Hi ha pocs llibres que sàpiguen resoldre el final sense caure en tòpics ni sense ser previsibles. Per això crec que el final és la part més important de qualsevol narració, sigui un conte o una novel·la. I la història del Severià Vargas té, per a mi, un final rodó. El punt que tanca el relat i obre la porta a aquella part fantàstica sense la qual la vida no seria res més que decepció i patiment: una agonia.
M'ha agradat veure com l'agonia de Severià assoleix, finalment, l'esperança. L'horitzó d'un mar que durant tants anys l'ha acompanyat. M'he identificat amb ell en la seva punyent empatia, en la sensibilitat que l'ha fet fugir, que l'ha anat forjant en una ironia plena de tendresa, acollidora com la cova des d'on es mira el món.
L'agonia de Severià Vargas és una història que reflecteix el desencís, el dels anys, el de l'amor... Un relat reflexiu, farcit de moments i de pensaments que ens són propers (si més no a mi m'ho han semblat), poblat de vius i de no vius que encara s'interroguen davant el desconcert de la vida.
Una faula sobre un home que recorda una mica a Diògenes de Sínope, que es sobreposa a les vanitats humanes i aprén a viure en sintonia amb el món, però no el de les vel·leïtats i les mesquineses, sinó amb el veritable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada