Del blog Patètica Munda o l'era dels electrodomesticats
La mar tota calma
les veles plegades
en pau tot l’amor
pels qui ara s’esbraven
en aigües més altes.
.....
Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.
Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.
Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.
JORDI BILBENY
L’ÚLTIM BOSC
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.
L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,
dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada