Crec que el mérit d'un llibre no és tant l'argument com la veu que l'explica. En aquest cas, l'alè del búfal a l'hivern o la brisa de la terra. Amb això vull dir que no es nou el relat d'una vida a les acaballes, farcida de records, que és del que tracta aquesta novel·la. Però, si més no, si que és original l'enfocament des del doble prisma de l'admiració i del retorn als origens, representat per la figura dels indis pels quals la vida era "l'espurneig d'una lluerna a la nit. L'alè del búfal a l'hivern. La petita ombra que corre per l'herba i es perd en el crepuscle."
Les protagonistes són dues dones, una jove que comença i una vella que acaba. La jove admira a la més gran, oblidada de tothom i indissolublement unida a la literatura i a l'ampolla. Entre elles s'estableix un vincle que recorda el dels nois indis envers els ancians. L'experiència, la saviesa enfront de l'empenta de la joventut. Així és va perfilant el relat d'una vida a través dels propis escrits i pensaments de la més gran, de cartes entre la filla d'aquesta i la jove, present i passat, amb el rerafons de la Mediterrània i els cascs del cavalls dels caçadors Sioux.Tot plegat és una història plena de lirisme, delicadament emotiva i poètica, que convida a la reflexió. Contraposa el buit de la societat amb la honestedad dels pellroges.
Aquesta novel·la està inspirada en la vida de l'escriptora Jean Rhys, una autora de lectura obligada pels estudiants de filologia anglesa però que la majoria de nosaltres no coneix. Crec que Neus Canyella ha escrit un preciós homenatge a aquesta escriptora i un bell relat sobre l'amor a l'escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada