En una carta (en realitat és un correu electrònic, però "carta" sona més epistolar) que l'escriptor, periodista i company d'inicis literaris, Emili Gil, va tenir l'amabilitat d'enviar-me després de llegir la meva novel·la, em va fer una observació que considero molt encertada:
"Potser et resultarà repetitiu, però no puc evitar que, de nou, em faci molta gràcia que un volum com ara La veu del roure estigui inclòs dins d’una col·lecció juvenil, cosa que demostra que les classificacions i etiquetes continuen essent tan ineptes com sempre (menys per al món capitalista, sembla). Com bé saps, comparteixes classificació, amb el present llibre, amb Poe, Stevenson, London, Lovecraft i un llarg etcètera. Tot un honor, al capdavall, malgrat els propis “classificadors”. No calen més comentaris."
Per a mi és un luxe compartir etiquetatge amb aquest autors, no cal dir-ho, ells, com jo, tampoc pensaven en un públic juvenil quan escrivien. Però ens han acostumat a les indicacions i a les comoditats. És més fàcil orientar-se partint d'una premissa, encara que sigui impossible garantir què trobaràs en un llibre abans d'haber-lo llegit.
De vegades, el sol fet que el protagonista sigui un jove o un nen es motiu per a etiquetar la història com a juvenil o infantil. El que no es té en compte és que una història té tants matisos...i que els gustos van més enllà de les edats.
En el meu cas, vaig presentar la novel·la a un premi juvenil malgrat que quan l'escrivia no ho vaig fer pensant en joves. Vaig escriure sobre el què m'agrada, pensant en què hi ha moltes persones a qui el passat, les tradicions i les llegendes els poden interessar tant com a mi. Guanyar un premi era una manera de poder-la publicar i vaig considerar que la podrien llegir persones a partir de 12 anys a qui els agradés la temàtica.
El comentari de l'Emili Gil m'afalaga perquè indica que ha vist més enllà dels aspectes juvenils que pot tenir la història.
Entre el gènere i les classificacions per edat, al final la gent acaba creixent adotzenada per culpa de la lectura. No sempre has de tenir a les mans un llibre políticament correcte, o "adequat" per a la teva edat. És una llàstima aquesta dèria taxonòmica imposada per autoritats i editorials :(
ResponEliminaA mi també m'ha passat: l'edat del protagonista condiciona les etiquetes. Estic totalment d'acord amb l'Emili: alguns dels llibres que més m'han agradat se suposa que són "juvenils". No m'importa gens estar tan ben acompanyat!
ResponEliminaClidice, hi estic d'acord, però tan debó que això només passés amb la lectura. El mal és que és una manifestació més de l'alienació en que viu una gran majoria.
ResponEliminaSM, a mi no em molesta que considerin la meva novel·la com a juvenil. De fet, això de juvenil és un invent recent perquè a partir dels 12 o 13 anys es pot llegir gairebé qualsevol llibre. I jo estic encantada també de la companyia, tot i que la proximitat de Lovecraft em fa una mica de "iuiu".
No entenc massa això de les etiquetes; jo he llegit "La veu del roure", pensant que anava adreçat a mi (i a cada lector, és clar, sigui de l'edat que sigui), i m'atreu el seu món màgic.
ResponEliminaEs qué anava adreçat a tu, Rosa Isabel :)com a totes les persones de Cabrera i aquelles a qui les tradicions i la història els sedueix tan com a mi.
ResponElimina