuerdo.Después, me he fijado en la mesilla de noche y allí estaba aquella vieja radio que ya no funciona. Un impulso antiguo me ha empujado a incorporarme entonces. Como tantas veces antes que esta, he vuelto a acuclillarme junto a la mesilla, impelida por el mismo hábito que me movía en la niñez,  y he tomado con cuidado la caja de música. Me he sentado sobre el colchón, con ella en el regazo y, antes de abrirla, he acariciado los finos relieves de la madera. Después, la he abierto. Rac-rac-rac, he girado la manecilla para darle cuerda y, al soltarla, han comenzado a sonar unas notas quebradizas. El tintineo de la melodía se ha instalado en el ambiente como un trozo de sueño, de este sueño mío de estar en esta habitación tuya. Prendida en la armonía de ese instante, puede que haya sabido que era eso la eternidad. Y allí, en el infinito, justo al caer de la última nota, te he oído venir. 

La puerta corrediza estaba, como siempre, desplazada y desde la abertura se veía la pared del pasillo y las  baldosas octogonales de color terroso. Entonces te has asomado y me has mirado sin asombro. Como si ya supieras que yo estaba allí.  Llevabas esa bata de color morado y el pelo gris, un poco encrespado. Tan delgada como siempre y feliz, también como siempre, de verme. Cuando me he levantado para saludarte, tu humor, peculiar y a veces hasta absurdo, ha sido el primero en saludarme: ‘¡que pisas un sapo!’. Yo he sonreído y me he dado cuenta entonces de lo mucho que he añorado tu voz. ‘¡Venga, que ya han pasado las burras de leche!’ has añadido, y yo he sabido entonces cuánto puede encerrarse en una expresión.

Te he seguido, una vez más, por el pasillo, ese largo corredor que vertebra tu casa. Los muebles, y hasta las paredes, volvían a tener tu huella. Un rastro de vivencias y memorias que a mí me gustaba descubrir. Una vez en la cocina, he vuelto a ayudarte a preparar el desayuno. Mientras tu hacías café, yo he puesto en cada taza un par de cucharadas de leche condensada que he diluido en  agua caliente, tal y como me enseñaste. Después, cuando la cafetera ha borboteado, llenando el aire de ese olor a bienestar, has vertido en las tazas un chorro denso y oscuro. 

Nos hemos sentado en la mesita como solíamos, tú y yo frente a frente. Para no variar, he preferido tomar un trozo de pan del día anterior, como haces tú, en lugar de unas magdalenas. Porque en ese mendrugo me siento aún más unida a ti. En tu sencillez de antigua campesina, en la frugalidad de unos tiempos que yo sólo he vivido a través de tus historias. ‘Yaya, cuéntame cosas de tu pueblo’, he vuelto a pedirte una vez más. Y tú, complacida, has rememorado de nuevo aquellas anécdotas de ‘cuando eras chica’.

Hoy me he despertado contigo en la memoria. Porque hace tanto que ya no estás… Pero cada día me siento más como tú, apegada a mis recuerdos y feliz en la nostalgia. A veces, para sentirme mejor, yo misma me explico tus historias y entonces me parece que voy a abrir los ojos y a despertar, una vez más, en esa habitación.