'EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI', de CARSON MCCULLERS

Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la, de seguida vaig veure que estava francament ben escrita, però no és infreqüent que llibres ben escrits no aconseguixin mantenir l'interès en l'argument. Com a mínim, a mi em passa.

Al principi em va engrescar la manera d'explicar la peculiar amistad entre dos sordmuds i el seu univers tan concret. Després, vaig flaquejar una mica quan comencen a introduir-se d'altres personatges. Però, una vegada familiaritzada amb les particularitats de cadascú, vaig deixar-me endur per ells, vaig mirar amb els seus ulls, vaig compartir les seves inquietuts, les seves pors i vaig caçar en solitud somnis, ideals i anhels.

La història no és altra cosa que la suma de vides que s'enllacen, tan properes però tan desconegudes pels qui tenen a la vora. L'argument és una realitat decebedora, un escenari on els personatges actuen amagant la seva veritable personalitat. Com en un ball de màscares, com a la vida mateixa, passen de nens a adults, de joves a vells, de treballadors a esguerrats, d'una manera gens extraordinària. Nomès la solitud dóna oïdes als sords, melodia als músics i cames als coixos.

La veu que té aquesta soledat és la de la poesia, una reflexiva manera d'explicar des de dins el que anima un poblet, aliè als grans esdeveniments previs a la Segona Guerra Mundial, un poble que podria ser l'ànima de tothom.