dijous, 30 de juliol del 2009

SEMPRE ENS QUEDARÀ EL PI


Fora de la Vall d'Aran, el Ripollés i d'altres indrets amb una certa altitud, no és fàcil trobar una roureda avui dia. Al Maresme hi van haber però, amb el temps, van ser castigades per les activitats humanes. Tot i no ser gaire abundants, els roures van anar minvant la seva superficie degut, per una banda, a la tala selectiva per tal d'afavorir l'alzina, la surera i algunes coníferes i, d'una altra, a la substitució de les terres on creixien per conreus.

El nostre paisatge no només s'ha modificat en l'estil dels edificis i dels carrers, la natura també s'ha ressentit del pas del temps i fins i tot l'alzina, un dels ecosistemes mediterranis més característics del nostre país, escasseja ara. L'activitat humana torna a ser un dels motius i els alzinars ocupen una superfície molt menor que l'ocupada en èpoques passades. La seva substitució pels conreus i l'ocupació del terreny per a construir els pobles, ciutats i vies de comunicació van ser els responsables.

Afortunadament, les reforestacions per espècies colonitzadores com el pi pinyer, el pi blanc i el pi pinastre les ha beneficiat. El pi pinyer en concret és la principal espècie arbòria colonitzadora d'àrees degradades. Va ser usat per reforestar les antigues vinyes i camps de secà abandonats i ara es pot veure com, amb el temps, allà on hi havien vinyes despullades d'arbres ara s'aixequen boscos d'alzines, pins i roures que recorden els boscos de l'època dels ibers i romans on habitaven ossos i llops.

Així doncs, encara ens queda el pi pinyer, introduït al Maresme a mitjans del segle passat i, hores d'ara, generalitzat arreu del territori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada