Vaig llegir aquest llibre fa més d'un any, quan era a punt de sortir. Es tracta d'una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges els quals bateguen al compàs de la literatura.
Em va agradar per diversos motius: per la originalitat, per la ironia que traspua, per la manera en que ens acosta als personatges, per la diversitat humana que mostra... l'únic que em va decebre una mica va ser l'excès de bondat i perfecció dels membres de la Societat Literaria. Malgrat que compta amb un parell de personatges amb una certa dosi de maldat, crec que la resta són massa imbuïts de bucolisme. Em sembla que això és degut a que l'autora va morir abans d'acabar el llibre i el final el va haver escriure la seva neboda qui el va ensucrar massa, pel meu gust.
Tot i amb això, és una lectura que val la pena. Dóna un original enfocament a l'experiència de la ocupació nazi situant-lo a unes illes que, al menys per a mi, no eren gaire conegudes.
M'agrada la literatura epistolar, però el sucre em fa una certa angúnia. Ho tindré en compte si em ve a buscar, gràcies :)
ResponEliminaBon cap de setmana :)
Per mi també va ser una sorpresa saber que les illes del canal de la Mànega havien estat ocupades pels nazis; fins i tot en aquest indret tan allunyat del món hi van haver-hi deportacions cap a Auschwit.
ResponEliminaEn fi, em costa imaginar com un tema tan dur com l'ocupació nazi pugui ensucra-se, però m'has despertat la curiositat.
Clidice, el sucre es troba cap al final, la resta no en té gaire. Si t'agrada la literatura epistolar un de genial és "Adreça desconeguda", però suposo que ja el deus haver llegit.
ResponEliminaCom li dic a la Clidice, Rosa Isabel, el sucre es troba al final. El que sí és cert és que no té el dramatisme que podria tenir la història, considerant el context en que es situa. De fet, té moments molt irònics. Crec que hauries de satisfer la teva curiositat.
Quan va sortir no em va cridar gaire l'atenció, però el fet de trobar-lo aquí ja fa que me'l miri amb uns altres ulls, clar.
ResponEliminaVaig tenir la mateixa sensació, massa bondat i poc creïble i més en les circumstàncies de l'època. Adreça desconeguda molt bona per no parlar de 84, Charing Cross Road.
ResponEliminaMireia, jo el vaig llegir perquè em van passar de l'editorial un exemplar abans que sortís (quan treballava de llibretera això ho feien sovint algunes editorials). Al començament em va costar perquè no acostumo a llegir novel·les epistolars i se'm feia difícil situar-me, però de seguida em va engantxar. T'ajuda a conèixer aspectes nous de l'ocupació nazi, té moments molt còmics, en definitiva és força recomenable i es perdona el "happy end" final.
ResponEliminaEspolsada, recordo que vam comentar això mentre ens el llegíem. Com a mínim no cau en el melodramatisme, de fet, crec que té un enfocament molt irònic. Les dues que menciones ja són d'un altre nivell, del dels clàssics.
original, com a mínim i sí, una mica bucòlic
ResponElimina