'LUVIA NEGRA', de MASUJI IBUSE

Uns trenta minuts després que explotés la bomba atòmica a Hiroshima, va començar a caure una pluja de color negre al noroest de la ciutat. Era una barreja de pols, cendra i elements radioactius que farien extendre la contaminació fins als llocs més remots.

Així de simple i així de terrible, com ho explica Ibuse a la novel·la Lluvia negra mitjançant el diari d'un supervivent malalt des de llavors i estigmatitzat, com la seva família. Tal i com explica Jorge Volpi al pròleg, el més esgarrifós és la senzillesa amb que s'expliquen els fets. Lluny de dramatismes, el text recorda més una fotografia que mostra la realitat com és i, precisament per ser realitat, és encara més estremidora.

La història comença uns anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, en un poble on el protagonista, la seva dona i la seva neboda fan la seva vida sense poder desprendre's de les fatals conseqüències de ser supervivents de la bomba de Hiroshima. La malaltia s'amaga, endormiscada, per a despertar en qualsevol moment, mentre ell intenta posar per escrit aquells dies com a advertència potser, per al futur.

De vegades, els detalls d'ubicació, carrers, edificis, poblacions, em feien perdre'm una mica, tanmateix, tant el llenguatge com el fons (l'escenari en que s'han de moure vius, ferits i moribunds) és fàcilment imaginable però difícilment comprensible. No obstant, és una lectura realista, ens apropa als fets des del prisma més humà, però, axò sí, sense caure en el sentimentalisme.