Aquesta novel·la és la que va donar celebritat a la llavors incipient escriptora Irène Némirovsky a finals dels anys 20. Es tracta de la seva segona novel·la, inspirada en la seva pròpia vida amb uns protagonistes que recorden la seva família.
Némirovsky va néixer a Kiev el 1903 i era filla d'un dels banquers més rics de Russia. Va créixer amb una institutriu francesa sense saber què era l'afectivitat materna. Aquest és l'ambient que es reflecteix a David Golder, una projecció del seu pare: un home amb molts de diners amb els quals ha de comprar les fidelitats i els afectes. Vell i malalt, s'adona que el valor que li donen aquells que l'envolten és directament proporcional als seus ingressos. En la seva solitud final, només troba una mica d'humanitat en desconeguts.
La novel·la va ser escrita a Paris, on l'escriptora s'havia instal·lat amb el seu marit després d'un periple que havia començat quan era adolescent i que la va portar fora de Kiev, fugint de la revolució russa. Abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Némirovsky va publicar diverses novel·les, però la persecució va tornar a assetjar-la. Les lleis antisemites la van obligar finalment a fugir fins a la seva detenció el 1942. Va ser la darrera fugida. Deportada a Auschwitz, Irène Némirovsky va morir de tifus als 39 anys. El seu marit va ser gasejat poc després.
Les seves dues filles, però, van sobreviure i són elles les que van conservar els manuscrits redactats en aquella època convulsa en què, bo i portant l'estrella groga i malgrat la prohibició de publicar les seves obres, Némirovsky continuava escrivint. Entre aquells papers es trobava Suite Francesa, editada recentment i que ha estat considerada una de les seves millors obres.
Durant seixanta anys cap llibre més d'Irène Némirovsky no va veure la llum, però la recent publicació de Suite Francesa va fer recuperar la seva obra. David Golder és dels seus primers treballs, potser no sigui el de més èxit, però ja ens mostra la profunditat d'anàlisi de l'autora i la seva preocupació per la essència humana que és, al cap i a la fi, la responsable de tots els conflictes que ens assetgen i que a ella, finalment, van destruir-la. La seva filla, Denis Epstein, en una entrevista feta quan va ser a Barcelona diu "La meva mare estava desesperada des de feia temps davant l'ànima humana. Era una persona molt lúcida, i això et fa veure més bé el negatiu de la gent" (ElPaís.com Cultura 25/11/2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada