'CIMS BORRASCOSOS', de EMILY BRÖNTE

El primer any que vaig anar a l’institut ens van proposar una sèrie de llibres d’entre les quals jo vaig triar aquesta novel·la. Llavors devia tenir uns 14 o 15 anys i duia poques lectures a l'esquena. Per això, la història em va impactar i em va atrapar de tal manera que el vaig llegir amb voracitat. Recordo haver-me passat una tarda sencera perduda en les misèries i les passions dels protagonistes, incapaç de deslliurar-me de l’atracció fatal del relat.

Els anys van passar i a la memòria va quedar el pòsit d’aquella forta impressió que Cims Borrascosos m’havia deixat. Malgrat la rapidesa amb que, posteriorment, he anat oblidant d’altres lectures, el record d’aquesta ha persistit, com l’espectre de Catherine, la protagonista,  persevera  en la recerca del seu estimat. Per això quan, gairebé trenta anys després d'haver llegit aquesta novel·la per primer cop, a la Biblioteca Ilturo la van triar per a la tertúlia del mes de novembre em vaig alegrar.  Tanmateix, també vaig amoïnar-me una mica tement que el record que en guardava, com molt sovint passa, no li fes justícia.

No sé si el destí va aliar-se amb tot això, però va resultar que a la biblioteca no tenien prou exemplars i, per no haver d’esperar-me, vaig agafar el vell volum que havia llegit tres dècades enrere. En començar a llegir-lo em va sorprendre el fet que el narrador fos el llogater, això no ho recordava, tot i que sí el fet que la narració arrenca amb la seva arribada i la fantasmal aparició que desperta la seva curiositat. A mida que vaig anar avançant vaig anar recordant els personatges i gran part dels fets que s’expliquen, però, sobretot, vaig tornar a sentir el mateix impacte que trenta anys enrere.

En un primer moment, la novel·la cerca inspirar llàstima cap a l’ésser desvalgut, el petit Heathcliff, rescatat dels carrers de Liverpool per un home que vol donar-li una llar.  El lector s’entendreix quan s’assabenta que la família d’aquest bon jan només ofereix hostilitat a l’infant, tanmateix, una espurna d’esperança es desperta quan es veu que la filla petita del benefactor, la Catherine, aviat sent simpatia cap al nouvingut. Tanmateix, del lleu sentiment de tendresa i pietat que neix en el lector comença  a brotar una certa malfiança. Aviat es té la certesa que l’orfe, incapaç de lliurar-se als bons sentiments, va covant un ressentiment que va molt més enllà de la venjança. 

Així, a poc a poc, es fa evident que l’odi és l’única motivació d’aquest personatge sinistre, esgarriat i del tot cruel. Una tendencia només continguda  pel lligam que l’uneix a la Catherine amb qui manté una relació fosca i pregona, tan incontrolable com els vents que sacsegen els cims. Orbitant entre els dos protagonistes  es troben els vincles terribles, devastadors, que estableixen amb els altres personatges. Unes figures que no tenen cap mena de valor davant les pulsions que animen en Heathcliff i la Cathy. Per això, les seves motivacions acaben per topar amb la necessitat de rescabalar-se de'n Heathcliff, una exigència que es multiplica amb la mort de la Catherine. A partir de llavors, és una davallada a la mort en vida, a la desesperança, a la buidor d'una vida sense afecte i sense amor.

Malgrat la desolació i la tragèdia que amaren tota la novel·la, hi ha quelcom que encara avui em crida i em manté aferrada a les seves pàgines.  És una cosa visceral, perquè en imaginar tot el que es va narrant els batecs se m’acceleren i és com si aquella força que mou la història em colpegés just a l’estómac. Crec que, en certa manera, aquella passió estimula foscors amagades en la nostra ànima i fa que ens reconeguem en un dolor tan gran com el de la pèrdua de'n Heathcliff, en una desesperació tan decadent com la del Hindley, en un desamor tan immens com el de l’Edgard, però, sobretot, en una nostalgia tan pregona i anhelant com la de la Catherine.

Ahir, buscant informació sobre Cims borrascosos, vaig descobrir que existeix una cançó inspirada en la novel·la: Wuthering Heights, de Kate Bush. És molt coneguda i jo l’he sentida molts cops sense escoltar què deia. 

Quan vaig fixar-m’hi, un estremiment va recordar-me que al meu pit hi bategen els mateixos neguits, la mateixa nostalgia que implora. ‘Sóc jo, Cathy, he arribat a casa’.