Tals dies com aquells

Al jardi de davant, molts anys abans del que explico

L’època de l’any que acull la Setmana Santa és el període que més m’agrada del calendari. Tot i que la meva fal·lera no té cap relació amb la commemoració religiosa, sí que hi té a veure el fet que aquests dies siguin festius. Perquè la meva passió té el seu origen en els meus temps d’estudiant, quan podia gaudir d’una setmana de vacances que em permetien fondejar en aquest lapse temporal i gaudir-ne. 

Llavors, els meus pares encara conservaven la caseta situada a la urbanització de Mas d’en Gall, a Esparraguera, on estiuejàvem i passàvem els caps de setmana. Es tractava d’una vivenda petita, de només dues habitacions, que ens empenyia enfora, cap al jardí o cap al porxo, on trobàvem l’escalf d’uns raigs primaverals que acolorien les plantes amb una lluïssor acabada d’estrenar.

A diferència del que passava a Barcelona, allà les hores avançaven més a poc a poc. Els intervals entre els àpats eren un parèntesi tan ampli que feina tenies per omplir-los. I són, precisament, aquells lapses temporals els que ara, trenta anys més tard, em provoquen enyorança. Però és una nostàlgia de sensacions, més que no pas de fets. Enyor de sentir com la realitat s’esvania i es fonia amb la ficció amb què omplia el meu oci. De intuir en l’ambient una consistència diferent a l’habitual en tot allò que m’envoltava. Crec que mai com llavors he experimentat d’una manera tan intensa el poder que té la imaginació per influir en la percepció de l’entorn.

'Los últimos días de Pompeya' (1984)

Mentre travessava el jardí allargassat de la part de darrera de la casa, em semblava que recorria els vergers d’una de les vil·les romanes de la nova sèrie que feien a la televisió: Los últimos días de Pompeya. Ja feia uns anys que el món clàssic i el gènere péplum em tenien el cor robat. El primer en seduir-me va ser l’Astèrix; després, vaig caure en braços de Yo, Claudio fins que, finalment, vaig acabar de formalitzar i consolidar la meva relació amb les novel·les i pel·lícules Quo Vadis, Ben-Hur, Rey Jesús, Espartaco, Juliano el apóstata, entre moltes d’altres. 

Així, mentre deixava enrere el cirerer florit del veí, que abocava les seves branques encotonades per la barana que ens separava, jo tenia la impressió que es tractava d’un dels pilars que formaven la columnata d’un gran peristil. Llavors la meva ment s’oblidava de la cronologia real, seduïda pel caràcter atemporal de l’indret, i volava cap als jardins pompeians o cap el desert de Judea que recreava una altra sèrie d’aquells anys: Masada.

Ara que disposo de menys temps trobo a faltar aquella sensació d’evasió. Tot i que, de vegades, sóc capaç de retrobar-la perquè tinc la fortuna de viure envoltada de turons, i gairebé a tocar del mar. Així, en dies com aquests, de llum i brots d’estiu, quan les flors s’arrisquen a acolorir la gespa i les branques dels arbres, veig com em tornen aquelles emocions. Ja no fan aquelles sèries ni llegeixo els mateixos llibres i, no obstant això, em sembla que tampoc he canviat gaire. Encara puc notar aquella consistència en l’aire i sentir com l’empremta del passat es desperta d’un son mil·lenari. Tals dies com aquells, és quan sóc com llavors.