FA 41 ANYS...

... del naixement del meu germà Jordi.

L'any passat, en homenatge als seus 40, li vaig escriure una història titulada Les baules les posa el temps.

El títol es refereix a una anècdota de fa molts anys, quan erem nens: Jo havia sentit a algú per la tele dient aquesta amenaçadora frase "un eslabón más para tu cadena" i em va agradar. Així, un dia que ell es va negar a fer alguna cosa (ja no recordo què) vaig aprofitar per utilitzar-la. Ell se'm va quedar mirant impressionat i confús i em va preguntar 'i què és un 'eslabón?'.

Moltes vegades hem recordat aquesta escena de la setciències i l'ingenu. Per això vaig posar-li aquest títol al relat.

Les baules les posa el temps comença, precísament, amb una anècdota: El que la nostra àvia explicava cada 15 d'abril sobre els moments previs al naixement del meu germà.

De fet, la primera part del relat és la vida de la meva àvia des que va sortit del seu poble l'any 1930, 40 anys abans que ell naixés. Vaig voler escriure el que ella ens havía explicat perquè el meu germà n'està molt d'ella. I no és cap secret que jo em deleixo per les velles històries...

Un dia d’abril de fa quaranta anys

Les passes ressonen, accelerades, pel llarguíssim passadís. Colpegen les rajoles roig marronoses amb forma de cel·les de rusc, i arriben fins la cuina on ella feineja, endreçant la cuina després de dinar.

Mentre ella s’afanya entre els plats, la filla ha sentit que l’hora s’acosta. Per això, s’ha plantat davant de la porta i li diu a la mare que han de marxar. Els dolors del part han començat fa estona i la imminència del fet ja l’empeny amb força.

Tanmateix, la mare intenta que s’ho prengui amb calma. “Espera dona, que faig cafè”. S’allunya de l’aigüera sota l’ampla finestra que s’obre a un pati interior, per on la llum penetra tova i tèbia. Pren la cafetera. El temps s’ha alentit, com passa sempre amb els fets transcendentals que ompliran després racons de la memòria. Ella no ho sap encara, però aquest record sortirà, any rera any, cada 15 d’abril. La mare, amb la cafetera a la mà, veu com la filla dóna mitja volta i tornen a ressonar les passes, allunyant-se, cap a la porta. “Tu fes el que vulguis, però jo me’n vaig”, li diu. Ella, per suposat, l’acompanya.

Aquell dia el cafè no va arribar a fer-se. El record, però, té el seu aroma.

‘HABITACIONS TANCADES’, de CARE SANTOS

M’atreviria a dir que aquesta és la millor de les novel•les que he llegit de Care Santos. Si generalment l’autora domina a la perfecció el ritme narratiu i l’ambientació, en aquesta demostra que és capaç de fer un desplegament d’estils i enllaçar-los amb elegància i coherència.

A més, confegeix un fris esplèndid de personatges i d’èpoques que amb les seves vivències aconseguirien seduir el lector sense la necessitat de cap misteri. Tanmateix, el misteri hi és, segellat rera un mur o contingut dins una capsa, espera el temps propici que el desvetlli. I el moment sorgeix quan el passat ve a trobar a la néta d’un afamat pintor noucentista.

Ho fa amb inquietants indicis i troballes que acaben per capgirar la visió i els coneixements que fins llavors havia tingut de la història familiar. Mitjançant correus electrònics, cartes i troballes, la protagonista recupera la veritat sobre la figura del seu avi. Però, sobretot, a través dels pics dels obrers que retornen a la llum allò que amaguen els murs.

Especialment original trobo el recurs literari de les descripcions de les obres que recuperen els temps i les persones que van participar en la vida del pintor. L’argument, com els records, no segueix un ordre cronològic sinó que va apareixent a mida que les peces de la història van sorgint. Així, el lector s’identifica una mica amb la protagonista i, també, sent l’eufòria de l’arqueòleg que reconeix el fragment que li cal per completar una peça.

Tot això s’emmarca dins l’escenari de la renovada i inquieta Barcelona de finals de segle XIX i principis del XX. Els fets sagnants de la Setmana Tràgica, l’incendi dels Grans Magatzems El Siglo, l’Exposició Universal i la Segona República són el rerafons en el que es desenvolupa la vida d’una família burgesa i de la gent que l’envolta. Les societats espiritistes de l’època, els cuplets i els versos satírics que s’estilaven aquells anys, també tenen el seu lloc dins la novel•la contribuïnt a la seva ambientació.

Com deia, Care Santos ha escrit el que, per a mi, és la seva millor novel•la fins ara. En ella barreja amb mestratge la modernitat de la tècnica i el classicisme del argument, donant lloc a una intel•ligent obra que reinventa el fulletó.

El blog de l'autora és aquest: Silencio lo demás.

ELS DARRERS TASTETS ABANS DE LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

ANNA MALUQUER

Del blog Patètica Munda o l'era dels electrodomesticats

La mar tota calma

les veles plegades
en pau tot l’amor
pels qui ara s’esbraven
en aigües més altes.

.....

Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.

Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.

Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.



JORDI BILBENY

L’ÚLTIM BOSC

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

PARLANT SOBRE LA 2A TROBADA DE POETES DEL MARESME A m1tv

El passat dijous 30 de març al programa La Fàbrica de m1tv, vaig parlar sobre la 2a Trobada de poetes del Maresme que tindrà lloc demà dissabte a les 18 h a Can Lleonart (Alella).

Podeu veure el programa aquí (surto la primera):

La Fàbrica.

MÉS TASTETS DE VERSOS DELS POETES QUE PARTICIPARAN A LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

GUILLEM VALLEJO

COS ESTIMAT

Un cos estimat
ens du irremeiablement amb ell,
(perquè la pell té també memòria)
i així tot ell ens va parlant
amb un llenguatge que sols l’altre cos sent.
Amb signes d’irrepetibles carícies
s’alcen les paraules que no calia dir-se…
A tu, cos estimat,
aquestes dolces engrunes que encara t’esperonen,
et diuen que no ets mort,
que pels carrers dels dies,
per la febre o el glaç
de les porugues hores que empenyen i reculen,
tu, sense que els altres sentin el teu clam,
vas deixant en l’aire les intenses lletres
d’aquells ulls, d’aquells llavis, d’aquell pit que oprimies.


ALBERT CALLS

NIGROMÀNTIC

Nigromàntic: cavalcada
anònima mar enllà;
sota nostre, acròpolis
de ciment.
Petonejo les teves nafres
i m'aboco estèril
als pinacles de monstres;
t'ausculto,
escolto en el teu cor
palaus de gebre.
Auriga-sàtir
et meno a la finestra
i t'empenyo: caus.

GEOGRAFIES I POEMES. Passeig literari per Alella, a càrrec d’Anna Maluquer

Aquest matí he pogut gaudir d’un gratificant passeig per indrets d’Alella que no coneixia, gràcies al itinerari que ens ha preparat l’Anna Maluquer, una de les poetes que participaran al recital del proper dissabte a Can Lleonart (podeu trobar més informació aquí: 2a Trobada de Poetes del Maresme).

L’activitat consistia en una ruta literària per Alella de la mà de la poeta i rapsoda, Anna Maluquer, que s’ha iniciat al centre cultural de Can Lleonart amb la lectura del poema Què és la poesia?, de Jacint Verdaguer.

Després, ens hem dirigit a la casa de la poeta alellenca Mercè Giralt, una llar encisadora al centre del municipi on l’escriptora ens ha llegit uns versos del seu llibre de poemes Onades, i Anna Maluquer també ens ha llegit uns poemes propis.

La següent parada ha estat un racó de l’església on, sota la mirada d’una escultura de Sant Feliu, hem recordat l’escriptora Guida Alzina amb el seu poema Empenyem dies. No gaire lluny de l’església hem pogut visitar una casa particular, propietat d’uns dels participants en el passeig literari. El magnífic jardí ha estat l’escenari de la lectura del poema Flor Cavaller, de Mercè Rodoreda.

Hem continuat pujant carrer amunt fins arribar a un bosquet amb unes vistes espectaculars al mar i als municipis propers. Aquest cop, l’Anna Maluquer ha triat per recitar-nos els versos Cap al cingle, de Ma. Antònia Salvà, alguns poemes de Maria Oleart i, mirant al mar, ens ha llegit el poema Iaiin, que vol dir vi en Arameu, d’ Eduard Miró, que també participa al recital de dissabte.

Mes enllà del bosquet, ens hem arribat fins un camp de vinyes i, envoltats de cel, mar i verd, hem escoltat el poema Lo cep, de Jacint Vedaguer; A un amic, de Joan Maragall i Madrigal, de Joan Salvat-Papasseit.

Seguint pels viaranys del verd i del blau, hem arribat fins el jardí romàntic d’una casa senyorial, Can Serra, on l’Anna Maluquer ens ha recitat els poemes La casa que vull, de Joan Salvat-Papasseit i Una casa tancada, de Josep Carner.

De tornada al nucli urbà, la terrassa del Rost, que ens oferia unes vistes de teulades i patis alellencs, ha estat el lloc des d’on hem sentit la Cançò a Mahalta de Màrius Torres; Diumenge de Joan Maragall i Dóna’m la mà, de Guida Alzina.

Al carrer Verdaguer ens han deixat entrar al pati de la casa on va viure la poeta d’Alella, Núria Xicola i la seva germana Anna, que ens ha acompanyat en l’itinerari i que també escriu poesia. Allà, hem escoltat versos del poemari Fins Ara, un llibre fet a partir de la selecció d'uns quaranta-cinc poemes d'entre el més d'un centenar que la Núria Xicola va arribar a escriure en la seva curta vida. Finalment, l’Anna Xicola ha volgut compartir uns poemes seus a través de la veu de l’Anna Maluquer.

Per acabar el passeig ens hem apropat fins on hi havia l’antic taller de Guida Alzina i l’hem pogut recordar en els mots de Cal esperar coses del demà. L’acte ha finalitzat amb una breu visita a l’exposició La pintura com a metàfora, de Carme Sangles a Can Manyé. Però d’això en parlarè en un altre post.

Les fotografies han estat preses per Núria López amb qui he vingut des de Cabrera de Mar. La primera és amb la Mercè Giralt, la segona als Jardins de Can Serra i la tercera a la Terrassa del Rost.

Aquí podreu veure la notícia que van emetre a m1tv: 24 Hores.

TASTETS DE POEMES DELS POETES QUE PARTICIPARAN A LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

Per anar obrint boca abans del recital d'aquest dissabte a Can Lleonart, aquí deixo un assortiment de saborosos poemes.

Laura Dalmau

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.



Eduard Miró i Saladrigas

Als absents

Te´n vas amb les mans plenes
mirant vers l´horitzó,
reconciliada i amb bondadesa.
tots els blaus t´inviten
a seguir el camí sense retorn.
Xiula´ns des del xiprer més altiu
i aixecarem el cap mirant enlaire.
O sabrem que estàs surant
damunt de la mar calma.
I quan l´estel més brillant
ens il.lumini les nostres petjades,
les emmarcarem en un cel
ple de gotes d´aigua.
Quin calfred més gran
sento avui a l´espatlla !
Quan recordo el darrer bes
i un lleu somriure en la mirada.
Els teus llavis segellats
sé que no tornaran a besar-me,
però,dorm tranquil.la en el bressol
que avui és més dolç encara
perquè sé que ha estat trenat
amb un miler de plomes d´àngel.