EL POBLE ON VISC AHIR A TV3

Ahir a la nit Cabrera de Mar va ser la protagonista al programa de TV3 Sota terra.

Ja m'havia dit l'arqueòleg municipal que havíen estat gravant un capítol als jaciments i em va fer molta il·lusió, perquè crec que és important donar-los a conèixer ja que la majoria de persones ignoren que existeixen.

Jo en vaig parlar una mica en aquest blog a l'entrada XV FIRA IBEROROMANA.

El reportatge planteja si Ilturo (Cabrera de Mar) era una gran ciutat al segle II a.C.:


" La descoberta, fa uns quants anys, d'unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n'és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l'explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s'hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes"

Si no el vau veure i us interessa podeu anar al blog Els dies de Dèdal on han penjat el vídeo, perquè jo no sé com es fa.

Vaig trobar a faltar que parlessin del jaciment de Can Benet on es troba el mosaic més antic de la Península Ibèrica.

'POR AMOR A JUDIT', de MEIR SHALEV

Va ser per casualitat que vaig comprar aquesta novel·la perquè pel títol no m'hagués cridat l'atenció. Però va quedar damunt d'una pila, a la parada de llibres de la Protectora de Mataró i vaig tenir la impressió que l'havia d'agafar.

Sort que ho vaig fer. M'ha servit per descobrir un dels autors més destacats d'Israel i per gaudir d'una genial novel·la. Una història que és a la vegada tot un univers de petites històries i de personatges insòlits. El relat entre intimista i mític d'un poble de Galilea explicat pel fill de qui dóna nom a la novel·la.

Explicat de manera àgil, amb molt d'humor i amb una forta intenció poètica, el relat és la crònica de les vides de qui formen l'entorn on neix i creix el narrador. Una història que ens fa pensar en García Márquez, salvant les diferències, incorporant el gust per les narracions bíbliques i els contes i les tradicions del floclore jueu.

El narrador evoca la seva infantesa a un poble de la vall de Jezreel, però també els fets ocorreguts molt abans del seu naixement, l'arribada de la seva mare Judit, el seu passat, el seu misteri i tot el que va provocar al seu voltant. Però no són només els fets, la cronologia és l'excusa per ordenar els esdeveniments que donen pas a una sèrie de moments plens de màgia, de somnis, de secrets, d'anhels...

Pel que fa al títol, he descobert al blog Pensando Israel que en l'original és "uns quants dies" que fa al·lusió a una frase del Gènesi en la que s'explica la història de Jacob qui volia casar-se amb Raquel i que diu "Jacob, doncs, per aconseguir Raquel, va treballar durant set anys, que li semblaren uns quants dies, de tant que l'estimava". La traductora al castellà s'inspira en la darrera frase (de tant que l'estimava) que és més clara per a la gent que no coneix la Biblia a fons.

'UN HOME A LES FOSQUES', de PAUL AUSTER

El poder de la imaginació humana és il.limitat. Tant si és per fer el bé com per a tot el contrari, la nostra ment pot representar un ventall de possibilitats tan ampli com la nostra disposició emocional.

Lliure albir? Educació? Genètica? Sigui com sigui, la imaginació ens pot dur a l'infern o al paradís i ens permet deixar de ser criatures per esdevenir creadors.

Això és el que es mostra a la novel·la Un home a les fosques on el protagonista vençut, acabat i decrèpit s'entreté a imaginar un altre món amb una altra història, en les llarges hores de la seva solitud i vellesa.

A través del poder que Auster li atorga, el protagonista prova d'exercir la crueltat de la mateixa manera implacable com s'exerceix a la realitat i això ens fa adonar-nos de la foscor que envolta a certes persones.

Es tracta d'una història dura, colpidora, necessaria per entendre la despietada cruesa dels pitjors monstres: els nostres congèneres. La novel·la aconsegueix posar-nos davant del mirall i ens encara als horrors que som capaços de projectar.

"les pitjors possibilitats de la imaginació són el lloc on vius"

Aquesta frase condensa, crec jo, l'essència de la novel.la. Perquè el pitjor que algú sigui capaç de pensar pot tornar-se realitat com ha passat amb la guerra, la fam, les desigualtats...

L'INICI DEL CAPVESPRE, de JÚLIA COSTA

Aquest títol tan metafòric i aparentment contradictori, ja que el capvespre ens remet a finals i no a principis, és una bona definició de la vida. D'algunes vides, per ser més exactes. Perquè hi ha vides que són així, que comencen quan estan acabant, el que podria significar que mai no és massa tard.

Però també hi ha vides que ja neixen com capvespres, com és el cas de la del protagonista, que arriba al món amb l'emprempta de la il·legitimitat, amb el referent patern escapçat per dues vegades, la primera per l'anonimat, la segona per la tragèdia.

La llum sembla defugir-lo, com ho fa amb el crepuscle, omplint d'ombres la seva existència. Tanmateix, la història d'aquest mestre nascut a les barraques de Montjuïc no és pas un drama, és la vida d'una persona bona, de les que es deceben quan topen amb la realitat que es plena de persones amb neguits i amb inquietuts molt més mesquins. És la vida d'algú que pateix, que es desanima i que, no obstant, és capaç d'encetar un inici.

L'inici del capvespre desplega un ventall de personatges al voltant de la figura principal, un mestre amb vocació literària. Des dels anys 50 fins a l'època actual ens mostra moltes de les facetes de la vida: la de la mare treballadora que tira endavant amb alegria, la del padrastre tormentat pels remordiments, la de la filla consumida per l'enveja, la de l'esposa fascinada i devota...

Júlia Costa sap evocar totes les veus que participen de la vida del mestre poeta i, a través d'elles, ens reconeixem com en un mirall. Trobem evidencies del mal absolut, irracional, però també de l'amor senzill i noble, de la comprensió, de la desesperança, de tot allò que sacseja el nostre devenir i que colpeja el nostre pensament, la nostra ànima. Si més no, jo m'hi he trobat, com si llegís des del vèrtex mateix del seu punt de vista m'he trobat una mica menys sola compartint opinió. Una novel·la escrita amb la bellesa nítida de la poesia i amb la contundència de les reflexions. Una grata descoberta.

DIARI DE LA BIBLIOTECA IGNASI IGLÉSIAS

La bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic, Matilde, explicava en aquest post del bloc De Casa al Club, que la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra ha creat un bloc on han editat el diari que va escriure la bibliotecaria, Francesca Farró, entre el 1935 i el 1944.

Em va sorprendre molt, perquè jo sóc de Sant Andreu de Palomar i anava a aquesta biblioteca quan encara era un pis de l'edifici de l'ajuntament. Pel que ara sé, aquest va ser el seu primer emplaçament, el lloc on van inaugurar-la el 1935 i des d'on Francesca Farró, escrivia les seves anotacions, patia la manca de calefacció, sentia caure les bombes ...

M'ha impactat poder viure a través de les seves paraules moments d'il·lusió, com quan enceta el diari i parla de l'acte d'inauguració. De reflexió i observació, com quan constata els hàbits lectors o quan parla de certes mancances. D'incertesa i desesperació en els terribles anys de la guerra...

Francesca Farró m'ha transmés el seu entusiasme amb les seves paraules. A més, m'ha donat una visió del meu barri i de les persones que ens van precedir des d'una òptica propera, ens parla dels treballadors de la Hispano Suiza, dels de la Maquinista Terrestre y Marítima, de joves escriptors, de lectors encuriosits que mira d'atendre el millor que pot. Des d'aquesta òptica amable, ha donat vida a qui per a mi era el nom de la plaça on vaig viure i on ara viuen els meus pares, Mossèn Clapés:



“Hem visitat a Mss Clapés, capellà de Sant Andreu, que temps enrera, va fundar una Biblioteca a Sant Andreu amb llibres de la seva propietat. Aquesta Biblioteca va funcionar des de 1914 fins a la Dictadura de 1923.

Ms. Clapés ens ha rebut molt amablement, i ens ha ensenyat la susdita Biblioteca, que efectivament es bastant important, encara que moltes obres no són d’actualitat.

Hi ha prop de 10.000 volums, el doble que la nostra.”

També he pogut sentir la seva perseverància, la seva constància en la feina malgrat els entrebancs, especialment durant els 3 anys que va durar el conflicte armat:

“Ahir ens va ésser impossible de venir, a causa del bombardeig. Mes ben dit, de venir sí, el que va passar, fou que el bombardeig ens trobà a mig camí, a la Sagrera, i ens tinguerem de ficar dins un refugi molta estona. Quan va acabar, no vàrem poder trobar tranvia, i a peu retornarem a casa.

Serà un diumenge que recordaré sempre mentre tingui memòria.”

Després, la resignació, el fet d'assumir el canvi, la derrota, la imposició del castellà:

“Después de registrar y catalogar los nuevos libros, hemos vuelto a la tarea de canviar los títulos del catalogo de conceptos, vertiendolos del catalán al castellano. Esta trabajo lo vamos haciendo cuando las otras ocupaciones de la Biblioteca, más urgentes, nos lo permiten, pues es un trabajo muy largo y entretenido.”

Agraeixo a la Matilde la seva ressenya que m'ha fet descobrir aquest meravellós tresor i felicito a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra per la iniciativa.

Si voleu llegir el diari només cal que cliqueu aquí.

XV FIRA IBEROROMANA

Estava predestinada amb el nom que tinc, Sílvia (com la mare de Ròmul i Rem) Tarragó (com Tarraco), havent nascut sota el signe de Venus (avantpassada de la gens Júlia) i havent crescut amb les aventures d’Astèrix i les desventures de Jo, Claudi, a establir-me a Cabrera de Mar.

A Cabrera de Mar? Doncs sí, perquè encara que molt poca gent ho sap, aquest municipi és, juntament amb Empúries i Tarragona, una de les localitats des d’on es va iniciar la romanització del territori català.

Pel que sembla, el poblat iber de Burriac controlava i feia la funció de capital del territori delimitat pel massís del Garraf al sud, la delta de la Tordera pel nord i la serralada prelitoral a l'interior. Quan els romans van començar a conquerir el món van adonar-se que era un lloc important i allà que hi van anar.

Encara queda molt per excavar però, de moment, de restes romanes (perquè també hi ha les restes del poblat iber de Burriac i la necròpolis ibera de Can Rodon) hi podem trobar:

- Els banys més antics que es coneixen a Hispània (150-75 aC).
- Un forn en un extraordinari estat de conservació.
- Un temple dedicat a Mitra.
- Una mansió imperial.
- Restes de la ciutat romana.

I jo confio en que s'acabarà trobant una "pedra rosseta" que ens servirà per desxifrar el llenguatge dels ibers...

Aquest patrimoni pren protagonisme en la Fira Iberoromana que es celebra cada any durant la primavera. El poble es vesteix a la romana, els armats de Mataró desfilen pels carrers, es poden degustar àpats romans, es fan projeccions audiovisuals, tallers pels nens i es fan visites guiades als jaciments.

Enguany, he gaudit moltíssim amb una exposició que trobo interessantíssima: Vox Ossum: Un viatge per l’arqueologia dels ossos. Les responsables ens van fer una visita guiada durant la inauguració i ens van explicar com es poden conèixer moltes coses a través de les restes òssies humanes. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

CASUALITAT?

Un dels regals que em van fer pel meu aniversari va ser un mocadoret que fa conjunt amb una samarreta. Quan l'anava a desar vaig veure que duia una targeta amb el següent text:

Dones d’Aigua

Mocador de seda tenyit a mà amb tints naturals

El riu de Perles, pel nord té un afluent –el riu de Canelles- a la vall de Sant Pere (Art Urgell). Al peu del cim més alt de la vall, el Roc del Galliner (1.643m), hi ha moltes esplugues o coves. Algunes d’elles foren habitades antigament, durant molts anys. La més gran és l’espluga de Cels. Al fons de la cova hi ha una font, una cadolla d’aigua, però no corre i mai ningú no l’ha vist seca. De l’espluga de Cels hi ha una llegenda molt coneguda per la gent del país. Diu que moltes persones de Perles i Alinyà, quan anaven a Organyà, baixant pel camí ral, guaitaven la cova i veien unes dones que feien bugada. De vegades tambè, veien roba estesa. Però així que s’hi acostaven per veure-les d’aprop, desapareixien sense deixar cap rastre. En arribar-hi, no trobaven ni dones ni roba. Diuen que eren les “encantades” o dones d’aigua.

Aquests éssers màgics, que viuen tan a prop meu, segueixen deixant la seva emprempta en mi. Em van seduir, com a l'hereu de Burriac, inspirant-me per a escriure sobre elles. Ara les trobaré en el tacte de la seda, una carícia d'aigua i de misteri al voltant del meu coll.