ÀNGELS DE PEDRA, de ROSA PAGÈS

Moltes històries s’expliquen en aquesta novel·la, totes emmarcades dins el mateix escenari: Reus, i a la mateixa època: principis de segle XX.

S’aconsegueix així donar un enfocament des de diverses perspectives al context històric en el qual se situa l’acció. La perspectiva de la noia rica a qui persegueixen els fantasmes del passat arrossegant-la cap a la bogeria, la de la noia pobre que aspira a alguna cosa que ni tan sols sap, la de la minyona que afronta amb valentia la vida amb les seves injustícies i mancances, la del noi culte que vol salvar l’obra de poetes maleïts, la de l’obrer torturat pel desamor, la del jardiner idealista.... i moltes més històries, la dels diversos personatges que es relacionen i es mouen en el mateix espai però dins diferents àmbits socials.

Això, de vegades, em feia ballar el cap i, d’altra banda, penso que impedeix desenvolupar més a fons tant el caràcter com la història dels personatges. Tanmateix, l’argument és ben sòlid i es pot seguir el fil de manera amena i àgil.

Per a mi la novel·la és com un mural amb diverses escenes que tenen lloc en un mateix moment i en un mateix espai. Cada una representa un quadre que es pot contemplar com es contemplen els àngels de pedra de les façanes, aclaparats pel pes de la fatalitat, congelats en el moment que els ha colpit i els ha donat la forma.