‘MACBETH’, de WILLIAM SHAKESPEARE

Aquesta obra, escrita pel que està considerat com el més gran escriptor en llengua anglesa, és anomenada per la gent de teatre ‘la tragèdia escocesa’ o ‘la innombrable’. I és que l’univers teatral està molt influenciat per les supersticions: el groc és un color proscrit; xiular, enviar clavells o teixir dins un camerino atreu la desgràcia, desitjar sort és un mal averany... 

Però, a més de totes aquestes aprensions hi ha una sèrie d’obres que es consideren maleïdes, d’entre les quals destaca Macbeth. Curiosament, jo em vaig assabentar a través d’un episodi de L’escurçó negre, titulat Sensibilitat i senilitat, en què apareixen dos actors que cada cop que es diu el nom de l’obra han de conjurar-lo amb una mena de ritual força ridícul. De fet, tot el capítol és una sàtira a la petulància i envaniment dels actors.

Aquesta brillant sèrie, protagonitzada per l’actor i guionista britànic Rowan Atkinson, introdueix nombroses referències a obres de Shakespeare. De ‘l’obra escocesa’ ja al primer episodi en fan una paròdia quan al protagonista li apareix el rei a qui ha matat (tot i que en aquest cas ha estat de manera involuntària i no com a la tragèdia innombrable) i, més endavant, unes bruixes li profetitzen, com a Macbeth, que serà rei.

A banda de sàtires i paròdies, el que està clar és que l’obra de Shakespeare continua mantenint la seva vigència malgrat el pas del temps. La recreació que fa de l’ambició, la manca d’escrúpols i l’ànsia de poder és un retrat de la part més fosca de l’ànima humana. Però no només això, sinó que és capaç de construir amb paraules aquesta foscor. Els monòlegs i les interpel·lacions, especialment les de Lady Macbeth, són tan esfereïdores que ni tan sols la bellesa del llenguatge (per cert, excel·lent feina la del traductor, Salvador Oliva) pot apaivagar el desassossec que provoquen.

Potser el realisme que transpira va ser el culpable que l’obra s’endugués la fama de maleïda. Hi ha qui diu que el motiu és que el propi autor va introduir conjurs i malediccions veritables dins del tex, d’altres asseguren que és degut a què a les bruixes de debò no els va agradar com les mostra i que, per això, van maleir-la. 

Sigui com sigui, sembla ser que la mala fortuna va començar el mateix dia de l’estrena, el 1606, quan l’actor que feia de Lady Macbeth (en aquells temps les dones no podien actuar) va emmalaltir de cop i va morir entre bastidors. Uns anys més tard, a Holanda, el protagonista de l’obra va canviar la daga falsa per una de real i va matar l’actor que feia de Duncan. Fins i tot Laurence Olivier i Charlton Heston van tenir ensurts quan l’interpretaven. El 1937 un contrapès gairebé esclafa l’actor britànic en caure damunt de l’escenar, i el 1953 una ràfega de vent que tirava fum i flames cap al públic durant l’escena de l’assalt final al castell va provocar cremades en les cames de Heston, perquè les seves malles havien estat salpicades de querosè accidentalment. 

El geni de Shakespeare ha aconseguit torbar, més enllà de les pàgines, els sentiments dels lectors. Una força literària tan potent que ha esperonat les pors fins a crear tota una maledicció.