‘AMOR CONTRA ROMA’ (Ediciones B), de VÍCTOR AMELA

Quan TVE va emetre per primera vegada la minisèrie de la BBC I, Claudius jo tot just tenia vuit anys. No obstant això, la vaig seguir amb delit setmana rere setmana. I això que la part de Calígula em feia força por! No sé ben bé que em va atreure d’aquella història, però és possible que els còmics d’Astèrix, que ja m’havien captivat abans fins i tot de saber llegir, en siguin els responsables. Em devia fer gràcia veure els romans, encara que aquests no fossin gaire divertits.... Sigui com sigui, uns anys després vaig  llegir les dues novel·les en què es basa la sèrie (Yo, Claudio y Claudio el dios y su esposa Mesalina , de Robert Graves)  i vaig poder apreciar tots els matisos d’un relat magnífic que m’ha convertit en una entusiasta de la novel·la històrica i, per extensió, del peplum (gènere cinematogràfic de pel·lícules ambientades en l’antigüitat).  Fins i tot vaig arribar a llegir Los doce césares, de Suetoni i els Anales, de Tàcit, per saber-ne més d’aquella època que m’havia fascinat. Des de llavors, he llegit les novel·les tres cops i he perdut el compte de les vegades que he tornat a veure aquells venerats capítols.

Tot això que explico és per donar una idea del que vaig experimentar en assabentar-me que acabaven de publicar una novel·la sobre aquella època i aquells personatges, que ja són per a mi com uns vells coneguts. Confesso que vaig enfrontar-me a la lectura de Amor contra Roma entre esperançada i temorosa. Perquè tenia el convenciment que m’ho passaria bé llegint-la, ja que em retrobaria amb els vells escenaris, però sabia que era inevitable no deixar-me arrossegar per unes certes expectatives. Afortunadament, les dues opcions han jugat a favor meu: m’ho he passat bé llegint-la i les meves expectatives han quedat satisfetes.

D’una banda, he pogut reviure uns fets històrics coneguts, però explicats des d’una òptica, més actual i narrativament més àgil. De l’altra, he gaudit d’una història força original, en la que el nom de la ciutat eterna s’alia amb la seva doble lectura (AMOR-ROMA) per oferir-nos un retrat de com es vivia la sensualitat a la urbs encotillada per les lleis sobre moralitat dictades per l’emperador August.

La primera part del llibre em va sorprendre una mica perquè hi vaig trobar a faltar una certa continuïtat en els capítols, com si fossin peces soltes la única finalitat de les quals fos situar al lector en el context històric.  A més, hi mancaven els ‘cliffhangers’ (finals que et deixen penjat esperant què passa) a què ens tenen acostumats les novel·les actuals de manera què, en acabar un episodi, no senties aquell irrefrenable desig de començar-ne un altre. Però això només va ser al principi. Molt encertadament, l’autor ens va introduint en una història de la que demostra tenir un gran coneixement. És per això que els capítols inicials són més per posicionar que per engrescar. Però, un cop travessat el vestibulum, ens trobem dins una domus perfectament edificada. Llavors és quan no pots deixar el llibre. De fet, jo em vaig empassar la darrera meitat del llibre en un sol dia. Feia temps que no llegia amb tanta voracitat.

Quan el relat pren embranzida, els detalls divulgadors semblen no ser-hi tant presents, però hi són. Sense adonar-nos, ens convertim en testimonis de conjures, intrigues, patiment i passions que fan referència a personatges històrics. Així, descobrim els camins obscurs que pren el poder i les febleses dels governants, de manera que les estàtues que els representen es tornen carn, ossos i sang. Això demostra el gran treball documental que ha fet l’autor que, a més, rescata per a nosaltres escenes de la quotidianitat i de la intimitat d’aquells que van viure a la Roma d’August. Una ciutat de marbre que un poeta va voler caldejar: Ovidi.

Amor contra Roma és un fresc preciosista sobre els darrers anys del mandat de César August, on aquest i el poeta Ovidi encarnen la contraposició entre deure i plaer, l’etern conflicte apol·líni-dionisíac. En aquest escenari les persones són mers objectes de canvi, especialment les dones les quals tenen un gran pes en la novel·la.

Amb Amor contra Roma, Víctor Amela aconsegueix que l'erudicció dóni la mà al ritme narratiu, per desentranyar les històries que bateguen sota les llambordes de la Roma Imperial.