ELS ARBRES TENEN VEU

En l'antiguitat molts pobles creien que els arbres estaven vinculats a un ésser que els habitava i en tenia cura. Els grecs en deien Hamadríades. Eren un tipus de nimfa, les Dríades, que vivien a les rodalies dels boscos i establien un vincle des del seu naixement amb un arbre concret, si aquest moria elles també. Per això es creia que els déus castigaven a aquells que fessin mal als arbres. Els celtes també els veneraven, de fet, "druida" significa roure. Els japonesos els anomenen "kodama", esperits que viuen al bosc i es disgusten amb aquells que no tenen cura pel mediambient.

Les fades s'han relacionat sempre amb aquest entorn natural, i a llocs tan llunyans com Tailandia, Birmania, Filipines o Japó hi ha tribus que creuen que provenen d'un bambú o d'una mimosa. Segons Mircea Eliade, fenomenòleg de la religió, "el fet de que una raça descendeixi d'una espècie vegetal presuposa que la font de la vida es troba concentrada en aquell vegetal. Per tant, la espècie humana es troba allà, en estat potencial, com a germen, com a llavor".

Aquesta sacralització dels arbres i de la natura ens mostra la primerenca preocupació per la manca de consciència, i el temor a les conseqüències futures de la desvinculació de l'ésser humà amb el seu entorn. Ben aviat es va veure la manca de respecte i la supèrbia humana. Malgrat tot, molts no han deixat de veure l'importància del món vegetal i encara hi ha tradicions que fan que es planti un arbre quan neix un nen, fins i tot, el simple fet de tenir plantes a casa, un jardinet, ens remet a aquella necessitat de seguir en contacte amb la terra. Un pobre tribut al gran mal ocassionat al planeta. El càstic dels déus és només el resultat d'allò que s'ha fet.

OLGA OROZCO

Llegint l'agenda literaria de Barcelona Literata, i gràcies a l'article de Nora Almada "Recordando a... Olga Orozco", he descobert aquesta poetessa argentina.

L'article explica que Editorial Bruguera ha editat un nou llibre de poemes seus pòstums, Últimos poemas. L'autora va treure el seu primer llibre el 1946 i va continuar editant fins l'any abans de la seva mort el 1999.

Olga Orozco va nèixer a La Pampa el 1920 i als 16 anys es va traslladar amb els seus pares a Buenos Aires on va estudiar Filosofia i Lletres. De molt jove va formar part del grup literari Tercera Vanguardia de tendència surrealista, va treballar com a periodista i va dirigir diverses publicacions literaries. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i va obtenir premis tan prestigiosos com el Nacional de Poesía (1988) o el de Literatura Latinoamericana Juan Rulfo (1998) entre d'altres.

Els seus versos parlen de la mort, de vegades subtilment, d'altres amb evidència:


No estabas en mi umbral
ni yo salí a buscarte para colmar los huecos que fragua la nostalgia
y que presagian niños o animales hechos con la sustancia de la frustración.
Viniste paso a paso por los aires,
pequeña equilibrista en el tablón flotante sobre un foso de lobos
enmascarado por los andrajos radiantes de febrero.
Venías condensándote desde la encandilada transparencia,
probándote otros cuerpos como fantasmas al revés,
como anticipaciones de tu eléctrica envoltura -el erizo de niebla,
el globo de lustrosos vilanos encendidos, la piedra imán que absorbe su fatal alimento,
la ráfaga emplumada que gira y se detiene alrededor de un ascua en torno de un temblor-.
Y ya habías aparecido en este mundo, intacta en tu negrura inmaculada desde la cara
hasta la cola, más prodigiosa aún que el gato de Cheshire,
con tu porción de vida como una perla roja brillando entre los dientes.

Però hi ha també el desig de viure, el reconeixement de les coses senzilles que esdevenen grans actes:

XIV
Jugabas a esconderte entre los utensilios de cocina
como un extraño objeto tormentoso entre indecibles faunas,
o a desaparecer en las complicidades del follaje
con un manto de dríada dormida bajo los velos de la tarde,
o eras sustancia yerta debajo de un papel que se levanta y anda.
Henchías los armarios con organismos palpitantes
o poblabas los vestidos vacíos con criaturas decapitadas y fantasmas.
Fuiste pájaro y grillo, musgo ciego y topacios errantes.
Ahora sé que tratabas de despistar a tu perseguidora con efímeras máscaras.
No era mentira el túnel con orejas de liebre
ni aquella cacería de invisibles mariposas nocturnas.
Te alcanzó tu enemiga poco a poco
y te envolvió en sus telas como con un disfraz de lluviosos andrajos.
Saliste victoriosa en el irreversible juego de no estar.
Sin embargo, aún ahora, cierta respiración desliza un vidrio frío por mi espalda.
Y entonces ese insecto radiante que tiembla entre las flores,
la fuga inexplicable de las pequeñas cosas,
un hocico de sombra pegado noche a noche a la ventana, no sé, podría ser,
¿quién me asegura acaso que no juegas a estar, a que te atrapen?

De "Cantos a Berenice" 1920

La seva veu és la bellesa de la paraula que convida a la reflexió, que cerca en el passat, en el mite, com en un mirall en el qual, dins el seu reflex ens hi podem veure tots:

Si la casualidad es la más empeñosa jugada del destino,

alguna vez podremos interrogar con causa a esas escoltas de genealogías
que tendieron un puente desde tu desamparo hasta mi exilio
y cerraron de golpe las bocas del azar.
Cambiaremos panteras de diamante por abuelas de trébol,
dioses egipcios por profetas ciegos, garra tenaz por mano sin descuido,
hasta encontrar las puntas secretas del ovillo que devanamos juntas
y fue nuestro pequeño sol de cada día.
Con errores o trampas, por esta vez hemos ganado la partida.

RETALLABLES DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

Dimecres passat vaig anar a veure aquesta exposició, ubicada a la planta baixa del Museu d'Història de Catalunya. Es tracta d'una selecció de 105 retallables que mostren escenes, vestuari i armament dels dos bàndols de la Guerra Civil, amb els que jugaven els infants de l'època.

Passejant entre les parets on es mostren aquests records i envoltats per cançons infantils d'aquells temps, es pot imaginar el context en el qual van produïr-se aquelles joguines tan humils i, alhora tan complexes. La indústria gràfica havia assolit a Barcelona un alt nivell als anys trenta, que es va posar al servei de la causa republicana. Després, a mida que els fets van anar evolucionant, aquells soldadets van començar a amarar-se de la estètica nacional, influïts per la propaganda franquista que va apoderar-se dels grans centres editorials al final del conflicte. Els retallables van convertir-se en un fidel reflex del que anava passant i en un instrument propagandístic per a difondre la ideologia dels dos bàndols.

L'exposició mostra exèrcits de paper tant republicans com nacionals: tancs, carros de combat, vaixells, avions, milicians i tot tipus de contingents bel·lics. Molts d'ells d'un perfeccionament i d'una bellessa impactants. És molt interessant veure com aquells nens i nenes vivien els fets, des de la proclamació de la Segona República fins la Segona Guerra Mundial, a través dels diferents models de soldats i exèrcits.

La selecció prové de la col·lecció de Fracesc d'Assís López Sala, comissari de l'exposició i fundador de l'Associació Catalana d'Amics del Retallable. Es pot visitar fins el 24 de setembre.

I ARA UNA SUITE....

Avui començo la lectura de Suite Francesa. Mentre escrivia el post d'ahir i buscava informació sobre l'autora, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la, així que avui mateix m'hi poso.

'DAVID GOLDER', de IRÈNE NÉMIROVSKY

Aquesta novel·la és la que va donar celebritat a la llavors incipient escriptora Irène Némirovsky a finals dels anys 20. Es tracta de la seva segona novel·la, inspirada en la seva pròpia vida amb uns protagonistes que recorden la seva família.

Némirovsky va néixer a Kiev el 1903 i era filla d'un dels banquers més rics de Russia. Va créixer amb una institutriu francesa sense saber què era l'afectivitat materna. Aquest és l'ambient que es reflecteix a David Golder, una projecció del seu pare: un home amb molts de diners amb els quals ha de comprar les fidelitats i els afectes. Vell i malalt, s'adona que el valor que li donen aquells que l'envolten és directament proporcional als seus ingressos. En la seva solitud final, només troba una mica d'humanitat en desconeguts.

La novel·la va ser escrita a Paris, on l'escriptora s'havia instal·lat amb el seu marit després d'un periple que havia començat quan era adolescent i que la va portar fora de Kiev, fugint de la revolució russa. Abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Némirovsky va publicar diverses novel·les, però la persecució va tornar a assetjar-la. Les lleis antisemites la van obligar finalment a fugir fins a la seva detenció el 1942. Va ser la darrera fugida. Deportada a Auschwitz, Irène Némirovsky va morir de tifus als 39 anys. El seu marit va ser gasejat poc després.

Les seves dues filles, però, van sobreviure i són elles les que van conservar els manuscrits redactats en aquella època convulsa en què, bo i portant l'estrella groga i malgrat la prohibició de publicar les seves obres, Némirovsky continuava escrivint. Entre aquells papers es trobava Suite Francesa, editada recentment i que ha estat considerada una de les seves millors obres.

Durant seixanta anys cap llibre més d'Irène Némirovsky no va veure la llum, però la recent publicació de Suite Francesa va fer recuperar la seva obra. David Golder és dels seus primers treballs, potser no sigui el de més èxit, però ja ens mostra la profunditat d'anàlisi de l'autora i la seva preocupació per la essència humana que és, al cap i a la fi, la responsable de tots els conflictes que ens assetgen i que a ella, finalment, van destruir-la. La seva filla, Denis Epstein, en una entrevista feta quan va ser a Barcelona diu "La meva mare estava desesperada des de feia temps davant l'ànima humana. Era una persona molt lúcida, i això et fa veure més bé el negatiu de la gent" (ElPaís.com Cultura 25/11/2005)

YUKIO MISHIMA

Després d'haver descobert Haruki Murakami i d'haver-me adonat que m'agrada la literatura d'autors japonesos, vaig decidir de llegir alguna cosa de Yukio Mishima. Nomenat en tres ocasions pel Premi Nobel, Mishima va ser un escriptor amb un gran reconeixement a tot el món.

Vaig triar Nieve de abril , la primera novel.la de la tetralogia El mar de la fertilidad que es considera el seu testament ideològic. De seguida vaig adonar-me que no té res a veure amb en Murakami, només la facilitat de retratar la qüotidianeitat analitzant-la al mateix temps. Un cop superada la primera impressió, vaig anar deixant-me arrossegar per aquest mar fèrtil i vaig aprendre a gaudir de la sutilesa de les seves reflexions, instantànies d'emocions congelades, disseccions de l'ànima que ens aboca al precipici de l'inexorable.

Hi ha un paràgraf en el que descriu com copien poemes japonesos els dos nens protagonistes. Ho fa amb una delicadesa i una trascendència tan perfectes, que fa que aquest fet es converteixi en una cosa meravellosa i única, que escapa del temps per a obrir els ulls al protagonista en el present.

També vaig llegir Sed de amor, una història en que la intensitat de les emocions i dels pensaments arriben a ser més colpidores que l'acció. L'autor aconsegueix endintsar-se al cor mateix del moment i dels protagonistes i, d'alguna manera, fa que ens hi reflectim.

Crec que els escriptors japonesos escriuen històries de tragèdia grega però amb el preciosisme delicat d'una porcellana xinesa.

LES MATINADES A CABRERA

Em pregunto quin sentit tenen, a banda de despertar-nos, perquè si nomès es tracta d'això ho trobo ben absurd. Mai he trobat sentit al fet de molestar a d'altri per diversió. No m'agrada fer als demés el que no m'agrada que em facin. Però cada any els tinc sota la finestra amb els petards omplint el carrer de soroll i brutícia. Suposo que no deuen atrevir-se a anar a cap altre lloc on no tindríen tants miraments com en tinc jo que només em queixo.

La única solució que trobo és marxar, com han fet diverses persones, perquè si hi ha alguna cosa que detesto és el soroll. No li veig la gràcia a contaminar acústicament, alterar als animals i embrutar el poble. La fira i les orquestes no em molesten i això que les tinc al costat, és un so que puc tolerar, però els petards només són soroll. Suportaria molt millor una cercavila, que és el que solen fer persones amb un gust més refinat que prefereixen la música als trons.

Crec que les festes no haurien de basar-se en molestar i a les matinades no els hi veig cap altre funció. Quina diferència amb la Fira Iberoromana on l'objectiu és divertir, difondre coneixements, oferir productes de la terra, engalanar el poble... jo cada any hi porto als meus pares i aquest any fins i tot han vingut els meus tiets de Sudàfrica que van quedar encantats. Dubto que si els obliguessin a despertar-se amb petards s'haguessin endut una impressió tan favorable. Sort que els romans no coneixien la pólvora!