‘EL SECRET DEL MEU TURBANT’, de NADIA GHULAM i AGNÈS ROTGER

Foto: Núria López.

Fa poc més d’una setmana que vaig assistir a la xerrada a càrrec de Nadia Ghulam, organitzada per la Biblioteca Ilturo, en col·laboració amb l’associació D’ones de Cabrera de Mar.

Tan bon punt vaig assabentar-me d’aquest acte, vaig tenir clar que no em podia (ni volia) perdre aquella conferència. Uns mesos abans havia llegit un article d’opinió, escrit per Glòria Olivella, de l’Associació Unesco El Masnou, sobre la xerrada que Ghulam va fer a la biblioteca de Teià, i em va interessar molt la seva història. Així doncs, vaig començar a llegir El secret del meu turbant per tal de poder conèixer a fons les vivències de la seva protagonista i co-autora del llibre, una noia de l'Afganistan que es va veure forçada a viure com a home durant uns quants anys.

Només vaig necessitar dos dies per llegir-lo. La força del relat, el valor que traspuava aquell testimoni i l’agilitat del llenguatge en van ser els responsables. De seguida em va seduir la protagonista, un ser de carn i ossos que semblava parlar-me a mi, confiar-me els seus records, els seus anhels, la seva personal odissea... El seu periple em va commoure, però no perquè em provoqués indignació o llàstima, no, sinó per la seva capacitat de fer-me veure la força que pot desvetllar el pur desig de viure.

En acabar el llibre les meves ganes de conèixer a la protagonista d’aquella temible experiència eren immenses. Ja havia llegit novel·les testimonials, K.L. Reich o Si això és un home, però aquest era el primer cop que podria parlar amb el seu autor. Per això quan la vaig veure vaig sentir un gran respecte. De fet, em vaig sentir privilegiada de tenir l’oportunitat de xerrar directament amb un testimoni de la història, amb algú que havia conegut el cantó més fosc dels humans, algú que havia tensat els seus propis límits i que, segurament, era el més semblant a un heroi.

Nadia Ghulam va omplir totes les expectatives que tenia. Es va expressar en un correcte català, demostrant la seva gran capacitat d’aprenentage i les seves ganes de conèixer; i va saber comunicar, com ho fa al llibre, la intensitat de la seva experiència. Crec que tots els que érem allà vam quedar impressionats en veure la saviesa d’una dona tan jove. Sense haver arribat encara als 30, Nadia va ser capaç d’ensenyar-nos a valorar tot el que tenim i ens va demostrar que la voluntat és mes forta que la por.

El secret del meu turbant és fruit, segons ens va explicar, del seu desig que apreciem tot allò que ens passa desapercebut. Perquè ella va perdre, fa molts anys, un munt de coses, entre elles part de la seva infantesa. Tanmateix, el record d’aquell temps, d’aquella felicitat, no l’abandona i podem palpar-lo al llarg dels fulls. Enmig de les bombes, la fam i la lluita per sobreviure, hi ha una memòria que és, crec, la que la impel·leix a tirar endavant. 

La història de Nadia Ghulam és del millor que he llegit darrerament. Perquè, a més de la importància del seu testimoniatge, el llibre està escrit amb una senzillesa elegant, feta de frases breus però sense deixar de banda una delicadesa gairebé poètica. És el resultat de l’habilitat literaria d’AgnèsRotger i la nitidesa dialèctica de Nadia Ghulam qui, tal com va dir, va revisar amb cura tot el que la seva companya escrivia després que ella li expliqués. Aquest acurat treball els va valer el Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010. Un guardó, sens dubte, ben merescut.

‘BARCELONA BLUES’, de FRANCESC MIRALLES

Hace ya bastante que leí El caballero de la armadura oxidada, una sugerente fábula sobre los miedos, angustias e inquietudes que solemos ir acumulando con los años. Aunque no soy muy aficionada a este tipo de obras, porque acostumbran a ser repetitivas y adolecen de un positivismo poco realista (para mi), disfruté de su lectura y procuré aplicarme la moraleja.

Muchos años más tarde, es decir este verano, cayó en mis manos un ejemplar de Barcelona Blues, una novela inencontrable durante dos lustros pero que, para mi fortuna, acababa de ser publicada en un sello de bolsillo: Books4Poket.

Nada más empezar a leerla empaticé y simpaticé con el protagonista, un caballero de hoy en día, un hidalgo sin otra armadura que un cinismo sutil con el que se enfrenta a conflictos, fruto de la realidad, con los que no resulta nada complicado equipararse.

Este hombre cotidiano se convierte, a medida que avanza la lectura, en un verdadero héroe. Afronta su día a día con un  gran sentido práctico, generalmente humorístico lo que le vuelve optimista pero en un grado verosímil. Sus verdaderas hazañas son lograr mantener la lucidez y la serenidad en una sociedad desquiciada, participar de esa locura intentando mantener el equilibrio y aprendiendo de todo lo que sucede a su alrededor.

Este caballero ya ha logrado librarse de su armadura, sin embargo, con sus peripecias nos enseña como podemos desprendernos de la nuestra. A través de las vivencias de este editor con alma de músico, descubrimos muchas de las preocupaciones, aflicciones y anhelos que nos oprimen a diario. Él las encuentra en los autores, en los desvelos de su hija adolescente, en sus amigos y, sobretodo, en su propia soledad.

De todas sus enseñanzas me quedo con esta que, además, resume la esencia del libro:

"He descubierto algo: no hay que hacer caso a la música de fondo; de lo que se trata aquí es de saber cuál es el repertorio con el que vamos por la vida, cuáles son los grandes éxitos y las caras B."

'LA CASA DE LA TORRE', de ISABEL DEL RÍO

Tot just fa un parell de mesos que s'ha publicat el segon llibre d'aquesta pertorbadora bilogia quan, veient les bones crítiques i l'entusiasme dels lectors, m'he animat a endinsar-me en les pàgines del primer volum.

Haig d'admetre que no m'agraden gaire les històries truculentes ni el gènere fantàstic, però, atès que sóc conscient que un bon llibre (com una bona pel·licula) escapen de les limitacions de les categories em vaig arriscar.

Tan bon punt vaig començar la lectura em vaig adonar que l'havia encertat. El primer que em va captivar va ser l'estil, una escriptura senzilla però, alhora, rica, plena de matisos per descriure la llum i la foscor, tan present al llarg de les pàgines. Després, em va arrossegar la trama farcida d'històries colpidores, amb personatges extrems, hereus de contes i de novel·les amb capacitat suficient com per a condensar la quinta essència dels sentiments humans.

Però, a més, en cada aventura de la protagonista, em semblava trobar la petjada d'un altre autor, fruit segurament de l'avidesa lectora de Isabel del Río, que homenatja a escriptors com l'autor de Peter Pan o un dels primers creadors de la literatura infantil, Perrault. Sense deixar de banda el seu peculiar estil, ple de força i creativitat, la novel·la sembla acostar-nos als monstres lovecrafians matisats per la imaginació prolífica de l'autora. Aquestes criatures habiten un univers que sembla sorgit d'un malson de Poe i decorat amb espurnes d'un surrealisme que remet a Murakami. En definitiva, és un món hereu de moltes lectures, confegit des de la passió per la literatura, modelat de somnis i de malsons, una aventura trepidant que sap mantenir-nos expectants i que conecta amb algun plec recòndit dels nostres temors.

Crec que Isabel de Río ha sabut reinventar el gènere de l'horror. Sense deixar de banda les arrels d'aquest tipus de literatura, ha aconseguit donar una clau de volta que recupera els clàssics fantasmes i els vincula a  les nostres pors més recents.

Cal destacar també les magnífiques il·lustracions d'Oriol Malet.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu el blog: La casa del torreón.

'EL ABANICO DE SEDA', de LISA SEE

Los entusiastas de Pearl S.Buck, autora de inolvidables novelas ambientadas en la China tradicional, así como los amantes de la cultura asiática no pueden perderse esta historia que retrata con detalle la antigua sociedad china.

Según se explica en la Nota de la autora, al principio del libro, cierto día, durante los años 60, una anciana se desmayó en una estación rural china. Al registrar sus pertenencias para poder identificarla, la policía encontró unos papeles que parecían escritos con un código secreto. Inmediatamente arrestaron a la mujer y la retuvieron bajo la acusación de espionaje, ya que se hallaban en los años de la Revolución Cultural. No obstante, los eruditos destinados a descifrar el código se dieron cuenta enseguida de que todo aquello no tenía nada que ver con ninguna intriga internacional. Se trataba, simplemente, de un lenguaje escrito utilizado sólo por mujeres y que se había mantenido en "secreto" a los ojos de los hombres durante un milenio: el nu shu.

Aisladas en sus casas y sometidas a la férrea autoridad masculina, aquel había sido durante siglos el único medio de expresión de la mujer china. Un lenguaje que atrajo la atención de la novelista de origen chino, Lisa See, sirviéndole para contar una conmovedora historia de amistad entre dos chicas de la China del siglo XIX.  Para ello, en el año 2002, See viajó a la provincia de Huan, cuna de esta milenaria escritura fonética, con el objetivo de estudiarla en profundidad. A partir de sus investigaciones, la autora concibió esta emotiva historia sobre la amistad entre dos mujeres: Lirio Blanco y Flor de Nieve, al mismo tiempo que recreaba los usos y costumbres de aquella sociedad.

La novela comienza cuando Lirio Blanco, una tímida niña de siete años hija de un campesino, es hermanada con Flor de Nieve, que vive en un pueblo lejano y proviene de una familia acomodada. Por medio de una ceremonia ancestral, ambas se convierten en laotong («mi otro yo» o «alma gemela»), un vínculo que dura toda la vida y que será más profundo que el matrimonio. Desde el principio, y a lo largo de los años, Lirio Blanco y Flor de Nieve se intercambiarán mensajes en nu shu escritos en un abanico de seda que las sirvientas llevarán de una casa a la otra. Así transmitirán lo que nadie conoce: sus más íntimos pensamientos y emociones, a la vez que se consolarán de las penalidades del matrimonio y la maternidad. El nu shu las mantendrá unidas a lo largo de los años hasta que un error en la interpretación de uno de los mensajes amenazará con truncar su profunda amistad.

Una novela impresionante y sensible, que retrata con detalle y preciosismo tanto el mundo exterior de las normas y las reglas impuestas por los hombres; como el mundo interior, oculto, reprimido y sumiso que era el reino de las mujeres en la China más tradicional.

'EL GRAN GATSBY', de FRANCIS SCOTT FITGERALD

Si hagués de triar una paraula que definís aquesta novel·la seria, sens dubte,  'il·lusió'. Perquè ja començant pel títol, que és només aparença, tot en el llibre està cobert d'un vel que distorsiona (volgudament) la realitat.

La majestuositat de la casa de Gatsby, la diversió de les seves festes, la despreocupació que desprenen els seus personatges... tot és un miratge que armonitza a la perfecció amb l'època en què viuen: els feliços vint.

És per això que la novel·la s'inicia amb un frívol desplegament descriptiu destinat a evocar aquell univers. Però, llavors, quan la lectura avança perillosament cap a la monotonia, l'argument pren una nova volada que capgira del tot aquell món superficial.

Quan ja tothom ha abandonat la festa només queda James Gatz encarat al reflex enganyós del gran Gatsby. Aleshores, des de l'altra banda del mirall comencen a sorgir els veritables rostres de la tragèdia, aquells que s'amagaven rera l'efervescència de l'espectacle.

Scott Fitzgerald aconsegueix, com ja he dit,  crear un paral·lelisme entre el període històric i els personatges. I ho fa d'una manera tan magistral que ens trobem vivint la mateixa sensació il·lusòria de felicitat forçada i el mateix buit golut que les aparences no aconsegueixen sadollar. Per això, en acabar la lectura ens sentim vençuts per la mateixa fatalitat que va esclafar a alguns dels grans mites literaris.

Precisament, Vargas Llosa compara a Gatsby amb el Quixot i amb Madame Bovary:

(...) Gatsby es un hombre al que un agente fatídico, inflamando su deseo y su imaginación, pone en entredicho con el mundo real y dispara hacia el sueño. Como al Quijote las novelas de caballerías y a Madame Bovary las historias de amor (...)

James Gatz està posseït per un desig que l'arrossega i que arriba a convertir-lo en "el gran Gatsby". Però, en realitat, només l'ha fet un gran somiador.

Una cinquantena de persones en la presentació de 'Pergamí llatí, datat en 1353'

Aquest és primer volum d'una nova col·lecció de llibres d'història de La Comarcal edicions , i va ser presentat a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, el passat dijous 20 de setembre.

Podeu llegir una breu crònica en aquest enllaç: La Comarcal Edicions/notícies.

'CAFÈ BALCÀNIC', de FRANCESC MIRALLES

A la seva obra Llibre del desassossec Fernando Pessoa va escriure: "Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és el què veiem, sinó allò que som". Una reflexió que es manifesta de manera molt clara a Cafè Balcànic, un periple en què es projecta la propia essència del viatge: reconeixer-nos en la mirada que atorgem a cada lloc, a cada passa.

El recorregut que fa l’autor, Francesc Miralles, és un desplaçament que aplega temps i espai, però també persones. Es tracta d'individus que ens ajuden a descobrir el paisatge i a veure’l amb uns altres ulls. I en aquest trajecte el món es perfila com un petit univers, tan allunyat del nostre que ens fa qüestionar-nos si nosaltres també som els mateixos.

A Café Balcànic es reflecteix perfectament quin és l'efecte del viatge, la transformació que ens envaeix quan deixem enrera els nostres racons coneguts. Llavors, les conviccions, els costums i les referències se’ns trastoquen per donar pas a l’heterònim que signi el nostre quadern de viatge. Aquesta és la gran virtud de l’autor: fer-nos veure que és possible el descobriment, no d’uns altres mons, sinó d’uns altres ‘jo’. Aconseguir que ens adonem que el sentit últim del periple és reconeixer-nos en la nostra multiplicitat. Saber que  també la vida és un viatge i que mai és tard per descobrir-nos.

L’aparent senzillesa amb què Francesc Miralles descriu els seus viatges és el bitllet d’anada a una lectura engrescadora. I, un cop embarcat en l’aventura balcànica, ja és impossible fer-se enrera. La capacitat evocadora d’uns temps convulsos (els dels anys finals de Iugoslàvia amb tots els seus conflictes) i la riquesa anecdòtica amb què farceix el text ho impedeixen. Apurarem el cafè i és possible que el més intuitius puguin llegir el seu futur en el pòsit.

Llegint Cafè Balcànic es té la sensació que el seu autor, i torno a citar a Pessoa, "Ja ha vist tot el que encara no ha vist". 

Podeu llegir un fragment del llibre aquí: ¿Por qué viajamos?