‘Desig de xocolata’ (Planeta), de Care Santos

“Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega «d’aquella que ho enganxa tot».”

Amb aquesta frase s'inicia el primer capítol de Desig de xocolata, una clara al·lusió als trencaclosques que evidencia el paral·lelisme entre aquest joc i l'estructura de la novel·la. Perquè el relat sencer no és altra cosa que un exercici consistent a recompondre, fragment a fragment, el recorregut d'un objecte al llarg dels anys.

Care Santos. Foto: La Vanguardia.

La peça esmicolada que es descriu en el primer paràgraf és una vella xocolatera, i allò que oculten les seves pèrdues, les seves esquerdes i el seu trencament són els oblits, les negligències i les fatalitats d’aquells qui la van posseir. Totes aquestes vicissituds que han quedat impreses en la seva pell de ceràmica són, precisament, les que vertebren l'argument. Desentranyant el sentit de cadascuna d'aquestes senyals es reviuen les peripècies que han fet possible que la xocolatera arribi fins a un pis del barri de la Rivera de la Barcelona d'avui, concretament a una estança on un dels personatges de la novel·la intenta fer encaixar tots els trossos en què ha acabat transformada.

Com si es tractés d'una projecció en retrospectiva l'autora, Care Santos, ens descriu alhora el final i el principi. Comença mostrant una primera escena de reconstrucció de l'objecte fragmentat per, tot seguit, iniciar un pla que retrocedeix, rebobinant les seqüències fins situar-nos en l'origen de l'acció.

Però aquest recular en el temps no és exactament lineal. La primera part de la novel·la recupera la història dels últims propietaris a través de parèntesi temporals en què s'alterna el present amb els anys previs a les Olimpíades. La segona s'inicia a la fi del segle XIX per, de seguida, fer irrompre un flashback que retarda el rellotge més de quatre dècades. A la tercera part, que se situa al segle XVIII, és quan els fets se succeeixen d'una manera més cronològica excepte en el final, quan apareix l'últim flashback en una escena que és, de fet, el començament de la gran aventura de l’objecte protagonista.

Decoració per a la presentació de
'Desig de xocolata' a Pastisseries Falgueras.

Tots aquests relats, a part del vincle comú de la xocolatera i, per extensió, del món de la xocolata -que s'imagina, s'olora i, fent honor al títol, es desitja-, tenen també com a punts en comú la ciutat de Barcelona i l’òpera. Les referències a llocs i personatges de la capital catalana són tan freqüents com les cites i metàfores operístiques. Això contribueix a enriquir el text, ja prou lluït gràcies a la combinació de recursos narratius que exhibeix l'autora en les tres parts de la història. A la primera hi trobem un narrador omniscient, en la següent la narració en segona persona, i en la tercera la narrativa epistolar. Veus molt dispars per accentuar el fet que expliquen vides del tot diferents. Unes vivències esvaïdes en el temps, però que han deixat la seva empremta en la vella xocolatera.

Desig de xocolata és un viatge a tres èpoques històriques en les que s’ubiquen tres relats molt diferents protagonitzats per personatges intensos i molt, molt vitals. Una novel·la coral hàbilment executada per una autora acostumada a reviure persones reals i a fer de carn i ossos les fictícies. I en aquesta aventura temporal totes elles, verídiques i imaginades, actuen mogudes per la mateixa passió encarnada en el seu ardent desig de xocolata.