Cifras y letras
Lucía Etxebarria
Son 35 los fallecidos por gripe A. 6.000 muertos anuales de accidentes automovilísticos. 16.000 muertos anuales por enfermedades directamente relacionadas con la contaminación del aire. Uno se debería sentir más cercano a las dos segundas clases de víctimas porque el coche o el taxi o el autobús lo coges todos los días y el aire contaminado lo respiras a diario, y estadísticamente, es mucho más fácil que te acabe matando un coche o una insuficiencia respiratoria que la palmes por el A/H1N1.
Los medios construyen una hiperrealidad que es más real que la realidad. La imagen de los medios tiene que ser de consumo rápido, desechable, y por lo tanto confortable. La gripe es triste, pero confortable, no te hace pensar. El problema surge cuando la imagen deja de ser confortable y complaciente. Porque en este momento el público reacciona y toma conciencia.
Decía Steiner que lo que no se nombra no existe. Pero eso ha cambiado. Y ahora es: lo que no se ve en la tele no existe. Son los medios los que crean la opinión pública desde la hiperrealidad, un simulacro infinito de una realidad que se desvanece en las imágenes digitales. Es la burbuja digital, producida por los medios, la que forja las preocupaciones sociales.
El caso es que la gripe genera un gran negocio, el de los antigripales, y la promoción del transporte público se cargaría muchos. Y eso no le interesa al sistema. Al sistema le conviene que te preocupes por vacunarte, pero no tanto tu salud como te podrían hacer creer.
Aquesta és la columna d’avui del diari gratuït ADN. M’ha semblat molt encertada perquè comparteixo la mateixa idea de que estem anant cap a la societat que va descriure Orwell a 1984. El Gran Germà, que no només ens vigila sinò que també ens diu el que hem de fer i el que hem de pensar, ha pres la forma d’una pantalla. Un dels objectius és el consum, la base d’aquest món nostre, i ens fan creure que ens cal molt més del que veritablement necessitem. Llavors sorgeix la paradoxa: la comoditat i l’ostentació passan per davant de la seguretat o de la tranquil.litat. El cotxe és un bon exemple: ha aconseguit que ciutats i pobles siguin només per a ells.
Tot això em recorda a quan els blancs intentaven convèncer als indis americans dels avantatges del tren. “Si ara trigueu una setmana per arribar al poble més proper, amb el tren trigareu 1 dia”, els deien, a la qual cosa ells simplement van respondre “i que farem els altres 6 dies?".
De què serveix que tinguem aparells que ens ajudin si això representa que hem de fer més feina? Per què no ens fixem en el que veritablement importa en lloc de en el que volen que ens amoïni o que comprem?
Ara m'has fet pensar en Blade Runner i en aquelles enormes pantalles que, sota la pluja de la ciutat, insistien i insistien per què es consumís. No és que ho tinguem a prop, és que ja hi som. Molt bo l'article, gràcies.
ResponEliminaTens raó, en Blade Runner no hi havia pensat...
ResponEliminaForges va dir: "Para que exista Gran Hermano (el concurs) hacen falta 3 millones de primos..."
ResponEliminaEl pitxor de tot plegat és que ni els concursants ni els expectadors n'han sentir parlar mai d'Orwell. Si no vols un càmara de televisió només calen tres o quatre atracaments perquè la gent la demani.
No anava pas equivocat ni Orwell, ni Huxley ni tampoc Chesterton en "El hombre que fue jueves". És casualitat que al costat del Vietnam on hi havia la guerra, era el lloc que més opi en produïa, i, ara l'Afganistan que també n'és de productor, també està en guerra?
Qué bona la frase de Forges, no la sabia...
ResponEliminaCrec que l'alienament de les majories s'està fent cada cop més evident, ara no és cap mèrit descobrir-ho. Temps enrera ho van intuir persones amb una mica de lucidesa, persones que sabien que els actes tenen conseqüències, que s'ha d'utilitzar el sentit comú, però, com deia aquell: el sentit comú és el menys comú dels sentits.