'CURVAS PELIGROSAS', de SUSANA HERNÁNDEZ

No sóc una gran aficionada a la novel·la policíaca, tot i el gran nombre d'adeptes que té. Tanmateix, el gènere és el menys important quan es tracta d'un bon llibre o d'una bona pel·lícula. Potser sigui aquest el motiu pel qual m'he vist arrossegada pels perillosos revolts d'aquesta intriga que tan acuradament elabora Susana Hernández.

Narrada amb agilitat cinematogràfica la novel·la és eminentment visual, però sense deixar de banda l'anàlisi, ni la introspecció i amb unes petites dosis de ironia que fan la lectura encara més àgil.

La història principal, la que tracta la investigació realitzada per dues inspectores de policía sobre la mort de dues noies discapcitades, es sobreposa a les històries personals dels personatges, atorgant-los una profunditat que els humanitza i que fa pensar en un múltiple etiquetatge de la novel·la: policíaca, social, sentimental... De fet, una de les etiquetes que li han penjat és la de novel·la gay, una limitació que forma part de l'encasillament de qualsevol etiquetatge però que en aquest cas no és gaire exacta, perquè l'enfocament de la novel·la està més centrat en la intriga que no pas en el lesbianisme.

És possible que l'éxit de Curvas peligrosas sigui saber combinar les històries personals amb la investigació, el passat amb el present, les causes i els efectes.

UN NOU COMENÇAMENT PER AL KLAUS

El Klaus és un cadell mestís de pastor alemany. La seva història és un clar desafiament a l'asseveració que la sort es crea, a no ser que això només es refereix als humans. Perquè es fa difícil pensar que aquest cadell sigui responsable que algú li trenqués les potes del darrera, abans de llençar-lo per la tanca del refugi de la Protectora de Mataró. A mi em sembla més un cas de fatalitat.

Tanmateix, si els humans tenim aquesta capacitat de modificar la sort el Klaus és, sens dubte, dels qui més mereixen beneficiar-se. Porta més de dos mesos immobilitzat i dues intervencions molt serioses. Finalment ha aconseguit alliberrar-se de l'aparell que li ha ajudat a soldar els ossos, però la musculatura li ha quedat atrofiada i necessita una llarga recuperació. Afortunadament és jove, això dóna esperances que pugui recuperar-se de les lesions que li van provocar i tornar al punt de partida, aquell en que el Klaus neix sa i amb un llarg camí per recórrer sense dolors ni aparells.

Si podem canviar la sort del Klaus i fer que rebi el que li va prendre la fatalitat, només hem d'adreçar-nos aquí: El Refugi de Mataró o aquí: Societat Protectora d'Animals de Mataró.

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL PATATA DE GUERNSEY", de MARY ANN SHAFER i ANNIE BARROWS

Vaig llegir aquest llibre fa més d'un any, quan era a punt de sortir. Es tracta d'una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges els quals bateguen al compàs de la literatura.

Em va agradar per diversos motius: per la originalitat, per la ironia que traspua, per la manera en que ens acosta als personatges, per la diversitat humana que mostra... l'únic que em va decebre una mica va ser l'excès de bondat i perfecció dels membres de la Societat Literaria. Malgrat que compta amb un parell de personatges amb una certa dosi de maldat, crec que la resta són massa imbuïts de bucolisme. Em sembla que això és degut a que l'autora va morir abans d'acabar el llibre i el final el va haver escriure la seva neboda qui el va ensucrar massa, pel meu gust.

Tot i amb això, és una lectura que val la pena. Dóna un original enfocament a l'experiència de la ocupació nazi situant-lo a unes illes que, al menys per a mi, no eren gaire conegudes.

ARTICLE DE MANEL ALONSO

L'escriptor Manel Alonso ha escrit un article sobre el llibre de memòries digitals El quadern d'Albert Calls, que m'ha semblat interessant per les reflexions que fa i les conclusions que n'extreu.

El podeu llegir clicant aquí Memòries digitals ara en paper o aquí Els papers de Can Perla.

PETITS PARADISOS PROPERS

Sortim al carrer. La inèrcia guia les nostres passes i fa que la monotonia paisatgística ens envolti. Els mateixos edificis, les mateixes voreres, els cotxes i el soroll de sempre. Res no ens sorprén, només, de tant en tant, alguna novetat. Cert canvi en una façana o una circumstància diferent alteren l’inalterable marc del nostre entorn. Després, tot torna al seu lloc.

Però aquest carrer tan conegut sovint és molt a prop d’un paradís que desconeixíem o que hem oblidat. Cal canviar el rumb. Desafiar a la inèrcia i adreçar les nostres passes cap a un nou itinerari. Vorejar l’edifici o travessar la vorera sol ser suficient per trobar-nos amb el petit paradís proper.

Jo el vaig trobar fa deu dies. Gairebé a diari baixo per la carretera que duu al centre del poble. Camino fins la rotonda, on hi ha el sindicat, i torno a pujar. Un dia i un altre, durant mesos, al llarg de més de deu anys, fins que fa poc em van ensenyar un caminet que s’inicia a la meitat d’aquesta avinguda. L’havia vist, però sempre passava de llarg. Fins el matí plujós de diumenge en què vaig anar a fer una passejada amb el grup D’Ones de Cabrera de Mar.

El camí, flanquejat d’arbusts, ja genera un cert encant. A un cantó les figures de les cases, a l’altre un camp i, més enllà, una vella masia que li dóna un cert regust de decadència i de passat. Les ombres dels llorers que s’enfilen pel passadís de fulles són les portes d’aquest petit paradís. Encara que hi hagi una porta blava molt a prop, són les branques les que donen pas a a la casa en ruïnes amb el gran safareig que té una mica més enrera, una letrina. Sí, els paradisos també amaguen excusats, el lloc secret dels món secrets. La nostalgia s’enfila, com l’heura, per les parets del safareig. El silenci parla d’altres temps, però només un mur la separa del carrer de sempre, on hi ha cases adosades, cotxes i contenidors.

El camí del paradís continua, tomba a la dreta i mostra a cada cantó una faceta del temps. D’una banda els garatges de cases benestants, de l’altra l’enrunament d’un mas amb els seus terrenys i els camps que encara es conreen. L’ahir i l’avui, el ciment i la terra que fa olor de pluja, olor d’inicis.

Aquell diumenge em va servir per adonar-me que hi ha moltes coses esperant a ser descobertes.

Foto: Núria López

'DIOSES, TUMBAS Y SABIOS', de W.CERAM

Fa un parell d'anys, mentre caminàvem sota el sol que feria amb els seus raigs la fèrtil terra d'Homer, no deixava de recordar aquell vell llibre que, molts anys enrera, va regalar-me el meu germà Jordi, coneixedor del meu gust pel món antic, Dioses, tumbas y sabios.

En arribar a Micenes, vaig reviure la particular odissea de l'obstinat i, potser, il.luminat Heinrich Schliemann, una aventura que ja em va captivar en llegir-la en la genial Historia de los griegos d' Indro Montanelli, i que tant vaig gaudir en aquesta excepcional Dioses, tumbas y sabios, un llibre apassionant sobre homes apassionats per la història, com Schliemann i com Evans, com Champollion i com Carter, protagonistes dels descobriments més relevants dels darrers segles.

L'editorial booket va recuperar no fa gaire aquest títol , posant-lo a l'abast de tots aquells enamorats, aficionats o simplement interessats en la arqueologia. Em va alegrar saber que continua accessible un llibre com aquest, escrit als anys 70 però tan vigent encara, que fa que els herois es tornin de carn i ossos i que els somnis, com Troia, esdevinguin realitat.

'PRIMAVERA DE CAFÉ', de JOSEPH ROTH

Davant la perspectiva de visitar Viena per primer cop, vaig decidir llegir aquesta selecció d'articles de l'escriptor i periodista Joseph Roth escrits durant la seva primera època, quan tenia poc més de vint anys.

Roth, que va néixer a l'antic imperi austrohongarès, els va escriure en acabar la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèlic i la caiguda dels Habsburgs el van colpir profundament provocant la sensació de pèrdua del que ell considerava la seva pàtria.

És per això que l'enyor és una constant en aquests escrits que remeten a cafès i palaus, a museus i esglésies. Però ho fa d'una manera molt evocadora, gens melancòlica, que entrellaça l'observació amb pinzellades reflexives oferint unes extraordinaries visions tant de l'entorn com dels seus protagonistes.

"A veces el mundo es diminuto como un hormiguero, de tal modo que uno le pierde el respeto, y las sombras de cosas pasadas son tan grandes que uno no logra escapar de su espacio y se sabe siempre perseguido por ellas."

Ell, però, sap trobar el passat i recrear-lo de la mateixa manera que retrata i analitza el present. De vegades, la ciutat és un magnífic escenari de llums i de colors "Esta ciudad de rostro sonriente y corazón acongojado se acuesta pacíficamente en la primavera y el azul." D'altres, és l'eix que vertebra els efectes del canvi "Las primeras calles están silenciosas, se agachan temerosas ante sus habitantes que regresan. Como un loco espanto, el tranvía atraviesa una calle apartada. Y la media luna ríe sarcástica sobre los candelabros de gas, hepáticos, atacados de ictericia." Però sempre hi apareix, evocadora o canviant: "La terraza del café no es hoy más que una reliquia superflua de tiempos mejores, y además un impedimento para el tráfico, como el tranvía, el correo, el teléfono y otros ‘medios de comunicación’."

Roth, que signa com Josefus, no només parla de la ciutat i dels seus edificis, "Los cuentos tienen lugar en medio del trajín de la cotidianidad, en la gris sobriedad de los simples acontecimientos.", en aquest dia a dia, els esdeveniments afecten als habitants a qui també reivindica a l'apartat "Entrevistas con tipos de la calle", un espai on descobrim tot un seguit de personatges curiosos que la resta d'habitants solen ignorar: "El ciudadano pasa todos los días ante ellos, indiferente y obtuso, los esquiva como a un árbol al borde de la calle o un bordillo y se detiene cuando uno de esos muebles abre la boca o la mano. Y sin embargo, esos monumentos a la eterna insuficiencia humana o a la anchura de la sociedad están dotados de alma, son también caricaturas de Dios, con corazón y cerebro, con destino y experiencia."

Roth ens apropa a tots aquests ciutadants, arriba fins i tot a acompanyar-nos a casa de la vienesa més vella a qui no es pot estar de descriure "Sus manos centenarias, de dedos nudosos y muchas, miles de venitas azules, recorren el tablero de la mesa como golondrinas".

Tanmateix, la més entranyable i poètica de les descripcions és, per a mi, la de l'homenet del bosc de la plaça de sant Esteve. Aparentment un humil venedor d'absurditats que, després d'una observació atenta, es sublima fins l'espiritualitat més radiant. Aquest senzill individu és fon amb l'entorn i s'eternitza mentre les paraules de Joseph Roth l'immortalitzen: "Imagino el alma de ese hombrecillo como una diminuta y perdida capilla, en algún lugar al borde del camino. "