'EL GRAN GATSBY', de FRANCIS SCOTT FITGERALD

Si hagués de triar una paraula que definís aquesta novel·la seria, sens dubte,  'il·lusió'. Perquè ja començant pel títol, que és només aparença, tot en el llibre està cobert d'un vel que distorsiona (volgudament) la realitat.

La majestuositat de la casa de Gatsby, la diversió de les seves festes, la despreocupació que desprenen els seus personatges... tot és un miratge que armonitza a la perfecció amb l'època en què viuen: els feliços vint.

És per això que la novel·la s'inicia amb un frívol desplegament descriptiu destinat a evocar aquell univers. Però, llavors, quan la lectura avança perillosament cap a la monotonia, l'argument pren una nova volada que capgira del tot aquell món superficial.

Quan ja tothom ha abandonat la festa només queda James Gatz encarat al reflex enganyós del gran Gatsby. Aleshores, des de l'altra banda del mirall comencen a sorgir els veritables rostres de la tragèdia, aquells que s'amagaven rera l'efervescència de l'espectacle.

Scott Fitzgerald aconsegueix, com ja he dit,  crear un paral·lelisme entre el període històric i els personatges. I ho fa d'una manera tan magistral que ens trobem vivint la mateixa sensació il·lusòria de felicitat forçada i el mateix buit golut que les aparences no aconsegueixen sadollar. Per això, en acabar la lectura ens sentim vençuts per la mateixa fatalitat que va esclafar a alguns dels grans mites literaris.

Precisament, Vargas Llosa compara a Gatsby amb el Quixot i amb Madame Bovary:

(...) Gatsby es un hombre al que un agente fatídico, inflamando su deseo y su imaginación, pone en entredicho con el mundo real y dispara hacia el sueño. Como al Quijote las novelas de caballerías y a Madame Bovary las historias de amor (...)

James Gatz està posseït per un desig que l'arrossega i que arriba a convertir-lo en "el gran Gatsby". Però, en realitat, només l'ha fet un gran somiador.