... del naixement del meu germà Jordi.
L'any passat, en homenatge als seus 40, li vaig escriure una història titulada Les baules les posa el temps.
El títol es refereix a una anècdota de fa molts anys, quan erem nens: Jo havia sentit a algú per la tele dient aquesta amenaçadora frase "un eslabón más para tu cadena" i em va agradar. Així, un dia que ell es va negar a fer alguna cosa (ja no recordo què) vaig aprofitar per utilitzar-la. Ell se'm va quedar mirant impressionat i confús i em va preguntar 'i què és un 'eslabón?'.
Moltes vegades hem recordat aquesta escena de la setciències i l'ingenu. Per això vaig posar-li aquest títol al relat.
Les baules les posa el temps comença, precísament, amb una anècdota: El que la nostra àvia explicava cada 15 d'abril sobre els moments previs al naixement del meu germà.
De fet, la primera part del relat és la vida de la meva àvia des que va sortit del seu poble l'any 1930, 40 anys abans que ell naixés. Vaig voler escriure el que ella ens havía explicat perquè el meu germà n'està molt d'ella. I no és cap secret que jo em deleixo per les velles històries...
Un dia d’abril de fa quaranta anys
Les passes ressonen, accelerades, pel llarguíssim passadís. Colpegen les rajoles roig marronoses amb forma de cel·les de rusc, i arriben fins la cuina on ella feineja, endreçant la cuina després de dinar.
Mentre ella s’afanya entre els plats, la filla ha sentit que l’hora s’acosta. Per això, s’ha plantat davant de la porta i li diu a la mare que han de marxar. Els dolors del part han començat fa estona i la imminència del fet ja l’empeny amb força.
Tanmateix, la mare intenta que s’ho prengui amb calma. “Espera dona, que faig cafè”. S’allunya de l’aigüera sota l’ampla finestra que s’obre a un pati interior, per on la llum penetra tova i tèbia. Pren la cafetera. El temps s’ha alentit, com passa sempre amb els fets transcendentals que ompliran després racons de la memòria. Ella no ho sap encara, però aquest record sortirà, any rera any, cada 15 d’abril. La mare, amb la cafetera a la mà, veu com la filla dóna mitja volta i tornen a ressonar les passes, allunyant-se, cap a la porta. “Tu fes el que vulguis, però jo me’n vaig”, li diu. Ella, per suposat, l’acompanya.
Aquell dia el cafè no va arribar a fer-se. El record, però, té el seu aroma.
Preciós text.
ResponEliminaGràcies, Rosa Isabel. Més endavant posaré un altre fragment relacionat amb una foto antiga, que potser ja has vist perquè la vaig posar al face.
ResponEliminaPell de gallina. És el que es diu quan la teva pell reacciona per una emoció sentida. Pell de gallina. La meva pell ha fet una demostració del que he sentit tot llegint el fragment de record que ens expliques. Quants records de la meva infantesa fan tambè olor de cafè matinal!!!
ResponEliminaPilar, jo em pensava que només els nostres records ens emocionaven perquè eren personals, però em vaig adonar que no, que hi ha alguna cosa universal en ells. M'alegro d'haver estat capaç d'evocar els teus.
ResponElimina