'VA SER UNA NIT D'OCTUBRE'

Aquest és el títol del conte amb què vaig participar al concurs literari 'Memorial Anton Isern', un certàmen literari creat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar, en col·laboració amb la Biblioteca Ilturo, en memòria del poeta Anton Isern i Arnau. 

VA SER UNA NIT D’OCTUBRE…

Va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan el vaig veure.  

No feia gaire que m’havia quedat a soles a Can Bartomeu, un antic mas del meu poble habilitat com a centre cultural.  Acabàvem de celebrar una reunió amb els membres d’una entitat de la població i, com a presidenta que n’era, m’havia ofert a endreçar la cambra que havíem fet servir i a tancar les portes d’aquell edifici municipal. No era el primer cop que em quedava sola dins la vella masia.  Sovint ens trobàvem allà per realitzar alguna de les nostres activitats, per la qual cosa no era gens estrany que, de tant en tant, em quedés més estona que la resta. Tanmateix, alguna cosa em deia que aquell vespre havia de ser diferent. 

Mentre endreçava els meus papers, una ràfega sobtada de vent va fer que la porta es tanqués de cop. El soroll que va produir va espantar-me tant que durant uns segons vaig quedar-me immòbil. L’aire va udolar amb un plany sinistre.

Tot d’una, els lladrucs de la meva gossa, un quisso menut i inquiet adoptat a la Protectora, em van fer reaccionar. Encara sentia, aferrat a l’estómac, l’estremiment produït per l’esglai. Però, no obstant això, vaig empassar saliva i vaig intentar tranquil·litzar l’animal. En realitat, mirava d’asserenar el meu cor que batejava accelerat.

―Calma’t, Pruna que no passa res. Només ha estat el vent. Vine...

Lluny d’apaivagar-la, les meves paraules van semblar esverar-la encara més. Va seguir bordant, encarada a la porta, mentre reculava cap on era jo.

―Ja n’hi ha prou! ―vaig exclamar, neguitejada per la cridòria de l’animal. Vaig agafar-la en braços i vaig obrir la porta mentre mirava de consolar-la― Mira, ho veus? No hi ha ningú aquí.

Aquell gest protector va tenir un efecte balsàmic. La Pruna va callar i es va quedar mirant fixament al passadís que s’oferia davant nostre. Les parets del corredor eren banyades per la llum de la cambra on érem. Més enllà d’aquell feix de claror la penombra impedia distinguir-hi res.

En el silenci sobtat, va tornar a fer-se present el xiulet del vent. Les fulles dels arbres propers van deixar sentir una lleu fregadissa. Però aquell murmuri va durar ben poc. La gossa, de cop i volta, va començar a gemegar i vaig notar en el seu pes, petit i tebi, un lleu tremolor. Vaig deixar-la a terra de nou i em vaig endinsar pel passadís. Necessitava convèncer-me de què, realment, no hi havia ningú allà.

Fent tentines vaig trobar l’interruptor que il·luminava la sala que hi havia al fons del passadís. Com si tot just en aquell moment s’hagués activat algún mecanisme dins del meu cap, vaig recordar tot el que havia llegit sobre aquella estança. Segons els historiadors locals, la cambra, situada al primer pis, en el cos central de la masia, era el lloc on antigament es reunia la família. Per això, allà era on col·locaven els millors mobles i el parament de casa més selecte. Tot i que en l’actualitat ja no quedava pràcticament res de l’antic mobiliari, encara es podia apreciar aquella empremta de dignitat que havia caracteritzat la sala. I aquella nit es notava més que mai.

Amb la sensació de retornar a un passat que es resignava a marxar del tot, vaig travessar la cambra amb un cert recel. Malgrat que havia estat allà en nombroses ocasions, no podia evitar sentir una creixent malfiança. Potser va ser aquesta emoció la que em va fer acostar-me a la finestra, una preciosa obertura d’estil gòtic encarada al jardí que donava accés al mas. Amb el ritme del cor una mica esverat, vaig asseure’m al pedrís situat a l’interior.

Un cop més, la imatge quotidiana dels antics habitants de la casa em va tornar a venir al cap. Durant uns segons em va semblar experimentar la dolça displicència que devien sentir mentre xerraven en aquell festejador, des d’on s’oferia una immillorable visió de l’entrada a l’edifici. Tanmateix, la visió va durar només uns instants perque, de seguida, el desassossec va tornar a envair-me.

La gossa, mentrestant,  s’havia arrulit als meus peus tremolant encara. Vaig tornar a adreçar-me a ella amb paraules reposades, provant de calmar-me jo també. Llavors, a través dels vidres vaig veure la portalada que donava accés al que havia estat el pati i que era ara un petit jardí. El ramatge dels arbres resplandia sota la llum dels fanals i, just sota la finestra, l’aigua del safareig onejava dòcilment al ritme d’un vent aparentment afeblit.

Aquella quietud em va semblar encara més amenaçadora que la ràfega que m’havia esporuguit.

            ―Anem, Pruna! ―vaig dir mentre m’incorporava, decidida a comprobar que no hi havia ningú més allà.

Quan vaig arribar a les escales que conduïen al pis inferior, la foscor que dominava la planta baixa va tornar a encongir-me l’estómac. Fins que no vaig accionar l’interruptor i la claror va esvanir les ombres, no vaig aconseguir calmar-me una mica.

            Seguida de la gossa, vaig descendir fins al vestíbul principal. La mateixa immobilitat que dominava el pis superior s’havia ensenyorit d’aquella part de la masia. No obstant això, tenia la impressió de què alguna cosa respirava sota l’aparent placidesa de l’estança.

Aquella sensació va produir-me un nou calfred. Però només va durar uns instants. Aturada al peu de l’escala, vaig esforçar-me a veure aquell lloc com l’havia vist sempre. Els meus propis records van anar imposant-se a la petja que els segles havien deixat per tota la casa. Finalment la lògica havia guanyat la partida. Vaig ser conscient que el meu neguit només havia estat un efecte de la meva pròpia suggestió. El vent, el cel enfosquit i la traça del temps havien fet la resta.

Em disposava a tornar al pis de dalt quan, de sobte, l’aire va arrossegar una mena de gemec. En un principi vaig pensar que era la Pruna fins que vaig veure que l’animal s’esperava, ajupit al replà, tot tremolant de por. Vaig cridar-la, però la gossa no es va moure. Encongida i amb les orelles abaixades va continuar observant-me.

Llavors, una lluentor groguenca va llambrejar a la cuina. Els reflexos ataronjats es projectaven sobre les parets del passadís d’entrada, en una mena de dansa inquietant i convulsa. Vaig notar com un sotrac al mig del pit, i com la sang em brollava embravida. La lògica acabava d’abandonar-me. 

Sense saber per què, vaig baixar els esglaons i vaig avançar cap a la cuina. Malgrat la por que sentia, una boja necessitat de desengany, de trobar la prova que em garantís que res no passava, em va fer acostar-me fins allà.

Aquella peça de la casa es conservava gairebé igual que en temps passats, per això, no era difícil imaginar com havia estat segles enrera. Però, en aquells moments, no vaig fixar-me ni en l’enllosat original, ni en la gran pica de pedra amb els fogons encastats situats al fons de l’estança. Els meus ulls van quedar fixos en la gran llar de foc, coberta per una enorme campana, que es trobava a la paret de l’esquerra. 

Allà, dempeus, tan immòbil com el mobiliari, una figura em contemplava. Era una imatge resplendent, feta d’una claror d’espurnes, que semblava respirar amb el vent. Em vaig quedar contemplant-la, embadalida, fins que una ràfega violenta va tancar la porta de cop.

La Pruna va començar a bordar embogida.  Els seus lladrucs van aconseguir arrencar-me de l’encanteri en què m’havia submergit.  El seny va tornar a dominar-me i, amb molta cura, vaig obrir la porta per tal de descobrir què era el que estava passant.  Però la imatge havia desaparegut.

Vaig examinar la cuina per tal de trobar un indici que expliqués el que acabava de veure. La claror daurada havia estat substituïda per la il·luminació ombrívola de sempre, una llum que no aconseguia esvanir la foscor que s’arrapava als racons.

A través de la finestra de damunt la pica, vaig veure el cel obscur. Potser la lluna havia aconseguit travessar els núvols, vaig dir-me, i la seva llum havia incidit damunt l’enllosat. Aquella explicació va satisfer-me prou com per retornar al pis de dalt. Ja era hora de recollir les meves coses i marxar.

Pocs minuts després, abandonava l’edifici acompanyada de la Pruna que, malgrat tot, encara es mostrava inquieta. En obrir la porta que donava al jardí de l’entrada principal havia sortit esperitada i s’havia ajagut vora el safareig esperant que jo tanqués. Va ser llavors quan el vaig veure.

Amb la clau encara al pany, a través dels vidres de la porta vaig distinguir dins la casa una figura que resplendia en la foscor. Vaig sentir el mateix que minuts abans havia experimentat a la sala. Una sensació de què el passat tornava, infonent vida als objectes.

Aleshores ho vaig entendre. Novament la memòria m’havia fet evocar el poc que sabia de tants segles d’història. Però allò va ser suficient per fer-me veure que, en aquell plec d’espai on havia convergit el temps, un dels antics amos de Can Bartomeu s’havia fet present. La seva imatge incandescent era el viu record de la seva mort.

Mentre m’apressava a abandonar aquell indret vaig preguntar-me si potser va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan uns lladres l’havien cremat lligat als clemàstecs de la llar de foc.

Fotos del web: http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/index.html