‘CONTRA LAS CUERDAS’, de SUSANA HERNÁNDEZ

Després d’una primera incursió en la novel·la policíaca amb Curvas peligrosas, Susana Hernández  torna a endinsar-se en el gènere negre amb Contra las cuerdas, el segon volum d’aquesta serie protagonitzada per les subinspectores Rebeca Santana i Miriam Vázquez.

En aquest nou llibre, malgrat el que es podria pensar influenciats per dites com ‘mai segones parts van ser bones’, descobrim una autora que ha sabut madurar, que ha perfeccionat el seu domini del ritme i de la tècnica narrativa i que, a més, ha sabut donar un enfocament àgil i adictiu a la trama. Com a resultat, el lector es veu seduït per una història que l’arrossega des del principi, feta d’imatges i fets colpidors que aconsegueixen captar la seva atenció i despertar la seva voracitat lectora.

La novel·la s’inicia en el moment àlgid de l’argument deixant al lector en suspens, penjant de la corda de l’expectació que l’autora demostra saber destensar amb la dosi justa d’expectació, indicis i resolucions. De mica en mica, com a la pica de Jaume Fuster, es van exposant els fets previs que han dut a la protagonista, Rebeca Santana, fins a aquell instant crucial. Així, assistim a un salt en el temps, als dies previs que han portat un seguit de víctimes a Barcelona però, també, a la Costa Daurada. La majoria han estat assassinades i mostren evidències d’haver patit les mateixes agressions. Però aviat es descobreix que hi ha alguna cosa que no quadra, i en aquest desquadrament és on les investigacions prenen un vol sobtat i aterridor.

Paral·lelament a la recerca de les subinspectores, Santana i Vázquez, la davallada personal de la primera es perfila com un viatge emocional al seu passat. Ancorada en un present en què només la feina és un estímul, algú plana amenaçador sobre ella. Mentre va lligant tots els caps del cas, el perill s’acosta més i més fins a posar-la, com ens adelanta el títol, contra les cordes.

Susana Hernández ha aconseguit sorprendre’m un cop més. Ho va fer amb la primera novel·la que vaig llegir d’ella, La puta que leía a Jack Kerouac, després amb la seva estrena com a escriptora policíaca amb Curvas peligrosas, i ara en veure com ha perfeccionat la seva tècnica.   

Però, a més, per si tot això no fos suficient, m’ha fascinat el seu domini del llenguatge. Enmig de la cruesa de l’argument apareixen subtils descripcions sobre el temps, delicades pinzellades sobre els escenaris i els personatges, girs rics i originals que evidencien el seu ampli vocabulari fruit de nombroses lectures. És aquí on he notat la seva faceta poètica, perquè Hernández també escriu poesia i ha estat guardonada en diversos certamens. Un aspecte que literariament s'agraeix i que mostra que fons i forma poden perfectament anar de la mà.