'K.L. REICH', de JOAQUIM AMAT-PINIELLA

-->

K.L.

REICH

“Imprès en tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l’Emili l’ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l’estigma amb què l’han volgut marcar, l’únic epitafi que han merescut els seus companys morts. Però, ara que està embolcallat en la torpor de la fatiga, esmussada la sensibilitat pel moviment automàtic dels seus músculs, oblida la significació de les paraules Konzentrations Lager Reich i només s’obsessiona pel dibuix de les lletres i del filet que les tanca. La marca passa i repassa sota els seus ulls i, quan un paquet ve a l’inrevés, o una fusta arriba capgirada, ell mateix ho posa del dret perquè el ritme de les imatges no es trenqui. De sobte s’adona del que fa i té por del valor simbòlic que pugui amagar aquesta obsessió. Està realment estigmatitzat? És veritablement una desferra del camp de concentració? Una rebel·lió enfront de l’esforç que li és imposat neix dintre seu. Es pregunta ‘per què salvar aquests estris?’ Que s’encengui el camp, que cremin totes les barraques i tots els mobles i totes les robes que portin aquesta marca! Qui sap si la llibertat no és aquest foc?”

Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la poc després d’haver estat alliberat del camp d’extermini nazi de Mauthausen on hi va estar gairebé cinc anys. Tanmateix, el llibre no va ser publicat fins el 1963 a causa de la censura franquista.

El seu testimoniatge avui dia no desvetlla res que no s'hagi dit, escrit o filmat, el seu enorme valor rau en el vessant honest i lúcid amb que analitza la condició humana i que continua vigent.

Amb senzillesa però amb precisió descobreix els diferents tipus de conducta humana, les arrels d’on sorgeixen les diferents ideologies, el perill de l’egoisme i els miserables fruits de la insensatesa i confegeix un fris de personatges, fets i reflexions que enllacen amb la pulsió humana.“Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüencia freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que en reflectir la vida d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objetiva.” diu la Nota de l’autor.

Totes aquestes persones recuperen les seves identitats, deixen de ser un número i desvetllen la mesquinesa d’alguns, i no només els nazis perquè la roïndat no és patrimoni d’una ideologia, d’una nacionalitat ni d’una religió. Descobrir el dia a dia d'aquestes persones, conèixer els seus neguits, la seva esperança o la seva desesperació, en aquest retrat tan nítid i bell, malgrat la cruesa de la història, ha estat tota una descoberta especialment enriquidora. De totes les escenes i reflexions destaco especialment una de les frases finals:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

L'alliberament del camp és un fet. Els homes són lliures i cadascú reacciona d'una manera diferent. El protagonista ho contempla tot i reflexiona:

-->

"El dibuixant sent una esgarrifança a l’esquena, no sap si a causa del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa en el silenci d’en Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat d’en Francesc en el seu llit de malalt condemnat. L’un i l’altre li havien parlat sovint de la seva fe en la justícia; però, certament, el seu coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renúncia, sinó un estat moral actiu, com un estat de gràcia. Amb aquesta conquesta que ha fet ja no poden ser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats pel món, hi ha molts altres homes que conquereixin també aquesta pau de dins. La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

-->