dilluns, 4 de gener del 2010

'CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA', de MANEL ALONSO I CATALÀ


Sempre he pensat que la poesia serveix per a interrogar-se mentre es contempla el món. És la veu que reivindica o que enalteix, segons els casos, però d'una manera molt més punyent que qualsevol altra forma literària. El poemari Correspondència de guerra, de l'escriptor de Puçol Manel Alonso Català, guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà, n'és un bon exemple.

El títol ja ens avança que ens trobem davant la crònica d'un conflicte i, efectivament, les paraules s'esmolen en defensa de totes les víctimes i fan un homenatge als sacrificis que des de sempre s'han esdevingut a tot el món. El poeta ja adverteix amb la cita que enceta el recull, que no és immune a la desgràcia que l'envolta, per aquest motiu els seus versos es converteixen en un plany que abraça les pitjors mancances i defectes de l'ésser humà.

"Ferit, s'asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,
bastonejats per la crueltat i la ignomínia,
bastint mot a mot el pentagrama d'un cant

que en la nit que el devora llançarà al vent

com una ampolla en el mar de la desesperança."

El poeta ressegueix el mapa dels vicis humans i ens presenta tot el ventall de despropòsits que han fet del món un lloc injust. Ens porta també la veu dels desfavorits, ens fa veure que l'horror també pot ser molt a prop, la violència, de vegades, dorm a casa.

Correspondència de guerra és un mirall de l'ànima més negra dels homes, però també una mirada a la seva part més pura, la que pateix i es sotmet, la que lluita amb silenci perquè el seu àmbit és la pau. Aquesta puresa pren la seva forma més subtil en els haikús que formen part del poemari, unes espurnes que ens porten imatges colpidores amb un llenguatge senzill, despullat de qualsevol artifici.

e

L'obscenitat crua,
reflectida en l'ullal

de la moneda.


Manel Alonso ha aconseguit un bellíssim poemari ple de sensibilitat i de llum, malgrat la foscor que assola el cor de certes persones. Crec que és un punt d'inflexió en la seva trajectòria, un canvi d'enfocament que s'ha materialitzat en un cant descarnat, en uns versos valents que mostren el seu domini de la paraula.

Com un ocell espantadís torna el silenci
i surt solitari el passat a escalfar de bell nou
els seus secrets damunt les llambordes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada