'Cuentas pendientes', de Susana Hernández (Editorial Alrevés)

Susana Hernández i Rafaell Vallbona durant la presentació. Foto: Adriana Pujol.

La llibreria Vaporvell llibres de Premià de Mar va acollir el passat divendres, 2 d’octubre, la primera presentació de Cuentas pendientes, la nova entrega de la sèrie protagonitzada per les sotsinspectores Santana i Vázquez que publica l’editorial Alrevés. Amb aquest nou títol ja són tres els llibres que formen la saga policíaca creada per Susana Hernández el 2010 amb la publicació de Curvas peligrosas, que va estar considerada una de les tres millors novel·les negres editades aquell any.

En un ambient distès i agradable, afavorit pel caràcter de conversa que li va atorgar el presentador, Rafael Vallbona, els assistents van poder apropar-se a l’univers que amb tanta perícia ha sabut crear l’autora. Mentre desgranava en línies generals les particularitats de l’argument, Vallbona va anar incidint en els punts forts del relat amb constants referències als mestres del gènere. De Cuentas Pendientes va destacar l’agilitat narrativa, l’habilitat d’Hernández per intercalar trames i tancar-les oportunament i, també, el seu estil narratiu.

Aquesta darrera novel·la pren com a desencadenant de l’acció el segrest d’uns menors que hauran d’investigar les dues sotsinspectores. Alhora, es recuperen històries aparegudes a les dues obres anteriors, fets del passat que irrompen inesperadament. D’aquesta manera, a l’argument central se li afegeixen casos on encara quedaven fils deixats anar (d’aquí el títol), que Santana i Vázquez hauran de resoldre mentre s’afanyen en desmuntar una perillosa xarxa de tràfic de menors.

Com ja és habitual en aquesta saga, les dues protagonistes continuen patint sotracs emocionals i vivencials que acaben afectant la investigació. Aquestes batzegades existencials són, precisament, les que els donen profunditat i, com va remarcar Vallbona, fan què el lector empatitzi amb elles.

Un cop més, Susana Hernandez ha reeixit en la tasca de crear una novel·la que equilibra perfectament intriga i intimisme. Un relat que sedueix al lector per la seva càrrega de suspens, però que l’acaba captivant per les històries que arrosseguen les seves protagonistes. Cuentas Pendientes sembla tancar un cicle en la vida d’aquestes dues sotsinspectores i, al mateix temps, fa pensar en un canvi de rumb en la seva trajectòria. 

El llistó ha quedat molt alt, però Susana va demostrar que ni la pressió, ni el temps l’afecten. Confiarem doncs en el seu mestratge avalat per les seves magnífiques novel·les. 

L'autora durant la signatura de llibres al final de l'acte. Foto: Adriana Pujol

Presentació i tertúlia amb Isabel Del Rio

Aquest divendres, 16 d’octubre, acompanyaré a l’escriptora Isabel del Río en la presentació de la seva darrera novel·la, La vident de la lluna plena (Columna), que tindrà lloc a la llibreria Vaporvell llibres de Premià de Mar. Serà un acte informal i distès en forma de tertúlia amb l’autora per donar a conèixer aquesta magnífica novel·la als assistents.

La vident de la lluna plena és un relat que confronta realisme i màgia, ciència i ocultisme, a través de l’experiència personal de la protagonista. Es tracta d’un emocionant periple per la Barcelona menys popular recorrent indrets que amaguen històries insospitades. D’això i de moltes més coses xerrarem amb l’Isabel del Río, atès que és una gran coneixedora dels misteris que amaga la ciutat comtal.

En els següents enllaços es pot accedir a la ressenya del llibre i a una entrevista amb l’autora:

Ressenya La vident de la lluna plena.

Entrevista a Isabel del Rio.

‘Irène Némirovsky’ (Circe), de Elisabeth Gille

Mi pasión por la obra de esta autora es bastante reciente, pero la intensidad  de este sentimiento es tan vehemente que me ha llevado a reincidir en sus páginas una y otra vez. Desde el día en que la descubrí -pocos años después de que se publicara su obra póstuma, Suite Francesa-, he incorporado a mis lecturas muchas de sus novelas y espero acabar leyéndolas todas.

Este fervor, rayano a la devoción, que siento por la escritora ucraniana fue el que me arrastró a la lectura de su biografía, Irène Némirovsky escrita por la hija de la autora, Elisabeth Gille y publicada por Circe. Un relato escrito en primera persona que recupera la voz de la novelista, desde su infancia hasta su consagración en el mundo literario incluida la amenaza creciente de su prematuro y dramático final.

El libro ha sabido recrear la esencia del elegante estilo narrativo de Némirovsky y, además, su personalidad sensible, observadora y estremecedoramente lúcida. Algo muy meritorio, teniendo en cuenta que la autora de la biografía perdió a su madre cuando sólo tenía 5 años. Aún así, ha logrado desenterrar su elegante pluma, haciendo recordar al lector la incomparable capacidad de la escritora de Kiev para describir la psicología de sus personajes y los abismos de su sociedad. 

Es, precisamente, este universo de Némirovsky el que subyuga por su viveza, no sólo descriptiva sino emocional, ya que se nutre de las experiencias que, por suerte o por desgracia, le tocó vivir. Testimonio de un mundo convulso y cambiante, experimentó de primera mano la Revolución Rusa, el exilio, la invasión alemana de París y, finalmente, el genocidio llevado a cabo por los nazis. Y, como si las circunstancias históricas no fuesen suficientes, la joven Irène vivió además una peculiar situación familiar, un drama que aflora una y otra vez en sus novelas. 

Son estas, la desgracia del desamor materno, la vacuidad de la sociedad burguesa, la ausencia del padre, la incomprensión y la soledad... las vivencias que empapan todos y cada uno de sus libros. Unas emociones que su hija menor refleja a la perfección en esta brillante biografía novelada.

Aquí dejo los enlaces a las obras de la autora que he reseñado hasta ahora (El baile y Nieve en otoño también los leí pero no he escrito reseña):

Suite francesa

David Golder

Sang calenta

Jezabel

El vino de la soledad

Participació a la Setmana del llibre en Català amb el programa ‘De capçalera’

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes amb col·laboració amb l'Institut Català de les Dones, impulsa un projecte conjunt anomenat ‘De capçalera’ que promou els lligams existents entre un escriptor o escriptora i una biblioteca pública. Per la meva relació amb la Biblioteca Ilturo, la seva directora em va proposar participar-hi i vaig acceptar encantada ja que, certament, puc dir que és la meva biblioteca predilecte, ‘de capçalera’.

Ara, en el marc de la Setmana del llibre en Català, tots els autors de Capçalera hem estat convidats a participar en el Dia de les Biblioteques, que tindrà lloc el proper dimarts, 8 de setembre.

Entre els actes programats hi ha la trobada de les biblioteques i autors  per celebrar l’any de les biblioteques, la presentació del llibre digital #Decapçalera (que conté textos dels escriptors que participem en el programa en els que parlem sobre les biblioteques i el seu paper com a agents culturals) i la signatura d’exemplars de llibres per part dels autors de capçalera a les casetes de La Setmana.

En aquest enllaç podeu veure la programació per aquell dia: 

Dia de les biblioteques. Setmana del Llibre en Català.

'El vino de la soledad' (Salamandra), de Irène Némirovsky

En 1935, fecha en que se publicó esta novela, la autora ucraniana ya era una escritora consolidada y reconocida en Francia. Habían pasado seis años desde la publicación de la obra que la catapultó, David Golder, y aún mantenía el prestigio literario que había admirado incluso a sus colegas de letras. Nada hacía presagiar el destino funesto que interrumpiría ese ritmo literario que destilaba a un ritmo constante obras de la envergadura de El baile, Nieve en otoño o Jezabel. 

Irène Némirovsky, afincada en París desde hacía más de quince años, escribía mientras la historia hilvanaba la catástrofe. Ajena a ella, la escritora se dejaba llevar por los mismos recuerdos que gestaron David Golder para construir el argumento de su propia vida.

El vino de la soledad es la historia de una ausencia afectiva, de la carencia antinatural del amor materno con todas sus consecuencias. Este sentimiento ya lo había reflejado la autora cinco años antes en El baile, pero lo que en ese relato se condensaba en una potentísima anécdota alcanza en esta novela la profundidad de toda una existencia. Una vida marcada por una progenitora completamente abstraída de su progenie. Una mujer banal que, instalada en el egocentrismo, se limita a ignorar la infancia de su hija y a pasar por alto sus tribulaciones de adolescente, preocupada únicamente de que su crecimiento la envejece a ella.

El marco en el que se desarrolla la acción son los primeros años del siglo XX, en los distintos hogares en los que transcurrió la infancia y la adolescencia de Némirovsky: la casa familiar en Ucrania, la estancia en San Petersburgo y, más adelante, el exilio a Finlandia como preámbulo a su definitiva ubicación en París. En ese trasfondo cambiante, vemos el crecimiento de la niña y la lucha obstinada de su madre por evitar la madurez. Ambas se presentan como los opuestos de una dualidad que enfrenta sensibilidad y egocentrismo, intelecto y vacuidad, ser y apariencia. Una lucha en la que la protagonista está sola, aislada en su búsqueda de afecto, ante la insaciable necesidad materialista que mueve a sus padres.

En El vino de la soledad la autora vuelve a diseccionar el mundo de las apariencias y, de paso, el alma humana. Con una precisión exquisita, retrata una vez más la potencia de los sentimientos y su alcance a través del tiempo creando una historia universal. 

'La lliçó secreta' (Comanegra), de Francesc Miralles

Una de les lectures més refrescants de les que he pogut gaudir aquest ardorós estiu ha estat aquesta faula, signada pel versàtil i generós escriptor Francesc Miralles.

Ja fa més de dos anys que havia llegit una altra novel·leta al·legòrica seva, Barcelona Blues, i vaig quedar captivada tant per l’estil suggerent de la narració com per la idiosincràsia del protagonista. Aquí podeu llegir-ne la ressenya: Barcelona Blues.

Foto: Sofía GM.

La lliçó secreta posseeix la mateixa essència inspiradora, però està escrita des d’una perspectiva molt més personal. Com si l’autor volgués deixar-nos un testimoni anímic que ens servís de mapa espiritual. Un llegat que condensa la seva vocació de sherpa literari i la seva experiència en el camp de la psicologia i l'espiritualitat.

Hi ha molts referents en aquesta obra intensament breu que són els del propi Miralles: els viatges, les cites, la música i, sobretot, aquells mestres que sorgeixen de tant en tant en el nostre camí i que hem de saber reconèixer. Per això crec que aquesta és una faula merament humana, que parla sobre el tresor que amaga cada individu i sobre les riqueses que massa sovint no sabem trobar dins nostre. Una idea que ja es percep en la cita que dóna inici a la lectura, "Som més parents de les orquídies que dels simis" (Peter Sloterdijk), i que s’evidencia al final del llibre, "Cadascuna d’aquestes persones tracta d’escriure, de la millor manera que sap, el seu argument de vida. Totes són belles, fràgils i rares com les orquídies".

La lliçó secreta té la virtut de reconciliar-nos no només amb nosaltres mateixos sinó, també, amb el gènere humà. Ens ensenya que sempre hi ha una faceta creadora, sanadora o inspiradora en cadascú. Un potencial personal i únic que, tanmateix, no deixa de ser universal.

El llibre, que surt el proper mes de setembre, ha estat editat en català i castellà per Comanegra en la seva preciosa col·lecció 'Emocions': 

La lliçó secreta

La lección secreta

Entrevista a Isabel del Rio, autora de 'La vident de la lluna plena' (català)

Isabel del Rio en la presentació de 'La vident de la lluna plena'
a la llibreria La Font de Mimir.

Isabel del Rio és una escriptora nata. Treballa com a redactora, documentalista, lectora, correctora i labors similars per a diverses editorials, mitjans de comunicació, agències Literàries i per a d’altres autors.

La seva primera novel·la, Casa de Títeres, va ser publicada a l'abril de 2008 amb una gran acollida i al juliol d'aquell mateix any va sortir la segona edició. Dos anys després va publicar amb La Galera el primer volum de la bilogia La Casa de la Torre, i en 2012 el segon amb Otros Mundos. Aquesta obra, il·lustrada per Oriol Malet i Cristina Barros, combina els gèneres de la ficció i el terror i ha rebut crítiques molt positives, tant del món editorial com de la crítica literària i dels bloguers.

Però Isabel, a més de versàtil escriptora és també fundadora de l'editorial Otros Mundos que el 2012 va publicar 20 Relatos del Fin del Mundo / 20 Relats de la Fi del Món, una antologia de relats apocalíptics que aplega textos d'autors com Rocío Carmona, Jordi Cantavella, Teresa Roig, Javier García de Oro, Susana Vallejo ... i un pròleg de Jordi Sierra i Fabra.

Aquest mateix any les editorials Cossetània i Lectio van publicar 100 coses per fer a Barcelona almenys una vegada a la vida (en català i castellà), una original guia de la ciutat comtal que ha tingut una excel·lent acollida i que proposa passejades i descobriments per una ciutat que, segons ella "està plena de màgia".

Per si tot això fos poc, Isabel treballa organitzant esdeveniments i tallers culturals i literaris dins i fora de Barcelona. Una de les llibreries on realitza algunes de les seves activitats és la Font de Mimir on vaig poder veure-la recentment a la presentació de la seva última novel·la La vident de la lluna plena, publicada per Columna edicions el passat mes de maig. Aquesta magnífica obra va ser ressenyada en aquest post: La vident dela lluna plena i ara us convido a conèixer una mica més sobre la novel·la en aquesta entrevista.

Qui és la veritable protagonista de La vident de la lluna plena ¿Laia o Barcelona? 

Barcelona és una part molt important de La Vident de la Lluna Plena, ja que és en ella on es desenvolupa la màgia, el misteri i l’aventura amorosa de la novel·la, i les seves històries i llegendes em van ajudar a crear els secrets que recorre la Laia. Però, com en totes les meves històries, els personatges, els seus sentiments i psicologia són els amos de les pàgines. 

Que Laia, tingui una ment científica i sigui una escèptica ¿és una manera de mostrar el fràgil de la línia que separa el material de l'espiritual?

Jo no crec en aquesta divisió. La mitologia, la religió i la ciència són formes d'intentar explicar un món estrany per a l'home. Eliminar el factor emocional i espiritual és matar la nostra capacitat de sorpresa, i és així com avancem. Sempre he pensat que en el futur moltes coses que avui es titllen d'espirituals o paranormals no seran més que fets científics. Només cal fixar-se en la teoria de cordes, la gravetat o l'heliocentrisme.

Malgrat això, jo sóc com la Laia en aquest sentit, sempre intento buscar una explicació racional a tot, encara que el que m'envolta s'obstini a cridar-me que he de deixar de pensar tant i actuar més.

La història retrata una Barcelona molt diferent de la que està acostumat el lector, més enigmàtica i fosca, ¿era aquesta la teva intenció en escriure la novel·la?

La Barcelona de la Vident és real, és la Barcelona del teatre i la faràndula, de l'art i les festes nocturnes, de la noblesa i la bruixeria. No he necessitat molt subterfugi perquè realment la ciutat comtal amaga misteri suficient per a centenars de novel·les.

Quins llocs són per a tu els més màgics de la ciutat comtal?

El Parc del Laberint, l'Espai Barroc, el Casino de l'Arrebassada ... Són tants! I tots ells guarden secrets que anhelen ser descoberts.

En particular, per a mi, el lloc més màgic és el laberint d'Horta. Alguns dels meus records al parc estan relatats en la novel·la.

Com va sorgir la idea de la novel·la?

En una conversa amb el meu amic i mestre Francesc Miralles. Sabent que llenço les cartes, em va reptar a veure si era capaç de crear una novel·la en què el Tarot fos el protagonista. Això va ser per telèfon, mentre baixava les escales del metro, a la sortida ja tenia a la Laia i la carta de la seva mare en ment.

La resta va sorgir a partir d'una tirada del Tarot. Em vaig dir: "Si les cartes ha de ser les protagonistes, per què no fer que siguin la columna vertebral?". Per això us trobeu un dels arcans majors a l'inici de cada capítol.

T'has apartat una mica de l'estil misteriós i fantàstic de les teves obres anteriors ¿ha estat per aconseguir donar més versemblança a la novel·la?

La novel·la ho demanava. Casa de Títeres és pur realisme màgic barrejat amb erotisme i terror, La Casa de la Torre és terror i aventura, LoveFool és ficció i erotisme. La Vident de la Lluna Plena és un thriller inspiracional ple de misteri, màgia i amor.

Tot i així, la història de la Laia segueix la meva línia, barrejant somni amb realitat, ficció i història i, per descomptat, màgia quotidiana.

Va ser difícil no deixar-me portar pels meus instints i en alguns moments la meva part fosca els hi va fer passar malament als personatges, espero em puguin perdonar ;D

Hi ha data per a l'aparició de la traducció al castellà?

Encara no. Estic mossegant-me les ungles a l'espera de notícies. Fa poc vaig lliurar la traducció al castellà a la editorial Kailas. Quant sàpiga alguna cosa ho penjaré en els meus murs de Facebook, LinkedIn, Twitter, Instagram i al meu blog: La Odisea del Cuentista.