dijous, 3 de maig del 2012

'A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU', LEONARDO SCIASCIA

Aquest llibre està considerat com a policíac, però a mi m'ha semblat més una novel·la social. Perquè la investigació que té lloc és només una excusa per  mostrar l'hetereogènia actitud dels personatges.

La narració s'inicia després d'un aparentment inexplicable doble assassinat. A partir d'aquí, i de la mà d'un protagonista completament apartat dels tòpics associats als detectius, van sorgint tot un seguit de personatges que acaben per configurar la idiosincràsia del poble sicilià.

El retrat que Sciascia en fa és, senzillament, meravellós. Amb les paraules precises, però sense deixar de banda l'exquisidesa del llenguatge, copsa les personalitats i les predisposicions que conformen el món que retrata. Així, la lectura flueix fins arrossegar-nos a un món arrelat en segles de pobresa i d'invassions que ha acabat regit per violents codis d'honor.

Amb una claredat desafiadora, Leonardo Sciascia porta l'evidència d'aquell tarannà dolorosament assumit fins a un relat on el menys important és descobrir l'assassí.

dissabte, 31 de març del 2012

OBLIVION, de FRANCESC MIRALLES

Si se quiere llenar una taza, antes hay que vaciarla.

Esta es la enseñanza que el maestro zen dio al sabio budista cuando llegó a él lleno de ideas y de opiniones. Porque, como explica Henri Brunel en su libro, Los más bellos cuentos zen, “el objeto del Zen es devolvernos nuestro ‘rostro original’, nuestra inocencia”.

Este cuento me parece muy apropiado para comentar la última novela de Francesc Miralles, Oblivion, ya que es una historia en la que se percibe la esencia del Zen.

El argumento gira alrededor de ese estado de pureza que nos hace comulgar con el universo. Una situación que descubre el joven protagonista, Sasha, al cruzar las puertas que le llevan a un desconcertante lugar llamado Oblivion. Ese espacio bien podría ser lo que Brunel define como “lo infinito en lo finito”. Porque, a partir de ese momento, su concepción del mundo y de si mismo se modifica.

Como si el tiempo convergiera en esa interrogación en la que se convierte su vida, Sasha revive su pasado ya que él ya ha vivido experiencias más allá de lo real. De hecho, la novela se inicia con una anécdota de su infancia en la que sus sueños de niño de llegar al planeta Marte le llevan hasta otro cielo. ‘Un cielo tras otro’, como ya sugiere el Leitmotiv de la historia. Y en el horizonte de esos cielos está su verdad.

En su peculiar aventura, esos sueños de niño no dejan de acompañarle y dan sentido a su existencia cuando los hechos del presente se complican. Todo a su alrededor está impregnado de ese ‘rostro original’ que es él mismo: el del niño que desea ir a Marte y se aventura por territorios carcomidos y rocosos.

En su periplo místico y galáctico le acompañan diversos personajes. Todos, de alguna manera, proyectan facetas de él mismo. La vital y extravagante vecina es un reflejo de su rebeldía. Su tío, un vestigio de la inocencia infantil con sus sueños y sus anhelos. Y la misteriosa joven que descubre en Oblivion, es la fuerza, su pasión, el móvil que le anima en ese viaje hacia su esencia.

Cómo es habitual en Miralles, además de la historia principal, el argumento nos asoma a otros pequeños mundos. En el camino encontramos las huellas de otras aventuras, citas, pinceladas literarias, aroma de música, evocadoras acuarelas, referencias al cine y, sobretodo, a la filosofía platónica.

Quizás porque Francesc Miralles pone mucho de sí mismo en cada uno de sus libros, el lector acaba por proyectar en ellos su propia imagen. Enfrentados a esa proyección, leyendo Oblivion volverán a sentirse en la adolescencia, impulsados por los mismos anhelos que, quizás, un día dejaron atrás. Y en esa introspección común es muy posible que se transformen, como describió el escritor japonés Soseki, en un gran universo.

"He arrojado esa cosa minúscula

que llaman ‘yo’

y me he convertido en el mundo inmenso".


Fuji Rojo. Katsushika Hokusai

divendres, 16 de març del 2012

ENTREVISTA A JOAN-DANIEL BEZSONOFF

Fa ja molts anys que vaig conèixer a Joan-Daniel Bezsonoff. Va ser a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, i ell començava a publicar. Amb el temps i amb el seu treball, ha aconseguit situar-se en un lloc destacat de les lletres catalanes. Actualment és un dels escriptors amb més projecció a la Catalunya Nord.

Aquí teniu l'entrevista que li he fet fa uns dies:

5 Preguntes de lletres


divendres, 9 de març del 2012

ENTREVISTA A SEBASTIÀ BENNASSAR

El periodista i escriptor Sebastià Bennassar ha compartit la seva experiència personal en el món de les lletres en una entrevista que li he fet per al web de La Comarcal Edicions.

En ella, Bennassar, dóna la seva opinió sobre l'estat de la literatura en general i de la catalana en particular.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres

dijous, 1 de març del 2012

'RETRUM', de FRANCESC MIRALLES

Quan érem morts i La neu negra són les dues novel·les que formen la bilogía Retrum, una obra que recupera l'essència de l'estètica gòtica i trasllada al lector a aquest període de l'adolescència rebel i malenconiosa que anhela la solitud.

En el primer llibre, Quan érem morts, el protagonista, Christian, un noi de 16 anys, explica el canvi experimentat en la seva vida després de la dramàtica pèrdua del seu germà bessó. Desvinculat dels seus companys i de la seva família, es recrea en la tristesa i en l'aïllament fins al moment en què dues noies i un noi apareixen en la seva vida. L'aspecte lúgubre i enigmàtic dels tres joves aconsegueixen despertar l'interès de Christian, la qual cosa acabarà per afectar la seva monòtona existència. A partir d'aquest moment, la trajectòria vital del protagonista es converteix en un viatge cap al submón gòtic de la mà dels seus nous companys. Amb ells, aprendrà a veure la realitat des d'un altre prisma, alhora que descobrirà la força de la passió i els seus múltiples efectes, veient-se immers en un tràgic succés que li portarà fins als seus propis límits.

A la segona novel·la, La neu negra, trobem un protagonista molt més segur que ha d'enfrontar-se a les amenaces derivades del camí que ha escollit seguir. Ferm en les seves conviccions, no dubta a portar les seves decisions fins a les últimes conseqüències. Com en el llibre anterior, gens és superflu i tot és evocador, amanit amb interessants pinzellades que ens apropen a personatges maleïts, a llocs temuts i a llegendes i mites oblidats.

En Retrum la història flueix a un ritme adequadament àgil que sedueix fins a les últimes pàgines. Es poden trobar en ella nombrosos elements que recorden la narrativa de terror sorgida a la fi del segle XVIII i principis del XIX: l'amor pasional dels protagonistes, els escenaris inquietants (en aquest cas cementiris), les trames melodramàtiques (amb la tragèdia que arrossega el protagonista) i, sobretot, el pervers antagonista, és a dir, el dolent. Un personatge bàsic en tota novel·la clàssica de terror.

El protagonista per la seva banda, és el prototip de l'heroi romàntic: Rebel amb tot el que li envolta, decidit a buscar la seva pròpia destinació, solitari i una mica arrogant. És un personatge elegant, místic i misteriós que posseeix una espècie d'aura de perill que el fa irresistible. Pel que fa als personatges femenins, es pot intuir en ells a les femmes fatals de la literatura romàntica i a les vampiresses sorgides en els inicis del cinema. Tant l'heroïna com la seva antagonista representen aquest arquetip de fémines que poden portar a l'home a la perdició.

Però, a més, els dos llibres contenen constants referències musicals que remeten al moviment gòtic. A mesura que es desenvolupa la història s'introdueixen temes concordes a cada sentiment narrat que es claven en l'ànima turmentada del protagonista i la sacsegen, com una tempestat.

L'autor de Retrum, Francesc Miralles, demostra la seva habilitat com a narrador elaborant una trama suggeridora i àgil. Però, a més, posa de manifest la seva capacitat divulgadora introduint nombrosos referents literaris, artístics i culturals. Miralles, escriptor versàtil i prolífic, periodista i músic, deixa entreveure la seva passió per les lletres i per la música desplegant en ambdues novel·les la seva capacitat de seducció a través d'una història impactant i commovedora.



dilluns, 13 de febrer del 2012

'LA LUNA Y LAS HOGUERAS', de CESARE PAVESE

"¿Qué puede decirle este valle a una familia que viene del mar, que no ha oído hablar jamás de la luna ni de las hogueras? Hay que haberlo vivido, llevarlo en la sangre como el vino y la polenta. Sólo así puedes conocerlo sin necesidad de crearlo con palabras, sólo así todo lo que durante años has llevado dentro de ti sin saberlo puede despertar con el ruido del trinquete de un carro, con el coletazo de un buey, con el sabor de la sopa, con una voz que se oye en la plaza por la noche".

L'arrel etimològica de la paraula ioga prové del sànscrit i significa 'unir'. Desconec si Cesare Pavese estava familiaritzat amb aquesta disciplina però, llegint la seva novel·la La luna y las hogueras, m'hi ha fet pensar molt. La història transmet aquesta sensació de vincle amb l'entorn i la presència d'un jo més espiritual que material.

Insisteixo: Què gran Cesare Pavese!

Uneix amb el jou passat i present i va obrint solcs en la memòria d'aquella manera que va saber expressar, conmovedorament, Salvador Espriu:

"Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records".

Així, tota l'experiència vital del protagonista se'ns mostra com la vinculació amb la terra lligada, al seu torn, a l'esdevenir de la gent, dels animals, de les collites... En la seva aventura per altres móns, amb altres persones, en temps diferents, aquest home que acaba de deixar enrera la joventut, termina per confluir en el mateix lloc del qual no sembla haver marxat mai.

Així, la seva existència és, en petita escala, un miratge còsmic d'una realitat molt més gran que, finalment, el supera. Volgudament ens el fa Pavese fill de pares desconeguts, perquè, al cap i a la fi, els seus pares són el cel i la terra, un present etern on conflueixen els temps de tots aquells que l'han precedit.

Amb una extraordinària lucidesa, Cesare Pavese sap retratar aquell moment de nostàlgia rebel que ens assola quan ens adonem del pes de tot el nostre passat. Llavors és quan recuperem la saviesa, aquell coneixement que cal estrenar un cop s'assoleix la serenitat de saber que el temps sempre ha estat amb nosaltres.

"También yo conocía la historia de la luna y las hogueras. Sólo que, caí en la cuenta, ya no recordaba que la sabía".

dissabte, 4 de febrer del 2012

ENTREVISTA A SÍLVIA ROMERO

L'escriptora Sílvia Romero m'ha parlat sobre la seva experiència amb la literatura i m'ha donat la seva opinió sobre alguns aspectes del món literari, en una entrevista que li he fet a l'espai web de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres