SOBRE ETIQUETATGES I CLASSIFICACIONS

En una carta (en realitat és un correu electrònic, però "carta" sona més epistolar) que l'escriptor, periodista i company d'inicis literaris, Emili Gil, va tenir l'amabilitat d'enviar-me després de llegir la meva novel·la, em va fer una observació que considero molt encertada:

"Potser et resultarà repetitiu, però no puc evitar que, de nou, em faci molta gràcia que un volum com ara La veu del roure estigui inclòs dins d’una col·lecció juvenil, cosa que demostra que les classificacions i etiquetes continuen essent tan ineptes com sempre (menys per al món capitalista, sembla). Com bé saps, comparteixes classificació, amb el present llibre, amb Poe, Stevenson, London, Lovecraft i un llarg etcètera. Tot un honor, al capdavall, malgrat els propis “classificadors”. No calen més comentaris."

Per a mi és un luxe compartir etiquetatge amb aquest autors, no cal dir-ho, ells, com jo, tampoc pensaven en un públic juvenil quan escrivien. Però ens han acostumat a les indicacions i a les comoditats. És més fàcil orientar-se partint d'una premissa, encara que sigui impossible garantir què trobaràs en un llibre abans d'haber-lo llegit.

De vegades, el sol fet que el protagonista sigui un jove o un nen es motiu per a etiquetar la història com a juvenil o infantil. El que no es té en compte és que una història té tants matisos...i que els gustos van més enllà de les edats.

En el meu cas, vaig presentar la novel·la a un premi juvenil malgrat que quan l'escrivia no ho vaig fer pensant en joves. Vaig escriure sobre el què m'agrada, pensant en què hi ha moltes persones a qui el passat, les tradicions i les llegendes els poden interessar tant com a mi. Guanyar un premi era una manera de poder-la publicar i vaig considerar que la podrien llegir persones a partir de 12 anys a qui els agradés la temàtica.

El comentari de l'Emili Gil m'afalaga perquè indica que ha vist més enllà dels aspectes juvenils que pot tenir la història.

EL 2010 DEL BLOC

L’any 2010 va començar per aquest bloc amb la ressenya del poemari Correspondència de guerra, de Manel Alonso Català, que vaig escriure quan els reis encara eren de cami i els seus patges i missatgers corrien per diverses ciutats i pobles.

Uns dies després vaig deixar constància de la presentació de la meva novel·la La veu del roure, a la Biblioteca Ilturo i vaig arribar als 100 posts, concretament el 26 de gener. Poc després, la mort sobtada de l’amic Martí Rosselló ens deixava commocionats el mateix dia en que acabava el mes.

El mes de febrer vaig fer un post sobre la segona presentació de La veu del roure, aquest cop a la Biblioteca Jaume Perich, de Premià de Dalt, a càrrec dels incombustibles Ferran Planell i Montse Assens. La lectura de L’agonia de Severià Vargas, d’Olga Xirinacs, va ser tota una descoberta, un autèntic plaer del que vaig voler escriure al bloc.

Mentre març ens sorprenia amb una inusual nevada, jo em sorprenia llegint Inquietud en el paraiso, d’Óscar Esquivias. Una filigrana literària que em va seduir amb els seus personatges, la seva manera d’expressar-se i les seves peculiars històries.

Vaig començar l’abril explicant la meva experiència a l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, un retorn al passat i una fantasia de creativitat. Però també vaig portar virtualment les veus dels Poetes del Maresme, comentant l’acte celebrat el 17 d’abril a Alella en què set escriptors, entre els quals jo mateixa, vam oferir un recital com a mostra de la poesia maresmenca. També vaig aprofitar per compartir la presentació que va fer Albert Calls, un interessant recorregut que podeu llegir aquí.

El mes es va acabar amb una porta tancant-se, la de Can Manent, l’antiga biblioteca de Premià de Mar, que va celebrar el seu darrer acte dijous 22 h i que va ser, precisament, la presentació del llibre El quadern d’Albert Calls.

La primera ressenya de maig és Cien Años de Soledad, de García Márquez, un llibre que vaig descobrir a COU i que vaig tornar llegir per segon cop l’abril, vint anys després, per iniciativa del meu germà Jordi que se la va llegir també per enésima vegada. A més, vaig deixar constància de la creació del bloc El riu, una publicació digital de microtextos que va nèixer, com jo un 16 de maig. De fet, erem celebrant el meu aniversari i l’Albert Calls (creador del blog i company meu) va desaparèixer. Poc després el vaig trobar davant l’ordinador donant a llum aquest bloc. Per si tot això fos poc (sembla que maig és un mes molt actiu), vaig deixar constància de la XV Fira Iberoromana de Cabrera de Mar i vaig descobrir el diari de la biblioteca Ignasi Iglésias gràcies a Matilde, la bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

Al juny vaig explicar les meves impressions en llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa. Una bellísima narració introspectiva que ens convida a reflexionar. Cap a finals de mes, Cabrera de Mar surt al programa de TV3 Sota terra i jo m’apresso a deixar-hi constància.

El mes de juliol gaudeixo de la desitjada calor en companyia d’una trilogia de luxe: The god father, El padrino, que aprofito per comentar en aquest espai. També ho faig de les meves impressions sobre Winnesburg Ohio, de Sherwood Anderson, que és el llibre triat per a la tertúlia de la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, conduïda per l'escriptor Toni Sala. Acabo el mes amb problemes amb internet.

Encara gaudint del temps estival (ai, com l’enyoro!), a mitjans d’agost mentre vaig en tren a Premià de Mar, una noia ofereix uns llibres a 1€ i en compro un. Després de llegir-lo hi deixo constància en el post La relójica invisible, de Serena Urdiales. Cap a finals de mes, faig memòria d’un llibre entranyable per a mi, Historia de Roma, d’ Indro Montanelli.

Inicio setembre parlant de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i aquest em porta a recuperar la memòria d’un cabrerenc mort pels nazis: Esteve Rovira i Rovira. Pel que fa a les lectures, m’acompanya Joseph Roth i comparteixo el fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café, per anar fent boca de la tardor.

Un diumenge d’octubre em descobrerix un món de desconeixia i a tocar de casa. Ho explico al post Petits paradisos propers.

De novembre en destaco la lectura d’Espartaco, de Howard Fast, amb la seva (per desgràcia) colpidora actualitat. També la sorpresa de descobrir una nova faceta de l’amiga Susana Hernández com a escriptora de novel·la negra amb el seu nou llibre Curvas peligrosas. Vaig començar el mes explicant la història del gosset Klaus i poc després vaig saber que va tenir un final feliç.

Aquest darrer mes de l’any he anunciat la presentació del llibre de poemes infantisl Fantasies sense barret, de Carme Rovira, el qual va ser un èxit, per cert, i espero poder posar fotos quan me les envien i comentar-ho una mica millor. Per acabar, he fet una reivindicació de Nadal, de les nostres arrels i de la nostra infantesa. Però voldria acabar el darrer post amb una frase que em va agradar moltíssim, perquè em sembla del tot encertada. És del llibre de Joaquim Amat-Piniella, K.L.Reich i ja la vaig citar en el seu moment. Avui torno a recuperar-la:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

Bon any!

NADAL BLANC

Aquesta foto tan nadalenca va ser feta el passat 4 de desembre a Viena, concretament al Rathaus Park, el parc de davant de l'ajuntament.

Si la ciutat nevada ja presentava un aspecte de postal de Nadal, aquí encara més amb les parades, els arbres engalanats, i la decoració de la que forma part aquesta caseta davant de la qual ens vam col·locar.

Per a mi va ser un regal el fet de trobar neu, perquè mai he estat a una ciutat nevada, només he trepitjat neu de petita les poques vegades en que anavem a Núria o a la Molina, i parlo d'abans que es posés de moda anar a esquiar. Així doncs, la neu i l'ambient van afavorir aquest fenomen retrospectiu (o introspectiu, segons es miri) de tornar a la infantesa.

És per això que m'agrada aquesta foto, encara que no sortim gens afavorides, perquè han sortit les nenes que portem a dins. Miro la foto i no veig els anys que arrosseguem, fins i tot jo semblo una mena de gnom, però bé, això és perquè jo tinc una part una mica màgica. Aquesta foto també em serveix per a demostrar que el fet que ens agradi el Nadal és per la capacitat que té d'evocar aquest infant que viu dins nostre.

Bon Nadal!

DONCS A MI M'AGRADA EL NADAL

En aquestes dates és també un costum el fet de sentir comentaris sobre el consumisme, la hipocresia i el desplaer que porten les festes de Nadal. Jo ja ha he escoltat diverses crítiques referides, sobretot, als grans magatzems, però també als regals no desitjats i als convidats encara menys desitjats...

Confesso que jo abans també sentia la mateixa irritació contra aquest tipus de comerços i contra la compra insensata. Ara ja no. He arribat a la conclusió que si existeixen és per voluntat de la gent. Si decideixen anar a aquests llocs sense qüestionar-se les conseqüències i si trien comprar el que els hi diuen, el resultat és el que tenim.

Hi ha qui creu que són una mena de víctimes, perquè tenen massa estímuls com per a poder adonar-se de la seva alienació. Jo no hi estic d'accord. Tenim la opció de triar, la possibilitat de tenir un criteri propi i la facultat de pensar. Deixar-se endur és el més fàcil i és el que fa aquesta majoria que forma la societat a la qual culpem de tot. Però la societat la formen els individus.

És per això que a mi m'agrada el Nadal. Perquè puc ignorar aquesta suma d'individus que trien anar i comprar el que els hi diuen, per trobar la pervivència d'un costum que es manté en el temps: la celebració del solstici. El triomf de la llum és també el triomf del vincle que encara ens lliga a la terra, tot i que sembli que ho hem oblidat. Els àpats, els guarniments, la imatge de l'estel, els arbres... són vestigis que ens remeten als temps agraris.

Sento el recolliment del temps que s'esgota i la llavor d'un nou cicle que comença a germinar. El meu Nadal és un altre.

PRESENTACIÓ DE 'FANTASIES SENSE BARRET', de CARME ROVIRA

El proper dijous 16 de desembre a les 19h presentaré a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar el llibre de poemes de l'escriptora Carme Rovira, Fantasies sense barret.

Es tracta d'un poemari adreçat a qualsevol persona de qualsevol edat, només cal que qui el llegeixi li tregui el barret a la seva fantasia.

FANTASIES SENSE BARRET, de Carme Rovira. Edicions Saragossa.

A la biblioteca Ilturo. Sant Joan, 8. Cabrera de Mar.

Dijous 16 de setembre a les 19 h.

'ESPARTACO', de HOWARD FAST

És inevitable no pensar en la pel·lícula de Kubrik quan es fa referència al famós esclau traci. De fet, jo la vaig conèixer abans que no pas la novel·la, abans i tot d'haver sentit parlar d'Espartaco com a figura històrica.

Per això m'ha sorprés tant la lectura de la novel·la escrita per Howard Fast l'any 1951. En primer lloc, per la manera en què està redactada. En segon lloc, per la pròpia història de la seva redacció: va ser escrita després que Fast sortís de presó i set editorials la van rebutjar per qüestions polítiques, fins al punt que l'autor va haver d'editar-la ell mateix. Això ho explica a continuació del pròleg amb el títol de Espartaco y la lista negra.

L'argument situa a Espartaco en un terme molt evocador. L'acció s'inicia quan ell ja és mort, no a la creu sinó com realment va succeir: a una batalla i sense que es localitzessin les seves restes. Els diferents personatges, relacionats d'una manera o d'una altra amb ell, serveixen per a reconstruir el que va passar els anys anteriors a la seva derrota i contribueixen a idealitzar-lo. Es tracta de persones que reflecteixen els vicis, els defectes i les mancances de la societat que Espartaco va voler canviar. Tots ells queden afectats d'alguna manera pel que ell va fer.

El retrat que l'autor fa de la feblesa humana és senzill i precís mentre que la descripció de tot el que hi ha de bo en l'ésser humà (representat en l'amor per Varinia, companya d'Espartaco, i en l'amistat) es converteix en poesia.

Espartaco representa l'aspiració a ser millors, a ser com li diu Varinia a Craso "com hauría de ser la gent".

'EL LABERINTO DEL CARACOL', de CARLOS CORVINOS

Fent memòria de les poques novel·les d'intriga que he llegit, arribo a la conclusió que El laberinto del caracol és, possiblement, la que més m'ha agradat.

No és la primera vegada que una novel·la que gairebé ningú coneix i de la qual no es troben referències, a mi em deixa una molt bona impressió. Ja em va passar amb una novel·la històrica sobre gladiadors (res a veure amb la pel·lícula de Ridley Scott) i una altra sobre Elionor d'Aquitània que, a més, vaig recomenar als clients quan era llibretera i també a ells els van agradar. Ja en faré una resenya més endavant.

Vaig llegir El laberinto del caracol perquè l'havíem de presentar a la llibreria ja que l'autor vivia (i crec que continua vivint) a la zona.

La novel·la es situa a Saragossa a finals dels 70 i recrea d'una forma senzillament brillant aquella època, inclós el món policial. S'aprecien els coneixements que l'autor té de la ciutat on va viure i de les feines que va exercir i que exerceix: la de policía i la psicologia. El retrat que fa de l'assassí és, per a mi, una petita obra d'art. Sense justificar el que aquest fa, dóna les eines que permeten apropar-se al seu mal i, en certa manera, entendre-ho.

Aquest és un d'aquells casos en què lamento la discriminació que pateix la literatura per part de la promoció o la comercialització. Així, es priva als lectors de bones lectures mentre llibres mediocres i alguns de prescindibles van ocupant tots els prestatges.