Tals dies com aquells

Al jardi de davant, molts anys abans del que explico

L’època de l’any que acull la Setmana Santa és el període que més m’agrada del calendari. Tot i que la meva fal·lera no té cap relació amb la commemoració religiosa, sí que hi té a veure el fet que aquests dies siguin festius. Perquè la meva passió té el seu origen en els meus temps d’estudiant, quan podia gaudir d’una setmana de vacances que em permetien fondejar en aquest lapse temporal i gaudir-ne. 

Llavors, els meus pares encara conservaven la caseta situada a la urbanització de Mas d’en Gall, a Esparraguera, on estiuejàvem i passàvem els caps de setmana. Es tractava d’una vivenda petita, de només dues habitacions, que ens empenyia enfora, cap al jardí o cap al porxo, on trobàvem l’escalf d’uns raigs primaverals que acolorien les plantes amb una lluïssor acabada d’estrenar.

A diferència del que passava a Barcelona, allà les hores avançaven més a poc a poc. Els intervals entre els àpats eren un parèntesi tan ampli que feina tenies per omplir-los. I són, precisament, aquells lapses temporals els que ara, trenta anys més tard, em provoquen enyorança. Però és una nostàlgia de sensacions, més que no pas de fets. Enyor de sentir com la realitat s’esvania i es fonia amb la ficció amb què omplia el meu oci. De intuir en l’ambient una consistència diferent a l’habitual en tot allò que m’envoltava. Crec que mai com llavors he experimentat d’una manera tan intensa el poder que té la imaginació per influir en la percepció de l’entorn.

'Los últimos días de Pompeya' (1984)

Mentre travessava el jardí allargassat de la part de darrera de la casa, em semblava que recorria els vergers d’una de les vil·les romanes de la nova sèrie que feien a la televisió: Los últimos días de Pompeya. Ja feia uns anys que el món clàssic i el gènere péplum em tenien el cor robat. El primer en seduir-me va ser l’Astèrix; després, vaig caure en braços de Yo, Claudio fins que, finalment, vaig acabar de formalitzar i consolidar la meva relació amb les novel·les i pel·lícules Quo Vadis, Ben-Hur, Rey Jesús, Espartaco, Juliano el apóstata, entre moltes d’altres. 

Així, mentre deixava enrere el cirerer florit del veí, que abocava les seves branques encotonades per la barana que ens separava, jo tenia la impressió que es tractava d’un dels pilars que formaven la columnata d’un gran peristil. Llavors la meva ment s’oblidava de la cronologia real, seduïda pel caràcter atemporal de l’indret, i volava cap als jardins pompeians o cap el desert de Judea que recreava una altra sèrie d’aquells anys: Masada.

Ara que disposo de menys temps trobo a faltar aquella sensació d’evasió. Tot i que, de vegades, sóc capaç de retrobar-la perquè tinc la fortuna de viure envoltada de turons, i gairebé a tocar del mar. Així, en dies com aquests, de llum i brots d’estiu, quan les flors s’arrisquen a acolorir la gespa i les branques dels arbres, veig com em tornen aquelles emocions. Ja no fan aquelles sèries ni llegeixo els mateixos llibres i, no obstant això, em sembla que tampoc he canviat gaire. Encara puc notar aquella consistència en l’aire i sentir com l’empremta del passat es desperta d’un son mil·lenari. Tals dies com aquells, és quan sóc com llavors.

'DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS' (Proa), de PEP COLL

Parlant amb uns amics de com m’havia agradat Tannöd, el lloc del crim -una novel·la que s’inspira en un fet real i que ells també coneixien-, em van preguntar: ‘I la d’en Pep Coll, que l’has llegit? És brutal". 

En sentir el nom de l’autor se’m va encendre la llumeta. Havia llegit un parell de llibres seus que m’havien agradat molt tant per la temàtica, amarada de llegendes al voltant de la natura, com per l’estil àgil i amb un punt d’ironia. Així doncs, vaig interessar-me per aquest nou llibre del qual em parlaven els meus amics, i ja no vaig poder estar-me de llegir-lo.

Dos taüts negres i dos de blancs, que és el títol d’aquesta darrera obra de l’autor de Muntanyes maleïdes i L’abominable crim de l’Alsina Graells, entre moltes d’altres, gira al voltant de l’assassinat de una família sencera a Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943. El relat s’inicia amb el record del propi autor de com va afectar en les seves pors d’infantesa la petja que va deixar-hi la terrible matança.  Una empremta que ni el temps ni la impunitat dels crims, van ser capaços d’esborrar de la memòria dels vilatans d’aquella zona rural.

La història flueix a través d’un conjunt de relats focalitzats en aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, van tenir relació amb la horrible mort del matrimoni de pagesos i de les seves filles de 14 i 9 anys. Com ja va fer fa més de quaranta anys Truman Capote amb A sang freda, l’autor fa un retrat molt precís i detallat de la zona on té lloc el crim, de les persones que hi viuen i de les històries que al llarg dels anys han configurat tot un entramat de sentiments, no sempre positius. Això fa que ens adonem que hi ha una cosa encara més terrorífica que l’assassinat cruel i luctuós dels pagesos: saber que el mal acostuma a ser més a prop nostre del que ens pensem, i que davant d’això estem ben indefensos.

Amb aquesta magnífica novel·la Pep Coll no només ha fet un retrat extraordinari del món rural de la darrera meitat del segle XX sinó que, a més, ha sabut incorporar molt hàbilment els fets històrics que van marcar aquest període i que van treure a la llum nobleses i roïndats.  Així, hi ha un perfecte equilibri entre la narració evocadora i descriptiva, gairebé antropològica, que ens trasllada a la vall de Carreu de mitjans del segle passat; i la crítica a un sistema i unes formes socials que perpetuen els seus errors devastadors al llarg dels temps. 

Però, a més, hi ha una mirada als abismes, a la gola voraç de la culpa que rossega i que, com al mite grec d’Orestes, empeny caps als viaranys de la bogeria.

Dos taüts negres i dos de blancs és una obra d’un calibre literari que colpeix. El llenguatge s’adapta al discurs que pren el relat per oferir-nos inspirades descripcions o evocacions màgiques d’una terra que és ben viva en l’imaginari col·lectiu. Però, quan cal, les paraules s’esmolen per denunciar la feblesa moral i la resignació mesella que ofeguen el crit que brama 'Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, els pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."

Integral amb Rafael Vallbona

El Festival Espais de Poesia acull aquest dissabte, 29 de març, a les set de la tarda, a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella, una nova Trobada de Poetes del Maresme. En aquesta ocasió, tindrà com a protagonista l'escriptor Rafael Vallbona.

Enguany l'acte, coordinat pel també escriptor Albert Calls, estrena un nou format consistent en una conversa-lectura centrada en un autor destacat de la comarca. Sota el títol Integral Rafael Vallbona, Calls conversarà amb l'escriptor maresmenc convidat de la seva traject`roa en l'àmbit de la poesia, inciada els anys 80 al grup literati La Font del Cargol, moviment cultural de referència de la comarca, integrat per autors reconeguts com Valerià Pujol, Martí Rosselló o Maria Antònia Grau, entre d'altres.

‘TANNÖD, EL LUGAR DEL CRIMEN’ (Destino), de ANDREA MARIA SCHENKEL

A principios de los años veinte, el horripilante asesinato de una familia de granjeros conmocionó a toda Alemania. Los cuerpos de las seis víctimas fueron hallados en su pequeña granja  de Hinterkaifeck, situada a las afueras de una aldea bávara, pocos días después de haber sido asesinados con un pico. Se trataba de un matrimonio de granjeros, su hija y los dos hijos de ésta, de siete y dos años de edad. A pesar de los esfuerzos de la policía de Munich por encontrar al autor o los autores del crimen, a día de hoy el caso sigue sin resolverse y constituye uno de los asesinatos más enigmáticos de la historia de Alemania.

Cuando nos enteramos de que Andrea Maria Schenkel se inspiró en esta masacre para escribir su novela, es inevitable no pensar en A sangre fría. Sin embargo,  basarse en un hecho real es lo único que tienen en común los dos libros. A diferencia de la obra de Truman Capote, narrada desde el realismo apoyado en un exhaustivo trabajo de investigación,  Tannöd,el lugar del crimen ofrece una ficción inspirada por la realidad. Su grandeza reside en la habilidad de resolver un misterio de manera creíble, y hacerlo a través de lo que explican los personajes. Por eso se ha dicho que es un relato negro sin investigador ni detective. El propio relato es el que ofrece las claves que llevan a desentrañar no sólo al asesino sino, también, los terribles secretos de una familia salpicada por turbias pasiones y bajos instintos.

Sin recrearse en el dramatismo ni en la morbosidad, a través de las voces de las personas vinculadas al entorno de las víctimas se describe el ambiente previo al crimen y se evoca a todos sus protagonistas. Así,  se resucita una historia familiar plagada de infamias que alimenta sospechas entre los vecinos. Unas relaciones tan oscuras y lúgubres como el medio inhóspito de los bosques cercanos.  La autora traslada los hechos a la década de los cincuenta, creando así un puente que une el pasado de la familia asesinada con la Segunda Guerra Mundial . Los años previos al crimen se erigen como el posible desencadenante de su sangriento destino, y los conocemos a través de la historias que explican los aldeanos, hombres, mujeres y niños, que trataron en su día con todos o algunos de los miembros de una familia huraña, dominada por un patriarca tirano y brutal del que ninguno de sus vecinos tiene algo agradable que decir.

Mientras leemos, lo que van explicando la compañera de pupitre de la niña asesinada, la hermana de la criada que encontró la muerte el mismo día en que empezaba a trabajar en la granja, la propietaria de la tienda de la aldea o el mecánico que fue a arreglar una de las máquinas del granjero, vamos construyendo el día a día de la familia. Pero no sólo eso. También nos damos cuenta de que el asesino está entre esas voces y es entonces cuando nos vence el deseo de descubrirle.

Es por esa razón que en sólo un día acabé con la novela. Hacía mucho que no sentía esa necesidad irrefrenable de continuar leyendo, de querer saber más, de quedar enganchada de las palabras que abrían, una a una, los cerrojos del gran enigma final. Quizás la solución que encontramos en la novela no se ajuste a la realidad, pero es altamente creíble. Y la credibilidad es un poderoso aliciente en historias de este tipo. 

El caso real, el de los años veinte, seguirá dando pie a investigaciones por parte de aficionados que quizás algún día logren dar en el clavo. Sea como sea, nadie podrá arrebatarle a Tannöd, el lugar del crimen su aporte de originalidad al género, ni su maestría en retratar el entorno social otorgándole un perfil de sospechoso.

'NOCTURN DE SANT FELIP NERI’ (Meteora), de SEBASTIÀ BENNASAR

No és casual que aquesta novel·la  tingui com a punt de partida i part del títol la coneguda plaça del Barri Gòtic de Barcelona. La paret de l’església situada en aquest indret conserva encara ben visibles les marques de metralla de la bomba que hi va caure el 1938, i que va matar quaranta-dues persones, molts d’elles nens. Són les esfereïdores empremtes del mal de la guerra, una xacra que supura en la història que vertebra l’argument del gran caleidoscopi de relats que és  aquesta obra de Sebastià Bennasar.

Nocturn de Sant Felip Neri és un viatge al cor dels Balcans com a pretext per viatjar a allò que Conrad va anomenar ‘El cor de les tenebres’. De la mà d’un dels personatges, en Franz, un violinista que va haver de fugir de Sarajevo durant la guerra, es reviuen els escenaris de l’horror.  Malgrat el temps, la distància o els diners, res aconsegueix esborrar en Franz el devastador record de la barbàrie. Només la música és una vàlvula d’escapament capaç de retornar-li la fe en l’ésser humà. I és precisament a través del seu violí que aconsegueix arribar al cor de la Clara, la darrera descendent d’una il·lustre nissaga barcelonina amb una biblioteca envejable, però de la qual no en pot gaudir per si mateixa ja que és cega. Aquesta noia privilegiada viu un altre tipus de conflicte: el de tenir-ho tot, excepte una família,  i  haver de viure sempre depenent dels altres. Enmig d’aquestes batalles el narrador s’erigeix com el corresponsal de guerra (no en va és un escriptor) que en dóna testimoni de les misèries on, de tant en tant, sorgeix una espurna de grandesa. És la veu reflexiva que s’endinsa en les consciències i remou antics secrets. I per si tot això fos poc, és jutge i part de la seva pròpia contesa vital.

Amb aquesta novel·la  l’autor ens regala no només una sèrie de relats que mostren les senyals que, com al mur de l’església de Sant Felip Neri, deixen les ambicions dels grans; també ens ofereix un fresc de l’ànima humana. La música i la literatura s’erigeixen en contraposició a la destrucció per evidenciar l’abisme que existeix entre qui crea i qui destrueix.

Sebastià Bennasar demostra amb aquesta novel·la el seu mestratge literari. L’argument es descabdella amb el ritme necessari per captivar al lector, i ho fa amb un to delicadament poètic que emociona i transcendeix. Un estil acurat amb les paraules i destre en les frases que molt sovint colpeixen per la seva subtil agudesa.

'Top Fairies' al bloc Les muralles d'Ilturo

El bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, Les muralles d'Ilturo, va publicar ahir una ressenya sobre la meva saga juvenil Top Fairies. El comentari el signa Rosa Isabel Garí que actualment és professora en un institut i està molt vinculada a la arqueologia, disciplina en què ha treballat i té obra publicada.

El post d'Isabel Garí ofereix, a més d'una acurada i precisa síntesi, una observació curiosa que fa referència a la relació entre territori i fantasia.

Podeu llegir el post en aquest enllaç: La fada contemporània, vista per Sílvia Tarragó.

En castellano lo encontrareis en mi blog: Sílvia Tarragó Castrillón.

La fada contemporània, vista per Sílvia Tarragó

Si bé aquest és un blog dedicat específicament a l'arqueologia i a la història de Cabrera de Mar i la comarca del Maresme, els nostres lectors saben que a voltes incloïm alguna entrada sobre altres indrets o altres temes de la mateixa contrada si creiem que poden interessar.
És el cas d'avui, ja que volem comentar dos llibres que ens han agradat, d'una escriptora que resideix a Cabrera des de fa dècades, na Sílvia Tarragó Castrillon. Es tracta de la sèrie Escola de Fades, amb els títols "Top Fairies. Somerset" i "Top Fairies. Aurora Boreal". Llibres que es presenten amb unes tapes brillants, palpables i atractives. Si bé es pot inclore en el grup de literatura juvenil, crec que pot interessar totes les edats.
Cabrera de Mar, malgrat ésser un municipi petit en població censada i relativament petit en extensió, és terra de poetes, prosistes i artistes. Penso -i això és una opinió personal- que l'ambient estimula la imaginació: entre mar i muntanya, la vall i el pla, els penyals de granit, els boscos de pins perfumats de farigola i romaní i el cant del ocells, el castell que presideix l'indret des del cim de Burriac, la seva gran riquesa arqueològica, plena d'història, les llegendes...i algunes coses que trenquen l'encís, com les altes torres de telecomunicacions. En una anterior novel.la seva, La veu del roure, Sílvia Tarragó la màgia dels boscos cabrerencs servien de marc a l'aventura. L'escola de fades, té, no obstant, una ambient més cosmopolita.
La història de Top Fairies comença quan Èlia, una jove estudiant d'institut -amb la que moltes adolescents s'identificaran- troba a les golfes un llibre amb una invitació a un concurs de relats convocat per una estranya "Societat per a la preservació de la memòria de les fades", que rau a Anglaterra. L'únic problema és que la convocatòria és...de cent anys enrera.
Èlia, no obstant, decideix escriure, i per la seva sorpresa li responen! D'aquesta manera s'inicia una colla d'aventures on es mescla el món contemporani real, amb les seves penes i joies -especialment amoroses- i el món màgic i espiritual, de les tradicions, la màgia i la llegenda, combinant la reflexió i l'acció, la imaginació dins una geografia real.
D'aquesta manera el relat ens posa en contacte amb el nostre propi món espiritual (el arquetips de Jung?), tant sovint i malhauradament oblidat, però present al nostre voltant, si el sabem veure,
Els relats es llegeixen amb interès, dóna ganes de saber el que vindrà, i el llenguatge és ric.
Tota una aventura literària que por fer que moltes noies - i no tant noies- se sentin aspirants a fades.

Sílvia TARRAGÓ CASTRILLON, Top Fairies. Somerset. i Aurora Boreal.Publicats per Edebé, Barcelona, 2013.

'VIRGINIA WOOLF' (Impedimenta), de MICHÈLE GAZIER i BERNARD CICCOLINI

Hacía bastante que no leía ningún cómic ni novela gráfica, pero algo en este magnífico álbum me atrajo poderosamente la atención. El hecho de que la editorial fuese Impedimenta tuvo mucho que ver, porque estoy enamorada de sus ediciones tan cuidadas y, sobretodo, tan seleccionadas. Así que, con la garantía de estar abriendo la puerta a una exquisitez literaria, me sumergí en la lectura de este libro sobre la gran Virginia Woolf. 

No me equivoqué.

Lo que más me sorprendió del libro es que fuese tan poético. Porque, si eso es posible, las ilustraciones transmiten una estética de verso, recordándome a los instantes que tan bien se congelan en los haikus. Cada viñeta es en si misma una pequeña maravilla. No es una biografía exhaustiva de la autora, pero si que contiene toda su esencia biográfica. Y unas reflexiones tan lúcidas como contundentes.

Los autores, tanto la guionista como el ilustrador, han conseguido captar momentos clave de la existencia de Virginia Woolf. Recrean la época en que vivió, su entorno, las personas que dejaron huella en ella, pero, sobretodo los claroscuros de su inestabilidad. Los dibujos, las palabras, concentran su desazón y sus ilusiones, nos adentran en su mundo hasta hacernos sentir el peso de su desesperación. 

Sin embargo, no es un libro excesivamente triste. A mi me ha parecido nostálgico. Y es quizás la nostalgia lo que torturó a la escritora, el añorado recuerdo de los días en St. Ives,  su paraíso, que es como comienza su historia...