Aquellas lecturas estivales I: ‘Quo Vadis?’, de Henryk Sienkiewicz

El verano de 1982 guarda un espacio especial en mi memoria, no porque fuese el año del Mundial de futbol ni porque televisivamente fue azul, sino porque en ese año finalicé EGB, dejando atrás el colegio para encarar una nueva etapa de estudios en el instituto. Pero si recuerdo con entrañable cariño esta fecha no es sólo por esto, sino porque fue cuando leí mi primera novela.

Hasta entonces, además de cómics de Astérix, tebeos de Mortadelo e historietas de Esther, mis lecturas habían sido básicamente las de la famosa Colección Historias Selección, de la desaparecida editorial Bruguera. Así pues, en lugar de coger una de las adaptaciones de de aquella serie que ocupaba varias estanterías de mi dormitorio, me dirigí al enorme mueble del comedor de casa y tomé una novela.

La escogida fue Quo Vadis?, del autor polaco Henryk Sienkiewicz quien, en 1905, había sido galardonado con el Nobel de Literatura. La elección se debió principalmente a dos motivos: el primero, porque me lo recomendó mi madre (por entonces mi referente lector junto con mi abuelo); y el segundo, porque estaba ambientada en época romana, un período histórico que siempre me ha fascinado (supongo que Astérix tuvo algo que ver, junto con la serie Yo, Claudio y una visita a Empúries durante unas vacaciones en Platja d’Aro).

La novela estaba dividida en dos volúmenes que formaban parte de una colección de las que se consideran ‘lujosamente encuadernada’, con tapas color granate adornadas con filigranas doradas. Aunque lo que a mí más me llamó la atención fueron las preciosas ilustraciones, unas imágenes bellísimas y muy detalladas, reproducidas en blanco y negro. Aquel descubrimiento fue el umbral que me condujo a  unos días soñadores e imaginativos, en los que mi mente volaba hacia la lejana Roma Imperial.

Algo que me impresionó mucho, tanto que durante años me obligó a hacer relecturas de fragmentos, fue la exquisita forma en que está escrita la novela. El primer capítulo, que arranca con el despertar de Petronio, escritor y político romano, describe de una manera tan preciosista y hermosa las costumbres y los escenarios que ya me dejó encandilada. A partir de ahí sólo fue cuestión de dejarse llevar por la trama. En realidad una historia de amor entre un patricio y una esclava, o lo que es peor: entre un pagano y una cristiana.

Para mí lo más valioso de la novela es el poder evocador del autor para hacer revivir la Roma de Nerón con sus oropeles y sus fastos pero, también, con sus mezquindades y sus carencias. El friso de personajes que desfilan por sus páginas es un muestrario completo de la ruindad y de la grandeza humana, lo que demuestra que los logros y los males de la sociedad son producto únicamente de las personas.  

Quo Vadis?  tiene, lógicamente, un gran componente didáctico pero lo que a mí me subyugó fue la belleza casi palpable de sus letras. Posteriormente vi la adaptación cinematográfica más conocida, la protagonizada por Deborah Kerr, y me decepcionó un poco porque no pude ver la misma hermosura, la misma exuberancia literaria, ni la riqueza de contenidos que transmite la novela.

‘MACBETH’, de WILLIAM SHAKESPEARE

Aquesta obra, escrita pel que està considerat com el més gran escriptor en llengua anglesa, és anomenada per la gent de teatre ‘la tragèdia escocesa’ o ‘la innombrable’. I és que l’univers teatral està molt influenciat per les supersticions: el groc és un color proscrit; xiular, enviar clavells o teixir dins un camerino atreu la desgràcia, desitjar sort és un mal averany... 

Però, a més de totes aquestes aprensions hi ha una sèrie d’obres que es consideren maleïdes, d’entre les quals destaca Macbeth. Curiosament, jo em vaig assabentar a través d’un episodi de L’escurçó negre, titulat Sensibilitat i senilitat, en què apareixen dos actors que cada cop que es diu el nom de l’obra han de conjurar-lo amb una mena de ritual força ridícul. De fet, tot el capítol és una sàtira a la petulància i envaniment dels actors.

Aquesta brillant sèrie, protagonitzada per l’actor i guionista britànic Rowan Atkinson, introdueix nombroses referències a obres de Shakespeare. De ‘l’obra escocesa’ ja al primer episodi en fan una paròdia quan al protagonista li apareix el rei a qui ha matat (tot i que en aquest cas ha estat de manera involuntària i no com a la tragèdia innombrable) i, més endavant, unes bruixes li profetitzen, com a Macbeth, que serà rei.

A banda de sàtires i paròdies, el que està clar és que l’obra de Shakespeare continua mantenint la seva vigència malgrat el pas del temps. La recreació que fa de l’ambició, la manca d’escrúpols i l’ànsia de poder és un retrat de la part més fosca de l’ànima humana. Però no només això, sinó que és capaç de construir amb paraules aquesta foscor. Els monòlegs i les interpel·lacions, especialment les de Lady Macbeth, són tan esfereïdores que ni tan sols la bellesa del llenguatge (per cert, excel·lent feina la del traductor, Salvador Oliva) pot apaivagar el desassossec que provoquen.

Potser el realisme que transpira va ser el culpable que l’obra s’endugués la fama de maleïda. Hi ha qui diu que el motiu és que el propi autor va introduir conjurs i malediccions veritables dins del tex, d’altres asseguren que és degut a què a les bruixes de debò no els va agradar com les mostra i que, per això, van maleir-la. 

Sigui com sigui, sembla ser que la mala fortuna va començar el mateix dia de l’estrena, el 1606, quan l’actor que feia de Lady Macbeth (en aquells temps les dones no podien actuar) va emmalaltir de cop i va morir entre bastidors. Uns anys més tard, a Holanda, el protagonista de l’obra va canviar la daga falsa per una de real i va matar l’actor que feia de Duncan. Fins i tot Laurence Olivier i Charlton Heston van tenir ensurts quan l’interpretaven. El 1937 un contrapès gairebé esclafa l’actor britànic en caure damunt de l’escenar, i el 1953 una ràfega de vent que tirava fum i flames cap al públic durant l’escena de l’assalt final al castell va provocar cremades en les cames de Heston, perquè les seves malles havien estat salpicades de querosè accidentalment. 

El geni de Shakespeare ha aconseguit torbar, més enllà de les pàgines, els sentiments dels lectors. Una força literària tan potent que ha esperonat les pors fins a crear tota una maledicció.

ENTREVISTA A UNA FADA

La nit del 23 de juny és una de les dates més màgiques de l'any. Malgrat que la seva celebració es vincula a la de la festivitat de Sant Joan Baptista, el que es festeja en realitat és el solstici d'estiu que té lloc dos o tres dies abans i que s'ha celebrat durant mil·lennis, no només en pobles de la costa Mediterrània sinó, també, en d’altres punts d'Europa amb diferents noms: Jonsok a Noruega, Sankthans a Dinamarca, Jaanipaev a Estònia, Midsommar a Suècia i Juhanus a Finlàndia. 

Aquest moment del calendari representa en l'hemisferi nord el triomf de la llum sobre la foscor, per això el foc, que simbolitza el sol, té tant protagonisme en la celebració en forma de fogueres i d’altres rituals. Els grecs anomenaven als solsticis 'portes', el d'estiu era la 'porta dels homes' mentre que el d'hivern era la 'porta dels déus'. Altres tradicions i llegendes asseguren que és en aquest moment de l'any quan s'obren les portes a la dimensió màgica de la realitat. Per saber què hi ha de cert en tot això un dels éssers d'aquest univers ha accedit a ser entrevistat. Es tracta de la fada Ailish, que apareix en la meva saga de novel·les Top Fairies editada per Edebé. Per descomptat, tant el seu nom com el d’altres fades que apareixen als llibres ​​són inventats per preservar la seva existència i la seva tasca en el nostre món.

En primer lloc, vull agrair-li que hagi acceptat respondre a aquesta entrevista i, tenint en compte l'època en què estem, voldria començar preguntant el motiu pel qual es considera que la nit de Sant Joan és màgica.

És a causa de l'efemèride astronòmica del solstici d'estiu, que és el moment en què el sol està més alt al migdia. Això fa que el planeta absorbeixi molts raigs solars, el que li proporciona una energia addicional. Aquesta força és la que proporciona propietats excepcionals a les plantes, als minerals i a l'aigua. En general, tota l'atmosfera s'impregna d'aquesta energia, fins i tot els humans, cosa que els facilita que puguin entrar en contacte amb espais que habitualment no formen part de la seva realitat quotidiana.

Llavors, és possible que en aquesta nit es pugui veure a una fada?

Les èpoques que coincideixen amb els encreuaments estacionals, és a dir, els solsticis i els equinoccis, propicien que els humans recuperin el contacte perdut amb la seva part natural. Són moments de molta energia a la qual cap ésser viu és aliè. Per tant, és possible que en moments així una persona aconsegueixi accedir a una altra dimensió de la realitat, el que ells anomenen 'l'altre costat del mirall', i que puguin veure a un ésser eteri.

És la nit del solstici d'estiu la preferida de les fades?

Sens dubte és una de les nostres principals festivitats i culmina una temporada de trobades en què celebrem la primavera. Però també són molt rellevants per a nosaltres altres dates com la que els celtes anomenaven nit de Beltane, vinculada a la fertilitat, o la d'Sambain, relacionada amb la mort i el renaixement, una festa que s'està popularitzant entre els humans de tot el món a través del Halloween.

I en què consisteixen les celebracions feériques?

Ens reunim a l'exterior, en el clar d'un bosc, en prats de flors o al cim d'una muntanya, i dansem agafades de la mà formant un cercle. Ens agrada ballar sobre l'herba, il·luminades per torxes, mentre toquem música. Fa temps, els humans van fer córrer una història que ens atribuïa l'aparició de cercles formats per bolets als quals anomenaven 'rotlle de fades'. Segons deien, els gripaus sortien de les seves basses per veure'ns ballar i s'asseien al voltant nostre. Al matí següent, en cada un dels llocs on s'havien assegut els batracis apareixia un bolet formant un anell de fongs. Després es va saber que es tractava d'una formació natural que res tenia a veure amb nosaltres.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, una fada és un "Ésser fantàstic representat sota la figura d’una dona a la qual hom atribueix fetilleries i influències bones o dolentes per art màgica (goja)”,  hi està d'acord?

Bé, aquesta definició resumeix el concepte que els humans tenen de nosaltres, és a dir, la idea que ells s'han format al llarg dels segles per la seva experiència amb el món dels elementals. Atès que des de la seva perspectiva ens conceben així, estic d'acord que és una bona definició de la imatge que els humans tenen de les fades. Però això no significa que els doni la raó. De fet, una de les accepcions de 'fantàstic' és quimèric, és a dir, que no és real, i mira’m, sóc aquí!

Per què, llavors, la majoria de persones creuen que les fades no existeixen?

Perquè l'ésser humà és molt visual. Confia en els seus ulls per obtenir certeses, la qual cosa els limita moltíssim. Atès que nosaltres fa més de tres segles que no ens mostrem com a éssers eteris, van deixar de creure en la nostra existència.

I com es mostren ara?

Sota una aparença més mundana, utilitzant un vestuari i una imatge adaptada als temps actuals. Contràriament al que fèiem abans, ara ocultem la nostra identitat sota una altra ocupació. Jo, per exemple, he adoptat la tasca de directora d'una agència de models. Fa dos-cents anys m'hauria mostrat en un clar de bosc ple de campànules i tocant l'arpa.

¿A què es deu, doncs, aquest canvi?

Hem canviat perquè abans els humans encara mantenien un cert vincle amb la natura, i no eren tan pragmàtics com avui dia. Per aquest motiu podíem apropar-nos a ells amb la nostra aparença habitual. Per desgràcia, en els últims segles han anat perdent la seva relació amb l'entorn natural i, el pitjor de tot, l'han perjudicat fins a posar-lo en perill. Aquest va ser el motiu pel qual vam deixar de mostrar-nos: perquè no podíem suportar veure el mal que els éssers humans ocasionaven a la Terra.

Llavors, perquè han tornat ara, després de tant de temps?

Perquè hem vist que algunes persones han recuperat el vincle natural amb l'entorn. Afortunadament s'està gestant una sensibilització cap al medi ambient, com ho dieu vosaltres, que pot arribar a canviar la terrible situació que pateix el planeta i a nosaltres ens agradaria ajudar a aquests humans amb els nostres coneixements. Aquesta és la nostra gran tasca hores d’ara.

‘BARKENO, BÀRCINO, BARCELONA’ (Angle Editorial), de JOAN DE DÉU PRATS

Sempre he sentit curiositat per les històries que hi ha rere els objectes, les cases, els carrers, els barris... Perquè les peripècies vitals (per dir-ho d’alguna manera) que amaga tot allò que ens envolta són el lligam que uneix el passat amb el present,  el que ha fet que el món que coneixem sigui com és i no d’una altra manera.

Barcelona és la ciutat on vaig néixer i viure fins als 29 anys, és la metròpoli que visito gairebé cada setmana, el centre urbà que m’és més familiar i, tot i amb això, la conec ben poc. Aquesta és la impressió que m’he dut després de llegir el llibre de Joan de Déu Prats Barkeno, Bàrcino, Barcelona, una obra que aplega en els seus 38 capítols una visió de tot el que ha viscut la capital catalana al llarg de milers d’anys. Aquest recorregut des de l’albada dels temps és condensa en unes pinzellades al context prehistòric per passar, de seguida, a resumir els fets més rellevants de cada època i el llegat aportat pels governants i les cultures que han anat forjant la seva singularitat.

Prats ens parla de canvis històrics i polítics, però també físics, perquè la fesomia de Barcelona ha evolucionat tant des del punt de vista geogràfic com urbà. I en tot aquest procés hi ha moltes curiositats, moltes anècdotes, que l’autor recull introduint-les hàbilment en la narració dels fets que corresponen a cada episodi.

Els caballitos del Caspolino Font: Francesc Català-Roca

Laietans, romans, gots i musulmans desfilen per les pàgines del llibre i ens mostren les seves aportacions a la ciutat. Amb un discurs entenedor i amb un punt irònic, l’autor fa un resum històric on hàbilment ubica fets relacionats amb la metròpoli. Ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, dels orígens de barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta, de les rajoles que van identificar per primer cop els carrers la majoria dels quals, per cert, descobrim que porten nom d’home (les dones només representen el 7% de les plaques col·locades als espais públics). 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona és un viatge pel temps a través de llocs coneguts dels barcelonins i dels amants de la ciutat. Un recorregut històric i didàctic escrit amb un to directe, planer i molt ocurrent que m’ha recordat el refrescant estil d’Indro Montanelli. 

‘LA NIÑA QUE HACÍA HABLAR A LAS MUÑECAS’ (Alevosía), de PEP BRAS

La primera impresión que tuve al empezar a leer esta novela fue la de adentrarme en uno de esos universos épicos y mágicos que tan bien saben construir los autores hispanoamericanos. La riqueza del lenguaje, tan tupida como el entorno selvático que se describe, nos brinda un sinfín de nombres vegetales para definir con detalle cada escena.  Pero, además, Pep Bras sabe conjugar la tensión del argumento con una constante referencia  a los mitos consiguiendo despertar en el lector su esencia más primitiva.

Así, con un estilo inspirado y evocador, el autor nos adentra en el corazón de una isla donde la civilización apenas se vislumbra entre las humildes chozas de bambú y la naturaleza casi inexplorada. En este lugar, que bien pudiera ser el paraíso, la maldición irrumpe en forma de  naufragio dejando en su vergel una hecatombe. De repente, el edén se vuelve infierno y, aún así, hay espacio para el milagro. Es entonces cuando aparece el héroe y se empiezan a definir los primeros protagonistas. La historia sigue siendo tan sugestiva como el lenguaje, tan exuberante como la espesura.

Bras, además de estos artificios literarios, hace gala de una versatilidad que impresiona. Cuando nos hemos acostumbrado al acompasado y sensual ritmo que la recreación de la isla otorga al relato, el argumento da un giro y nos sitúa en la Ciudad de la Luz. Es el París de la Generación perdida, el de las vanguardias, el del Art-Decó, pero también es la ciudad que se abre ante una jovencisima heroína. Entonces el estilo de la escritura se vuelve más cosmopolita y su cadencia se adapta al vertiginoso ritmo de la ciudad.

La niña que hacía hablar a las muñecas se vertebra en dos escenarios radicalmente distintos, el de la selva y el de la ciudad, dos contextos de los que se vale el autor para evidenciar la constante dualidad que nos rodea. El héroe es también villano, la magia se vuelve ilusión, el amor se transforma en odio... Ese dimorfismo se constata claramente en lo que simbolizan la niña y su muñeco: lo vivo frente a lo inanimado. Pero, por encima de todo, el propio relato ejemplifica esa duplicidad jugando con la invención y con la realidad. Un juego que ha dado como fruto una obra maravillosa, llena de matices y de lecturas, y cuajada de anécdotas sobre la época.

Decir que La niña que hacía hablar a las muñecas es una novela histórica es encorsetarla en un género que la define a medias porque, aunque nació con voluntad de biografía (o al menos eso parece) tiene esencia de fábula y lirismo de epopeya. Lo mejor para hacerse una idea es asomarse a su historia  a través del recorrido con imágenes que ofrece el propio autor en su página:

La niña que hacía hablar a las muñecas. Un paseo visual.

‘EL SENTIDO DE UN FINAL’ (Anagrama), de JULIAN BARNES

Creo que existe una especie de umbral en la vida que delimita la ida y la vuelta. Un punto a partir del cual tienes la sensación de que vuelves a recorrer el trayecto que dejaste atrás. Una vez cruzado ese acceso nos asalta el impulso de girarnos hacia atrás para contemplar los pasos que hemos dado y, al hacerlo, tenemos la impresión de avanzar por un camino circular que nos acerca de nuevo al punto de partida.  

Esa sensación de inversión del tiempo es la que impregna toda la historia de El sentido de un final. Y, por si no quedase suficientemente claro, el autor se encarga de dejarnos señales como el reloj colocado en la cara interna de la muñeca de los protagonistas o el fenómeno del río que fluye al revés. Son detalles que en un principio parecen insignificantes, pero que hacia el final se llenan de un significado rotundo y revelador. Como pasa con los pequeños sucesos tempranos de la vida que acaban siendo los más trascendentales.

En sí, ese es el gran tema de la novela: el valor del tiempo y la volubilidad de los recuerdos. A través de la historia del protagonista, Tony Webster, que nos relata en primera persona su vida, Julian Barnes nos ofrece una lúcida reflexión sobre ese misterio que es la existencia humana. Un enigma en el que a veces nos sentimos perdidos y, más a menudo, incomprendidos y sin comprensión ( ‘no has entendido nada’, reprende a menudo uno de los personajes al protagonista). En ese análisis, tan profusamente detallado como maravillosamente escrito, reside la gracia del argumento.

Tony Webster nos habla de su experiencia en el instituto, de sus inquietudes, de sus pensamientos y de su relación con tres amigos y su primera novia. De esa época guarda recuerdos que le marcaron (o que él así lo cree) y que, sin saberlo, tendrán influencia en el futuro. Pero cuando éste llega y un personaje del pasado irrumpe de nuevo en su vida, se da cuenta de que ni él ha cambiado tanto, ni sus recuerdos son fiables.

El sentido de un final es una obra intensa y reflexiva que nos vuelve el alma del revés para demostrarnos la inconstancia de las emociones. Una novela que me ha hecho recordar aquel cuento sobre los tres sabios ciegos que palpando diferentes partes de un elefante creen saber cómo es el animal.

‘AMOR CONTRA ROMA’ (Ediciones B), de VÍCTOR AMELA

Quan TVE va emetre per primera vegada la minisèrie de la BBC I, Claudius jo tot just tenia vuit anys. No obstant això, la vaig seguir amb delit setmana rere setmana. I això que la part de Calígula em feia força por! No sé ben bé que em va atreure d’aquella història, però és possible que els còmics d’Astèrix, que ja m’havien captivat abans fins i tot de saber llegir, en siguin els responsables. Em devia fer gràcia veure els romans, encara que aquests no fossin gaire divertits.... Sigui com sigui, uns anys després vaig  llegir les dues novel·les en què es basa la sèrie (Yo, Claudio y Claudio el dios y su esposa Mesalina , de Robert Graves)  i vaig poder apreciar tots els matisos d’un relat magnífic que m’ha convertit en una entusiasta de la novel·la històrica i, per extensió, del peplum (gènere cinematogràfic de pel·lícules ambientades en l’antigüitat).  Fins i tot vaig arribar a llegir Los doce césares, de Suetoni i els Anales, de Tàcit, per saber-ne més d’aquella època que m’havia fascinat. Des de llavors, he llegit les novel·les tres cops i he perdut el compte de les vegades que he tornat a veure aquells venerats capítols.

Tot això que explico és per donar una idea del que vaig experimentar en assabentar-me que acabaven de publicar una novel·la sobre aquella època i aquells personatges, que ja són per a mi com uns vells coneguts. Confesso que vaig enfrontar-me a la lectura de Amor contra Roma entre esperançada i temorosa. Perquè tenia el convenciment que m’ho passaria bé llegint-la, ja que em retrobaria amb els vells escenaris, però sabia que era inevitable no deixar-me arrossegar per unes certes expectatives. Afortunadament, les dues opcions han jugat a favor meu: m’ho he passat bé llegint-la i les meves expectatives han quedat satisfetes.

D’una banda, he pogut reviure uns fets històrics coneguts, però explicats des d’una òptica, més actual i narrativament més àgil. De l’altra, he gaudit d’una història força original, en la que el nom de la ciutat eterna s’alia amb la seva doble lectura (AMOR-ROMA) per oferir-nos un retrat de com es vivia la sensualitat a la urbs encotillada per les lleis sobre moralitat dictades per l’emperador August.

La primera part del llibre em va sorprendre una mica perquè hi vaig trobar a faltar una certa continuïtat en els capítols, com si fossin peces soltes la única finalitat de les quals fos situar al lector en el context històric.  A més, hi mancaven els ‘cliffhangers’ (finals que et deixen penjat esperant què passa) a què ens tenen acostumats les novel·les actuals de manera què, en acabar un episodi, no senties aquell irrefrenable desig de començar-ne un altre. Però això només va ser al principi. Molt encertadament, l’autor ens va introduint en una història de la que demostra tenir un gran coneixement. És per això que els capítols inicials són més per posicionar que per engrescar. Però, un cop travessat el vestibulum, ens trobem dins una domus perfectament edificada. Llavors és quan no pots deixar el llibre. De fet, jo em vaig empassar la darrera meitat del llibre en un sol dia. Feia temps que no llegia amb tanta voracitat.

Quan el relat pren embranzida, els detalls divulgadors semblen no ser-hi tant presents, però hi són. Sense adonar-nos, ens convertim en testimonis de conjures, intrigues, patiment i passions que fan referència a personatges històrics. Així, descobrim els camins obscurs que pren el poder i les febleses dels governants, de manera que les estàtues que els representen es tornen carn, ossos i sang. Això demostra el gran treball documental que ha fet l’autor que, a més, rescata per a nosaltres escenes de la quotidianitat i de la intimitat d’aquells que van viure a la Roma d’August. Una ciutat de marbre que un poeta va voler caldejar: Ovidi.

Amor contra Roma és un fresc preciosista sobre els darrers anys del mandat de César August, on aquest i el poeta Ovidi encarnen la contraposició entre deure i plaer, l’etern conflicte apol·líni-dionisíac. En aquest escenari les persones són mers objectes de canvi, especialment les dones les quals tenen un gran pes en la novel·la.

Amb Amor contra Roma, Víctor Amela aconsegueix que l'erudicció dóni la mà al ritme narratiu, per desentranyar les històries que bateguen sota les llambordes de la Roma Imperial.