dimarts, 25 d’agost del 2009

'EL CINQUÈ MAG', de FRANCESC MIRALLES


Màgia subtil. Res a veure amb Howgarts ni amb la Ventafocs, sinó en allò que s’amaga perquè no ho sabem veure. Aquest és un relat sobre possibilitats ocultes, la història de un noi que no sap que és mag fins que aprèn a reconèixer la màgia. Tal i com s’explica al final de la novel·la: “La màgia no és només poder, és sobretot visió. T’ensenya a veure els fils invisibles de la realitat, a mirar el tapís dels esdeveniments des del darrere, on hi ha els filaments del destí.”

Francesc Miralles mostra amb aquesta història la manera en què la màgia pot arribar quan s’està preparat per veure-la. Hi ha nombrosos elements intangibles, inexplicables i sorprenents que poden trasbalsar la nostra perspectiva limitada. Se’ls pot donar un tractament més o menys misteriós, o una explicació més o menys científica, però el fet és que existeixen. Tots en coneixem alguna experiència inusual, sabem del poder de la intuició, de la capacitat encara inexplorada de la ment o el poder de la energia. En aquesta novel·la s’utilitzen aquests elements per a construir un relat que ens planteja fins a quin punt podem fer cas dels nostres sentits.

L’Àlex és un noi com qualsevol altre, però, per un casual (o no) entra en contacte amb un grup de joves que s’estan iniciant en la màgia subil. Poc a poc es troba immers en les pràctiques dels nois i cada cop més atret per una de les joves qui sembla amagar un secret estremidor.

El cinquè mag és una novel·la original, que tant pot ser llegida per joves com per adults amb ganes de descobrir les possibilitats de l’impossible.

diumenge, 23 d’agost del 2009

POEMA INÈDIT


EL CICLE

Torna a fer-se el matí
de llums esfilegades,
clarors alborals,
i reneixen els batecs
d'una natura colpida
per un pols de mil·lenis.

Torna a fer-se la nit
d'intangibles penombres,
punts estelars,
i es recupera el temps
dels canvis matisats
en l'atmosfera.

El temps ressona
en l'infinit,
i combrega amb la vida,
enceta el cicle,
de torns infalibles
de llum
i de collites.

divendres, 21 d’agost del 2009

'ROMA', de STEVEN SAYLOR


Aquesta novel·la ens explica la història de la ciutat que va convertir-se en un Imperi. El seu desenvolupament, des dels origens més humils fins a la burocracia més complexa, és directament proporcional al de la família protagonista. Una família que posseeix un amulet que es va transmetent de generació en generació, un testimoni que els remet al passat més obscur, als origens. D'aquesta manera, participen dels diversos moments que fan la història de Roma fins que la fatalitat fa que un d'ells deixi de pertànyer als governants, anticipant així la posterior davallada de la ciutat.

La primera part, inspirada en la mitologia i les llegendes és, per a mi, la més original. Basant-se en la tradició i en les poques dades històriques, l'autor crea un relat creïble del que podia haver estat. El primer protagonista, molt allunyat del que serà després el patriciat romà, té més d'espiritual que de governant, com els seus descendents, vinculats a la religió que encara no ha assolit el caràcter humanitzat dels dissoluts déus grecs. Participen en els primers assentaments de la urbs acompanyats d'un possible Hèrcules, acompanyen els bessones fundadors, veuen fugir el darrer rei, pateixen l'ocupació dels gals, coneixen la República i l'Imperi, són coetanis dels Graco, Cató o de Sila. I, malgrat el que pugui semblar, no és una novel·la densa sinó que es llegeix amb l'agilitat d'una suma de relats amb un nexe comú.

Una lectura agradable, entre el mite i la història, que ens dóna una visio general del que va ser la Roma Antiga.

dimecres, 19 d’agost del 2009

'ESTUPOR Y TEMBLORES'. de AMÉLIE NOTHOMB


Aquest llibre és va publicar fa deu anys i potser sigui el que més fama ha donat a l'autora. Com a mínim va estar guardonat amb dos premis i totes les crítiques que he llegit el consideren una petita joia literaria.

Vaig començar la lectura predisposada a gaudir, doncs, del descobriment d'una obra i d'una autora inexplorades. D'altra banda, m'interessa molt tot allò relacionat amb el Japó i el contrast entre les cultures orientals i occidentals. Crec que esperava una altra cosa. No és que no sigui un bon llibre, és un relat molt hàbil i enginyòs que explica amb senzillesa una experiència personal, però acostumada a llibres d'envergadura, el vaig trobar una mica simple.

Es tracta d'una història de caràcter personal: l'experiència de l'autora, estrangera però nascuda al Japó, fascinada pel país però aliena a la mentalitat nipona. Aquest doble paper dóna peu a multitud de situacions que se'ns fan absurdes i que ella sap portar fins a les últimes conseqüències.

Una lectura interessant, molt àgil i amb originals reflexions sobre els diferents punts de vista orientals i occidentals. Molt encertat el títol que fa referència a la fórmula que explica la sensació que ha de provocar l'Emperador del Japó als seus súbdits: estupor i tremolors.

dilluns, 17 d’agost del 2009

LA REVISTA 'LA CLAU' ENTREVISTA A CARLES GEL


EL MARESME, PERSONA A PERSONA.
Albert Calls


Carles Gel i Rodríguez (Vilassar de Mar, 1963), és alpinista, escriptor, guia d'alta muntanya i fotògraf de natura. Viu a Ribes de Freser des de fa 10 anys. Ha participat en gairebé 50 expedicions alpines i polars arreu del món i ha escalat a Amèrica del Sud i del Nord, Àfrica, Àsia, Europa i l'Àrtic. Es guia des del 1990. Ha escalat més de set mil muntanyes dels Pirineus i unes 400 arreu del món, destacant-hi un centenar de cims dels Andes d'entre 4.000 i 7.000 metres i més de 40 a l'Atles Marroquí. Ha escalat o intentat diversos vuit mils i set mils. Els darrers anys s'ha especialitzat en travesses polars (ha fet 10 viatges a l'Àrtic), així com d'altres travesses per Alaska, Escandinavia i Rússia. També ha escrit 35 llibres.

Viu a Ribes de Freser, però és de Vilassar de Mar. Quina opinió té del Maresme?

Visc a Ribes de Freser, però jo sóc de Vilassar de Mar i per a mi, el Maresme sempre serà especial, malgrat que cada vegada s'assembla menys al Maresme on jo vaig néixer.

L’aventura encara és possible a les muntanyes?

Naturalment, l'aventura encara és possible a l'alta muntanya i penso que ho serà sempre. Només cal buscar el lloc adient i fugir de les zones massificades. Darrerament he estat en indrets gairebé mai trepitjats per l'home, em refereixo a llocs com el Desert de Catamarca a l'Argentina, on hi ha les muntanyes més altes del món tret de l'Himàlaia i l'Aconcagua. A l'Àrtic si que mai he tingut problemes de massificacions. Allí no hi ha ningú i tot es impressionantment verge.

A vegades es té la impressió que l’alpinisme d’alçada ha crescut en direcció equivocada. Ho dic perquè per pujar a l’Everest sembla que hi hagi cua…


A l'Himàlaia només hi ha quatre o cinc muntanyes (vuit mils gairebé tots) massificades, i entre aquestes destaquen el Cho Oyu, el Gasherbrum II i l'Everest, sobretot durant la primavera, però la resta de l'any no hi ha ningú. El millor es no anar-hi. Ja se sap que l'Everest es el més alt, el més famós, i això vol dir fama, reconeixement, potser fins i tot diners... jo no entro en aquest joc. Vaig estar-hi l'any 1997 amb en Jordi Tosas, allò començava a ser un circ (el que és ara). Quan hi torni ho faré a la meva manera: en un estil molt lleuger i sense oxigen. La meva manera d'entendre l'alpinisme no té res a veure amb la de la gran majoria: jo estimo la puresa, la fortalesa física, l'estil lleuger, el lloc per on pujar, fins i tot l'època de l'any. Sóc un home amant incondicional de les hivernals. Sí, l'alpinisme va per un camí equivocat, però no tots seguim aquest camí.

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya?

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya, i avui en dia la majoria de gent que va a la muntanya no va preparada: poc físicament i res tècnicament. T'ho dic perquè sóc guia i fa molts anys que gaudeixo d'aquest ofici. Malauradament, bona part dels accidents que succeeixen són degut a una manca absoluta de preparació. Jo recomano a la gent que facin cursos d'iniciació i de perfeccionament, que surtin amb un guia. A la muntanya el risc zero no existeix.

Vostè ha fet grans expedicions a peu? Quines? Com es prepara?

Des de l'any 1988 he fet gairebé 50 expedicions arreu del món. Moltes d'alpinisme: Everest, Cho Oyu, Pic Lenin, Manaslu, Pissis, Aconcagua, Elbrus, Damavand i un llarg etc. També n'he fet de polars a Groenlàndia, Finlàndia, Suècia, Alaska i Rússia. Les properes sortides seràn a l'Atles i a l'Himàlaia Xinès al mes de desembre, on volem intentar un company basc i jo la travessa hivernal de tres cims de set mil metres, situats al Massís del Mztag Ata, una cosa que mai s'ha fet i que ens fa molta il·lusió. Naturalment anirem molt lleugers i en estil alpí. Evidentment, cal una preparació específica per aquest tipus d'expedicions, i apart del físic és vital cuidar l'aspecte psíquic.

Interrelaciona el muntanyisme amb l’escriptura. Són activitats compatibles?

La muntanya i l'escriptura són perfectament compatibles. Jo he escrit 35 llibres i tots menys un estan relacionats amb la muntanya, ja sigui guies, literatura/aventura i novel·les. De fet no podria viure sense cap de les dues coses.

Com ha de ser el millor company d’un muntanyer?

El millor company d'un alpinista o aventurer polar ha de ser una persona molt forta física i encara més psíquicament, un tot terreny capaç de prendre qualsevol tipus de decisió. Ha de tenir molta experiència. A més, ha de ser una bona persona i tenir clares les coses arriscant tot el que es pugui, tot i que a vegades s'arribi massa lluny. El més important és que la persona escollida sigui capaç de sortir de qualsevol situació problemàtica. Això es una gran tranquil·litat.

Quins són els seus referents en l’alpinisme?

El meu gran referent ha sigut des de sempre en Reinhold Messner per tot el que ha significat en la meva carrera com a alpinista. Ambdós tenim una visió molt semblant de l'alpinisme d'alçada. A nivell català he admirat molt i des de petit a Jordi Pons, també a Carles Vallès (amb qui a vegades surto a la muntanya), a Joan Quintana (per les seves escalades en gel) i a l'Enric Lucas pel seu estil pur i lleuger. Lògicament també admiro d'altres alpinistes europeus. És bo fixar-se amb els millors.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria
de “La Clau”?


Sí, la primera entrevista que em van fer, tornant de la meva primera expedició l'any 1988. La del Pic Lenin.

dissabte, 15 d’agost del 2009

'SUITE FRANCESA', de IRÈNE NÉMIROVSKY


No és fàcil fer un comentari d'un llibre inacabat, l'opinió no pot ser tampoc completa sense saber com s'hauria abordat el final, com hauria evolucionat la història quan l'argument amb prou feines arriba a la meitat.

Efectivament, Suite francesa ens ha arribat en 359 pàgines quan la seva autora n'havia planejat que tinguès un miler. L'escrivia mentre la guerra era activa, reflectint les imatges personals derivades dels fets, els efectes produïts en l'ànim de la gent que els condueix a les diferents situacions que relata. L'escrivia sense saber qui la guanyaria, quins fets atroços esperaven encara ni com acabarien els invasors. L'escrivia però, intuïnt que no podria acabar-la.

El resultat és una primera part formada per diverses escenes en la que els protagonistes s'enfronten a la fugida de París, a punt de ser ocupat pels alemanys, i una segona part que mostra una ciutat ja ocupada on els habitants i els invasors es relacionen. Tot plegat és un ampli mural que ens mostra com es van viure aquells temps. Un relat de les diverses postures que van adoptar els ocupats, les reaccions, els pensaments d'una gent que ha d'enfrontar-se a una situació límit. Némirovsky ho fa deixant de banda el dramatisme, referint la simple realitat i les actituds dels protagonistes en el seu doble paper d'humà i ciutadà d'un dels dos bàndols.

La veu narrativa és d'una bellesa contundent, pura i neta, que reflecteix els fets com l'aigua quieta reflecteix les imatges. La seva senzillesa colpeix sense ultrapassar l'emoció, simplement mostra d'una manera lúcida el contingut de les ànimes, més enllà del color, de la raça, de la nacionalitat, la seva capacitat de reconèixer-se en les altres.

Suite francesa és més que una novel·la sobre la guerra, una història sobre la capacitat del ser humà per a la guerra, la persona com a conseqüència primera de tots els conflictes. La vida i, sobretot, la mort de Irène Némirovsky en van ser un altre exemple.

dijous, 13 d’agost del 2009

'VERSOS DE VI NOVELL', de TERESA D'ARENYS amb il.lustracions d'ENRIC MAAS


L'obra poètica publicada de Teresa d'Arenys havien estat, fins ara, els reculls Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986). Els dos primers formen part d'una trilogia de la qual Versos de vi novell mancava per publicar. Va ser escrit entre els anys 1976 i 1979 i, encara que l'autora els hagi revisat, ha intentat ser fidel a la posició vital de joventut que reflecteix la recerca i experimentació d'aquells anys.

Aquest poemari mostra el gran domini i la riquesa de la llengua amb la que s'ha distingit sempre Teresa d'Arenys. En ells es percep la influència de autors admirats i un regust clàssic, gairebé èpic, de la poesia en el seu paper d'enaltir el sentiment, l'emoció, allò que conmou l'ànima.

Invocació

Al rostre cec de nits sense ribatge

adreço el mot perdut del meu espant,

l'oreig segat a dalla em dicta un plant

amb verbs salats que troba per la platja.


On són els noms, mare, del meu llinatge?

I de les naus, on són tots els deixants?

Com és que el vent alça pronoms forans

i l'alfabet s'apaga en un miratge?


Les meves mans d'inhàbil caçadora

no tenen ginys per atrapar una aurora

que amb dits de rou tanqui els ulls de la Nit.


Invoco els sons de les vocals latents

entre adormits. Conjuro els ploms d'oblit

i guixo fort sobre escorces silents.

El llibre conté obres d’Enric Maass, pintor de llarga trajectòria, realitzades també en aquells anys. S'inspiren en l’ambient en què vivien artista i poeta i la complicitat en el procés. El conjunt ens remet a un sentiment colpidor que és el que ha mogut als poetes des de sempre, el clam al cel, a la terra, el dubte, la por, la recerca constant que demana als mots l'espai precís que els concreti. Crec que troba aquesta veu, de vegades és la seva, d'altres la de tots. Especialment bells els versos que adreça a la natura.

Maig

Caigui la pluja i bressoli els planters.

Del vell, l'hivern, en cambra bella es mor,

la tramuntana em torba com un bes,

l'heura poruga arrela en el meu cor


que vol, que no defuig, que resta ullprès

del maig que ara s'esmuny arreu i enlloc,

parlant fluixet, no fos que em revelés

la melodia de l'ocell de foc:


el vetllador, l'incessat, l'inclement

que du a cada ala brases d'una flor

ja calcinada, i brins de la sentor


dels encensers dalt de l'altar major.

El cos su pès en vol tot just latent,

la pluja que l'amara, indiferent.


Una aventura llegir aquest poemari, un viatge a un mar de paraules enardides sobre un oceà immens, abisal...

Cançó de barca

que es mou a la deriva,

vaivé d'onades,

salobre, sol, veremes

tripulen la meva ànima.