'LA CASA DE LA TORRE', de ISABEL DEL RÍO

Tot just fa un parell de mesos que s'ha publicat el segon llibre d'aquesta pertorbadora bilogia quan, veient les bones crítiques i l'entusiasme dels lectors, m'he animat a endinsar-me en les pàgines del primer volum.

Haig d'admetre que no m'agraden gaire les històries truculentes ni el gènere fantàstic, però, atès que sóc conscient que un bon llibre (com una bona pel·licula) escapen de les limitacions de les categories em vaig arriscar.

Tan bon punt vaig començar la lectura em vaig adonar que l'havia encertat. El primer que em va captivar va ser l'estil, una escriptura senzilla però, alhora, rica, plena de matisos per descriure la llum i la foscor, tan present al llarg de les pàgines. Després, em va arrossegar la trama farcida d'històries colpidores, amb personatges extrems, hereus de contes i de novel·les amb capacitat suficient com per a condensar la quinta essència dels sentiments humans.

Però, a més, en cada aventura de la protagonista, em semblava trobar la petjada d'un altre autor, fruit segurament de l'avidesa lectora de Isabel del Río, que homenatja a escriptors com l'autor de Peter Pan o un dels primers creadors de la literatura infantil, Perrault. Sense deixar de banda el seu peculiar estil, ple de força i creativitat, la novel·la sembla acostar-nos als monstres lovecrafians matisats per la imaginació prolífica de l'autora. Aquestes criatures habiten un univers que sembla sorgit d'un malson de Poe i decorat amb espurnes d'un surrealisme que remet a Murakami. En definitiva, és un món hereu de moltes lectures, confegit des de la passió per la literatura, modelat de somnis i de malsons, una aventura trepidant que sap mantenir-nos expectants i que conecta amb algun plec recòndit dels nostres temors.

Crec que Isabel de Río ha sabut reinventar el gènere de l'horror. Sense deixar de banda les arrels d'aquest tipus de literatura, ha aconseguit donar una clau de volta que recupera els clàssics fantasmes i els vincula a  les nostres pors més recents.

Cal destacar també les magnífiques il·lustracions d'Oriol Malet.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu el blog: La casa del torreón.

'EL ABANICO DE SEDA', de LISA SEE

Los entusiastas de Pearl S.Buck, autora de inolvidables novelas ambientadas en la China tradicional, así como los amantes de la cultura asiática no pueden perderse esta historia que retrata con detalle la antigua sociedad china.

Según se explica en la Nota de la autora, al principio del libro, cierto día, durante los años 60, una anciana se desmayó en una estación rural china. Al registrar sus pertenencias para poder identificarla, la policía encontró unos papeles que parecían escritos con un código secreto. Inmediatamente arrestaron a la mujer y la retuvieron bajo la acusación de espionaje, ya que se hallaban en los años de la Revolución Cultural. No obstante, los eruditos destinados a descifrar el código se dieron cuenta enseguida de que todo aquello no tenía nada que ver con ninguna intriga internacional. Se trataba, simplemente, de un lenguaje escrito utilizado sólo por mujeres y que se había mantenido en "secreto" a los ojos de los hombres durante un milenio: el nu shu.

Aisladas en sus casas y sometidas a la férrea autoridad masculina, aquel había sido durante siglos el único medio de expresión de la mujer china. Un lenguaje que atrajo la atención de la novelista de origen chino, Lisa See, sirviéndole para contar una conmovedora historia de amistad entre dos chicas de la China del siglo XIX.  Para ello, en el año 2002, See viajó a la provincia de Huan, cuna de esta milenaria escritura fonética, con el objetivo de estudiarla en profundidad. A partir de sus investigaciones, la autora concibió esta emotiva historia sobre la amistad entre dos mujeres: Lirio Blanco y Flor de Nieve, al mismo tiempo que recreaba los usos y costumbres de aquella sociedad.

La novela comienza cuando Lirio Blanco, una tímida niña de siete años hija de un campesino, es hermanada con Flor de Nieve, que vive en un pueblo lejano y proviene de una familia acomodada. Por medio de una ceremonia ancestral, ambas se convierten en laotong («mi otro yo» o «alma gemela»), un vínculo que dura toda la vida y que será más profundo que el matrimonio. Desde el principio, y a lo largo de los años, Lirio Blanco y Flor de Nieve se intercambiarán mensajes en nu shu escritos en un abanico de seda que las sirvientas llevarán de una casa a la otra. Así transmitirán lo que nadie conoce: sus más íntimos pensamientos y emociones, a la vez que se consolarán de las penalidades del matrimonio y la maternidad. El nu shu las mantendrá unidas a lo largo de los años hasta que un error en la interpretación de uno de los mensajes amenazará con truncar su profunda amistad.

Una novela impresionante y sensible, que retrata con detalle y preciosismo tanto el mundo exterior de las normas y las reglas impuestas por los hombres; como el mundo interior, oculto, reprimido y sumiso que era el reino de las mujeres en la China más tradicional.

'EL GRAN GATSBY', de FRANCIS SCOTT FITGERALD

Si hagués de triar una paraula que definís aquesta novel·la seria, sens dubte,  'il·lusió'. Perquè ja començant pel títol, que és només aparença, tot en el llibre està cobert d'un vel que distorsiona (volgudament) la realitat.

La majestuositat de la casa de Gatsby, la diversió de les seves festes, la despreocupació que desprenen els seus personatges... tot és un miratge que armonitza a la perfecció amb l'època en què viuen: els feliços vint.

És per això que la novel·la s'inicia amb un frívol desplegament descriptiu destinat a evocar aquell univers. Però, llavors, quan la lectura avança perillosament cap a la monotonia, l'argument pren una nova volada que capgira del tot aquell món superficial.

Quan ja tothom ha abandonat la festa només queda James Gatz encarat al reflex enganyós del gran Gatsby. Aleshores, des de l'altra banda del mirall comencen a sorgir els veritables rostres de la tragèdia, aquells que s'amagaven rera l'efervescència de l'espectacle.

Scott Fitzgerald aconsegueix, com ja he dit,  crear un paral·lelisme entre el període històric i els personatges. I ho fa d'una manera tan magistral que ens trobem vivint la mateixa sensació il·lusòria de felicitat forçada i el mateix buit golut que les aparences no aconsegueixen sadollar. Per això, en acabar la lectura ens sentim vençuts per la mateixa fatalitat que va esclafar a alguns dels grans mites literaris.

Precisament, Vargas Llosa compara a Gatsby amb el Quixot i amb Madame Bovary:

(...) Gatsby es un hombre al que un agente fatídico, inflamando su deseo y su imaginación, pone en entredicho con el mundo real y dispara hacia el sueño. Como al Quijote las novelas de caballerías y a Madame Bovary las historias de amor (...)

James Gatz està posseït per un desig que l'arrossega i que arriba a convertir-lo en "el gran Gatsby". Però, en realitat, només l'ha fet un gran somiador.

Una cinquantena de persones en la presentació de 'Pergamí llatí, datat en 1353'

Aquest és primer volum d'una nova col·lecció de llibres d'història de La Comarcal edicions , i va ser presentat a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, el passat dijous 20 de setembre.

Podeu llegir una breu crònica en aquest enllaç: La Comarcal Edicions/notícies.

'CAFÈ BALCÀNIC', de FRANCESC MIRALLES

A la seva obra Llibre del desassossec Fernando Pessoa va escriure: "Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és el què veiem, sinó allò que som". Una reflexió que es manifesta de manera molt clara a Cafè Balcànic, un periple en què es projecta la propia essència del viatge: reconeixer-nos en la mirada que atorgem a cada lloc, a cada passa.

El recorregut que fa l’autor, Francesc Miralles, és un desplaçament que aplega temps i espai, però també persones. Es tracta d'individus que ens ajuden a descobrir el paisatge i a veure’l amb uns altres ulls. I en aquest trajecte el món es perfila com un petit univers, tan allunyat del nostre que ens fa qüestionar-nos si nosaltres també som els mateixos.

A Café Balcànic es reflecteix perfectament quin és l'efecte del viatge, la transformació que ens envaeix quan deixem enrera els nostres racons coneguts. Llavors, les conviccions, els costums i les referències se’ns trastoquen per donar pas a l’heterònim que signi el nostre quadern de viatge. Aquesta és la gran virtud de l’autor: fer-nos veure que és possible el descobriment, no d’uns altres mons, sinó d’uns altres ‘jo’. Aconseguir que ens adonem que el sentit últim del periple és reconeixer-nos en la nostra multiplicitat. Saber que  també la vida és un viatge i que mai és tard per descobrir-nos.

L’aparent senzillesa amb què Francesc Miralles descriu els seus viatges és el bitllet d’anada a una lectura engrescadora. I, un cop embarcat en l’aventura balcànica, ja és impossible fer-se enrera. La capacitat evocadora d’uns temps convulsos (els dels anys finals de Iugoslàvia amb tots els seus conflictes) i la riquesa anecdòtica amb què farceix el text ho impedeixen. Apurarem el cafè i és possible que el més intuitius puguin llegir el seu futur en el pòsit.

Llegint Cafè Balcànic es té la sensació que el seu autor, i torno a citar a Pessoa, "Ja ha vist tot el que encara no ha vist". 

Podeu llegir un fragment del llibre aquí: ¿Por qué viajamos?

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY', de MARY ANN SHAFFER y Annie Barrows

Leí este libro hará unos tres años, cuando acababa de publicarse. Por aquella época yo trabajaba de librera y a menudo los comerciales de las editoriales me daban muestras de libros que estaban a punto de salir. Recuerdo que, al empezar a leer, me pregunté si sería capaz de atraparme. El motivo de mi duda se debía a que se trata de una novela escrita en forma epistolar, por lo que arrancaba con una carta en la que la protagonista comenta ciertos hechos con los que el lector aún no está familiarizado.

Para mi sorpresa, no sólo me atrapó sino que me sedujo a lo largo de todas sus páginas que devoré con avidez.

La acción se sitúa a inicios del año 1946, cuando Londres empieza a resurgir de la debacle  provocada por la Segunda Guerra Mundial. La protagonista es una escritora, Juliet Ashton, quien por azar entra en contacto con uno de los habitantes de una de las  isla del Canal de la Mancha, Guernsey. A medida que Juliet y el desconocido intercambian cartas, ella se va quedando atrapada en el curioso mundo de él y de sus vecinos, los miembros de una peculiar sociedad literaria.  A través de las cartas se nos muestra la variopinta galería de personajes, todos unidos por su aficción a la literatura, y su manera de sobrellevar la ocupación nazi organizando reuniones de lectura alrededor de un pastel de piel de patata.

'L'ÒPERA DE VIGATA', D'ANDREA CAMILLERI

L'autor de la coneguda sèrie protagonitzada pel comisari Montalbano, Andrea Camilleri, demostra en aquest llibre el seu mestratge literari, fruit de la seva experiència com a guionista, escriptor i director teatral durany anys.

Així, amb aquesta obra Camilleri elabora un calidoscopi de personatges i de fets que mostren diverses facetes d'un mateix argument. Com si l'escriptor hagues utilitzat la tècnica del patchwork per confegir una flaçada literaria, els capítols són relats que poden ser llegits independentment i que, alhora, s'insereixen dins la trama general.

Al voltant de la indesitjada representació d'una òpera a un poble sicilià, s'expliquen tot un seguit d'històries que conflueixen per crear aquest "patchword" que podría ser llegit, tal com indica el traductor Pau Vidal, en un ordre diferent al publicat, ja que són pedaços d'una mateixa labor.

Dins l'extensa galeria de personatges desfilen un nen desvetllat per un incendi, una jove vídua d'un mariner que viu una aventura galant, un prefecte enamorat de la seva dona, un fuster entès en música, uns revolucionaris, un mafiós o un metge impacient. Tots ells serveixen per retratar el caràcter de la societat siciliana del segle XIX, uns trets en els que es poden reconèixer també aspectes universals de l'ànima humana.

Cal destacar la tasca del traductor, Pau Vidal, que ha aconseguit traslladar a les variants del català els matisos que Camilleri dóna al llenguatge a través dels dialectes sicilians.